Gustau Alegret (Tarragona, 1975) és periodista i treballa a Washington DC (Estats Units) com a presentador i editor del canal de notícies internacional NTN24. Segueix l’actualitat de la Casa Blanca, del Congrés dels Estats Units, dels think tanks i de la política llatinoamericana. Abans de consolidar-se com un dels referents televisius de Llatinoamèrica va treballar per a diversos mitjans catalans i en diferents governs de la Generalitat. A Comunicació 21 fem un recorregut amb Alegret, en ple confinament per la Covid-19.

En què li ha canviat la vida el coronavirus?
Crec que m’ha canviat més internament que externament. La meva feina és considerada ‘essencial’, de servei públic, i continuo anant als estudis a presentar, però amb part de l’equip a casa i els convidats, també. Faig el mateix horari i les mateixes hores, però ara intentant explicar què passa i buscant també històries o angles informatius diferents per oferir altres notícies a l’audiència, és difícil que tot no sigui Covid-19. I en l’àmbit més personal, intento acostumar-me a un estat d’alerta esgotador i constant cada vegada que surto de casa.

Un periodista català als Estats Units presentant un informatiu en una televisió que genera una audiència que es comptabilitza amb milions d’espectadors. Això vol dir fer les Amèriques?
Si quan era més jove i vivia a Tarragona m’haguessin dit que treballaria als Estats Units per a una audiència de 10 milions de persones els respondria que estan completament bojos. És allò de ‘si vols fer riure a Déu, explica-li els teus plans!’. Ara bé, si treballes fort i ets exigent amb tu mateix, la vida et porta per uns camins que t’obre les portes més inesperades.

L’audiència de NTN24 és, majoritàriament, llatina. Quin pes hi juga aquesta comunitat a l’Amèrica del Nord?
Representa un gran gegant adormit. Fa massa eleccions que sento a dir que els llatins seran decisius. Voten, però no acaben de ser-ho. I s’explica perquè tenen unes altres prioritats que es tradueixen en tenir feina i un jornal. Són molt treballadors, poden arribar a tenir dues o tres feines i, fins i tot, treballar per Thanksgiving [dia d’acció de gràcies]. Els llatins tenen el seu pes, però encara els queda molt camí a recórrer.

En la societat actual, els espectadors consumeixen molta informació, es parla molt i s’escolta poc.
Sí, i en això els periodistes hi tenim molt a veure. Sempre dic que quan algú fa una entrevista ha de tenir la capacitat d’escoltar. Quan m’assento davant d’una càmera m’imagino que soc en un sofà d’una sala d’estar d’una casa acompanyat amb una família. Ho faig perquè, quan fas una entrevista, a casa hi ha l’avi que quan sent alguna bajanada d’un polític exclama “va, home, va, com diu això!”. Aquella reacció –la de l’avi–, és la que ha de tenir un periodista, que té l’obligació de fer-li saber al polític, i interpel·lar-lo.

Com va fer amb Santiago Abascal, el líder de Vox, en una entrevista al seu programa emesa fa unes setmanes.
Tenint en compte que Abascal és molt hàbil, amb l’equip vam preparar-nos molt bé aquella entrevista. El populisme té respostes fàcils a problemes complexos, respostes que sonen molt bé i, si no estàs preparat, et quedes sense arguments. El meu gran repte era tenir la capacitat d’escoltar-lo i, al mateix temps, de reaccionar a temps. Així, en cada pregunta vam preveure la seva resposta i alhora vam formular un seguit de contrapreguntes i de dades. Si no ho fas així, estàs venut.

Aquella entrevista va aixecar molta polseguera a Espanya, sobretot a les xarxes socials. Li va sorprendre?
Més que sorprendre’m, em va entristir. Sobretot perquè el debat va girar més a l’entorn de la qualitat periodística a Espanya i en la polarització dels continguts de forma intencionada que en va fer cada bàndol. Pel que fa a la meva feina, vaig quedar-ne satisfet, tot i que sempre soc autocrític. El mèrit també va ser de tot l’equip. Tot i així, em va quedar una sensació agredolça.

A finals d’aquest any és previst que hi hagi eleccions a la presidència dels Estats Units. Les enquestes donen Donald Trump com a favorit.
Ho és, però Joe Biden també té opcions, està molt obert. Per entendre el fenomen Trump has d’entendre els Estats Units. I la prioritat majoritària per als nord-americans és que hi hagi feina i que l’economia vagi com un tro, com anava abans del coronavirus. Nova York i Washington DC són dos estats que no representen el sentiment majoritari d’un país grandíssim i molt divers. Des del punt de vista de la comunicació, l’època Trump ha contribuït a enfortir el periodisme als Estats Units perquè ha obligat la professió a ser molt exigent.

Com s’explica tenint en compte que el president es mostra molt crític amb la mateixa premsa?
Els periodistes han de fer una feina de double-check; és a dir, comprovar dues vegades tot allò que diu el president. És una feina de bloqueig i de revisió constant de cada passa que fa Trump, de cada cosa que diu. Una actitud que marcarà el tipus de relació a partir d’ara entre la premsa i un president. Els polítics passen, els periodistes i els mitjans es queden.

Ho va aprendre durant la seva etapa exercint com a director de comunicació en un departament durant els governs de Pujol, Maragall i Montilla a la Generalitat?
Va ser una etapa gratificant, de servei al país i en què vaig aprendre moltíssim treballant al costat de tres consellers de partits diferents: Pere Esteve (CiU), Josep Huguet (ERC) i Antoni Castells (PSC). El que vaig aprendre és que mai treballaré per a un partit polític. Per mi és una línia vermella que no vull creuar, perquè sento que perdria un dels principis sagrats de la professió: la independència. Jo mai he tingut carnet de cap partit polític.

Com va viure aquella experiència a la Generalitat com a professional des de l’altra banda i des d’una altra perspectiva?
Des del primer dia vaig intentar canviar el meu xip intern de periodista i aprendre a tenir una relació de confiança amb els companys que cobrien la informació del Govern. D’aquells anys el que més clar em va quedar és que és un error pensar que una persona que és periodista pugui exercir, de la nit al dia, el càrrec de director de comunicació d’una conselleria.

Quins motius li fan pensar això ara?
Els periodistes estem lligats a la immediatesa, vivim de l’actualitat i d’uns fets que es poden allargar unes setmanes o, fins i tot, mesos. En canvi, la comunicació pública, si bé ha d’estar pendent del dia a dia, ha de tenir una estratègia i un objectiu que culmini un pla de govern. Això t’obliga a elaborar diàriament un seguit d’accions que tinguin transcendència en l’agenda informativa per acabar executant el pla de govern.

En totes les etapes professionals hi ha moments de tot. Què en recorda d’aquells anys a la Generalitat?
A nivell personal hi va haver un moment dolorós i un cop dur anímicament per sobre de la resta: la mort de Pere Esteve, que és qui em va donar l’oportunitat de treballar a la Generalitat. Durant l’època del tripartit, en les reunions de comunicació internes, recordo que la manca de sintonia i de desconfiança entre els polítics va acabar passant factura entre els treballadors. Hi havia més retrets que no pas una voluntat de treballar conjuntament. A les acaballes, les ganes de créixer personalment a l’estranger i d’enfortir el meu anglès em van fer emprendre un nou repte.

Creua l’Atlàntic i aterra en una de les millors universitats al món: Georgetown (Washington DC, Estats Units).
Sí, vaig tenir la sort de ser acceptat en un programa d’administració d’empreses i anglès professional. Amb els estalvis que havia fet, la venda del cotxe i un crèdit bancari me’n vaig anar a viure als Estats Units. Jo no buscava una titulació, sinó una experiència. Volia estar-m’hi un any… i ja en porto dotze!

A Washington DC va ser a corresponsal de RAC1 amb Barack Obama a la presidència de la Casa Blanca.
Ser corresponsal és una plaça molt exigent i el ritme de feina és molt intens. Mai oblidaré les dues preses de possessió d’Obama, sobretot la primera a Chicago. Vaig tenir la sort de poder explicar en directe per la ràdio un moment històric: un afroamericà convertint-se en president dels Estats Units. Va ser un discurs captivador, amb un missatge d’unitat i d’esperança per a un país que es trobava molt tocat després de l’etapa Bush.

Què li ha ensenyat la societat nord-americana respecte de l’aprenentatge vital viscut a Catalunya?
En destacaria dos: el sistema educatiu i la cultura de l’esforç. Els americans parlen molt bé en públic, tenen una capacitat per pensar i explicar-se molt diferent a com ho fem els europeus. Aquestes habilitats, que s’aprenen de petit i acaben sent molt útils, són fruit d’un sistema educatiu que dona prioritat a desenvolupar aquestes eines de comunicació per damunt de memoritzar el coneixement.

I de la cultura de l’esforç?
Als Estats Units si treballes, t’esforces, compleixes les normes i progresses, la societat t’ho reconeix. Si acabes fracassant, també se’t valora. És a dir, no hauràs aconseguit l’objectiu, però es té en compte la capacitat d’iniciativa i el camí recorregut que, a la llarga, et servirà d’experiència en una nova etapa vital. A Catalunya, en canvi, si fracasses, la societat no t’ho reconeix i et recorda que no ho vas aconseguir. Està més ben vist que un fill hereti el negoci familiar, tot i que ho faci vivint de l’èxit i dels mèrits del pare. En aquest sentit, la mentalitat en positiu dels nord-americans em fascina, perquè converteix a la persona més rica en capacitats, en coneixements i de prendre decisions. D’això, els europeus n’hauríem d’aprendre molt més.

Des d’aquesta mentalitat és com s’ha guanyat la seva credibilitat?
Me la intento guanyar a pols cada dia. Llevant-me a les sis del matí i treballant dotze hores diàries per presentar dos programa de televisió. I tinc el privilegi de fer allò que m’apassiona. Estic convençut que hi ha persones que ho farien millor que jo, però no hauran tingut l’oportunitat. S’ha de treballar amb respecte i professionalitat, perquè una entrevista fluixa et pot fer perdre bona part del prestigi que t’hauràs guanyat en anys. I t’obliga a no perdre mai de vista l’exigència i el compromís amb l’audiència.

Sempre ha conviscut treballant des de la comunicació política. Quina radiografia en faria ara mateix?
La comunicació política s’ha frivolitzat. Cada vegada la veritat importa menys i la percepció té més rellevància. I això fa que la qualitat democràtica se’n vegi afectada. La societat rep tanta informació que el missatge senzill acaba calant més, quan en realitat requereix tot el contrari.

Així s’explicaria l’auge del populisme arreu del món?
Hi té molt a veure, perquè el populisme busca donar respostes senzilles a problemes d’una gran complexitat. Em fa l’efecte que els polítics s’acomoden amb aquesta simplicitat perquè o no tenen la capacitat d’explicar-la o simplement no volen. Els dona més rèdits apostar per aquesta simplicitat.

Què va suposar rebre un Premi Emmy, que distingeix l’excel·lència de la indústria televisiva als Estats Units?
Un reconeixement a la feina diària i comprovar que el millor és el feedback amb els espectadors. El que més m’il·lusiona és veure la reacció en positiu de l’audiència. Ara bé, és important no quedar-te clavat en un premi. No em serviria de res guanyar guardons si després no tinc la complicitat, la confiança dels espectadors.

Com veu, des de la distància, el periodisme a Catalunya i a l’Estat espanyol.
La crisi econòmica ha fet molt mal al periodisme i ha provocat que els mitjans de comunicació de Catalunya i d’Espanya tinguin molt poca independència. Hi ha un exemple rellevant: l’escàndol per corrupció del rei Joan Carles I. Com pot ser que no se’n parli? On és el periodisme? No soc de donar lliçons a ningú, però davant d’aquesta situació em poso les mans al cap.

Li agradaria tornar a Catalunya i presentar el Telenotícies de TV3?
Si en algun moment sorgís una oportunitat laboral que fos atractiva, és a dir, una proposta que em permetés oferir el periodisme de servei públic amb el qual em sento identificat, ho acceptaria de bon grat. Encara que hagués de renunciar a una audiència molt més àmplia com la que ara gaudeixo als Estats Units. Tinc ganes de tornar-li al meu país allò que li pugui aportar des de la meva experiència com a professional. Tornar a casa és una opció que sempre està sobre la taula.