Joel Tallant (Vic, 1974) és el director de Ràdio Olot i d’Olot Televisió, dos mitjans que van retrobar-se a partir del 2022, quan van fusionar-se després de separar-se el 2008. Format en diplomatura de ràdio i televisió, la seva trajectòria ha passat per Ràdio Ripoll, on va començar, i posteriorment a La Veu de Sant Joan, de Sant Joan de les Abadesses, abans d’aterrar a Olot l’any 1996. El paper dels mitjans de comunicació locals, l’amenaça de les xarxes socials i l’objectiu de captar les generacions més joves, entre els temes de la conversa que ha tingut amb Comunicació 21.
Ets més home de ràdio que de televisió?
Bé, tota la meva vida l’he dedicat a la ràdio i és del que em vaig enamorar quan era petit, ha sigut la meva companya de vida. En aquest moment dirigeixo la ràdio i la televisió d’Olot, però la ràdio ha estat la meva parella fidel, ha sigut la meva vida. En una visita escolar quan tenia 9 anys m’hi vaig enamorar, i va ser amor a primera vista i tothom qui em coneix sap que ho he donat tot per ella. Curiosament, vaig començar amb la gent amb qui m’he retrobat al cap dels anys i per a qui treballo ara.
I quant a la televisió, quin paper té per a tu?
A la gestió televisiva hi he entrat molt més tard, si bé ja n’havia fet feia molts anys. La meva presència a la tele ha estat intermitent, quan se m’ha requerit. Ara la visc per dins i he de reconèixer que m’està enganxant. És un món a part i és especialment intens.
El 2008 van separar-se la televisió i la ràdio i fins al 2022, quan van tornar a unir-se. Com han sigut aquests anys?
Aquest camí l’he fet a la ràdio, i quan el 2008 hi va haver la separació física, cadascuna anava pel seu camí. Durant molts anys vam ser competència i lluitàvem per la informació, pel mercat publicitari en un espai reduït. Era la competència sana pròpia del fet de ser dues empreses diferents.
“El documental El gran xou ens ha permès situar Olot Televisió en la primera línia de la producció audiovisual”
Tu vas formar part de les emissions inaugurals de la televisió d’Olot, el 1998, i ara sembla que tanques el cercle dirigint-la. Què significa per a tu?
No sé si m’havia plantejat mai ser el director d’Olot Televisió, perquè estava molt focalitzat en Ràdio Olot i aquesta possibilitat no la contemplava. El que m’ha ajudat a l’hora d’assumir el càrrec han estat els anys a la ràdio, l’experiència obtinguda i veure que, malgrat són dos mitjans amb dos llenguatges molt diferents, també tenen coses en comú: una essència que no podem perdre com és la vocació de servei i la lluita constant per una feina ben feta. Som professionals i ens devem a la gent que ens mira i ens escolta. La gestió és una altra cosa.
Què vols dir?
Doncs que gestionar una televisió no té res a veure amb gestionar una ràdio. A la televisió tot es magnifica, tot és més complex. El procés és més lent. Cal tenir una visió molt més àmplia de les coses. Algú em va dir una vegada que controlar-ho tot a la televisió és gairebé impossible i penso que tenia raó, perquè és un món tan ampli i tan canviant que requereix una amplitud de mires important. Potser perquè l’he viscut de petit, però la ràdio la pots tenir molt més apamada. Per aquest motiu, quan es planteja la fusió de la ràdio i la televisió va ser tot un repte. Era una oportunitat d’or per fer les coses ben fetes i penso que ho vàrem aconseguir.
Per què?
Perquè hi va haver molt bona voluntat per part de tothom, tenint en compte que uníem dos mitjans de comunicació que, durant un temps, havien estat rivals. Dos mitjans històrics amb el mateix ADN, perquè són germans o, més ben dit, un és embrió de l’altre. Per a tothom, aquesta fusió obria un munt d’expectatives. Tots ens havíem fet més grans i sabíem a on volíem arribar i tothom hi va posar molt de la seva part perquè el procés fos un èxit.
En quins aspectes?
Crear una redacció única era el primer objectiu. Havíem de fusionar periodistes de ràdio, de tele i de digital en un mateix paraigua, crear un llenguatge que s’adaptés als tres formats sense caure en paranys i conscienciar tothom que era el moment d’evolucionar cap a un nou paradigma. Tot això ho hem aconseguit i ara tothom se sent part d’un únic projecte, defensant un conglomerat de mitjans molt més fort i potent.
Tot i així, manteniu continguts que siguin únics per a ràdio o per a televisió?
Quant als informatius, hi ha algun dia amb peces exclusives per a ràdio o televisió, però per norma són els mateixos continguts a tot arreu. La ràdio, això sí, de vegades va per davant perquè és més immediata, però sempre anem amb un volum de temes igual per a un o altre mitjà. Moltes vegades diem allò de què la ràdio ho avança, el digital ho escampa i la tele ho ensenya. Pel que fa als programes, la ràdio i la televisió tenen els seus espais propis.
El gran xou és la joia de la corona dels últims anys a Olot Televisió?
Per a nosaltres ha suposat un gran repte, però també ens ha permès posar-nos en un mapa molt competitiu en el qual no hi havíem entrat mai, el dels documentals, i ho hem fet per la porta gran. Són 90 minuts amb una emoció garantida des del primer minut, perquè l’atzar va fer que tinguéssim el guió perfecte; crec que si les patinadores haguessin perdut la competició, el resultat no hagués estat el mateix. Fins a l’últim moment no arriba la victòria, i abans hi van haver moltes llàgrimes, així que les circumstàncies van fer que fos un documental rodó i espectacular.
“En la fusió de la Ràdio Olot i Olot TV hi va haver molt bona voluntat per part de tothom, tenint en compte que uníem dos mitjans que havien estat rivals”
Com ha ajudat aquest documental a Olot Televisió?
Ens ha permès situar Olot Televisió en la primera línia de la producció audiovisual i demostrar que des de comarques també es pot fer un molt bon producte altament competitiu que estigui a l’alçada de produccions internacionals. Prova d’això és que ha quedat finalista en certàmens europeus com el Paladino d’Oro, especialitzat en temàtiques esportives, a Itàlia. L’altra fita ha estat guanyar l’OP Fest.
Com va anar, aquest premi?
El candidat d’Olot Televisió, Marc Andurell, es va emportar el primer premi del festival. Que les televisions locals, sota el paraigua de La Xarxa, siguem capaces de fer un festival d’Eurovisió a la catalana, demostra que si ens proposem fer coses, som imparables. El sostre de vidre que sempre ens ha acomplexat, l’hem de trencar.
No es té la consciència que des dels mitjans locals poden fer-se bons productes?
Sembla que existim i que fem el que podem, però hi ha molta gent que per voluntat pròpia s’ha volgut quedar a les televisions i a la ràdio local, on hi desenvolupa la seva activitat professional com podria fer-la a qualsevol altre lloc d’abast nacional. Penso que El gran xou demostra que les televisions locals com la nostra són capaces de fer grans productes i des d’aquí.
Quines són les dificultats amb què es troba Olot Televisió?
Nosaltres, Corisa Media Grup, som un grup de mitjans professionals que trepitgem el territori i que estem molt arrelats. El nostre objectiu és arribar al poble més petit i saber què li passa al veí del costat. El món dels mitjans de comunicació ha canviat, i crec que tots hem de lluitar per convèncer les noves generacions que oferim un producte contrastat, seriós, rigorós i veraç en un context on les xarxes socials sembla que siguin la panacea. Les xarxes tenen, cada cop més, un problema de credibilitat que no para de créixer i això ho hem d’aprofitar.
Com s’hi pot lluitar?
Ara sembla que qualsevol persona que tingui un telèfon mòbil pot ser periodista i no és així, hem de ser molt curosos. El periodisme és un ofici, malgrat que hi hagi qui se’l vulgui carregar. El periodisme de proximitat té un factor encara més compromès amb l’entorn, i a Olot en sabem molt d’això. Aquí, tristament, hem viscut capítols molt durs de crònica negra i ens ha ensenyat a fer un tipus de periodisme molt més rigorós, seriós i prudent.
Com hi convivíeu?
Jo sempre els deia i encara ara els dic el mateix als redactors: davant de cobertures greus, i sempre, però en aquestes circumstàncies tan delicades encara més, tenim l’obligació de ser rigorosos, perquè nosaltres, després d’haver donat una notícia que parla dels nostres veïns, ens els trobarem al carrer, o a la botiga o al bar i hem de tenir la capacitat de mirar-los als ulls amb la tranquil·litat d’haver fet bé la nostra feina i d’haver-la fet amb el màxim respecte. Que les víctimes no et puguin retreure res. Crec que aquest és el gran valor que sempre hem defensat i aplicat a Olot, el rigor per sobre de tot, i aquest és un dels nostres grans pilars.
Això depèn dels mitjans, que han d’aportar rigor i ser coherents.
El que hem de fer és convèncer les noves generacions que en nosaltres trobaran una font d’informació veraç i contrastada. A partir d’aquí, que consumeixin el que vulguin, però hem de diferenciar el compte d’Instagram d’algú que no coneixes d’un mitjà de comunicació a qui l’audiència castigarà si no fa les coses ben fetes, que es deu a un codi deontològic i que té una responsabilitat envers els seus oients, espectadors o lectors. On hi ha un ofici, una professió, una responsabilitat. T’hi jugues molt, quan fas el que fem els mitjans, i no pots publicar una notícia i després haver-te de disculpar, perquè sinó el periodisme durarà quatre dies.
“El nostre objectiu és arribar al poble més petit i saber què li passa al veí del costat. Hem de lluitar per convèncer les noves generacions que oferim un producte contrastat, seriós, rigorós i veraç en un context on les xarxes socials sembla que siguin la panacea”
Quina ha estat l’empremta d’Albert Brosa en els mitjans d’Olot?
Ha estat un gran professional que forma part de la història de la televisió d’Olot, així com altres persones que han tingut un paper molt rellevant. L’hem vist créixer en tots els aspectes, perquè hi va començar molt jove. L’Albert Brosa ha tingut una gran determinació per tirar endavant programes i projectes engrescadors, així que és algú que ha estat molt present en la història de la casa.
S’han superat els 25 anys d’Olot Televisió, cap a on s’encamina?
El gran repte és entrar en nous mercats i noves maneres de consumir televisió, així com arribar al públic més jove i adaptar-nos a la intel·ligència artificial. Penso que estem en un moment molt interessant on hem de veure com encaixem tot això sense renunciar a allò d’on venim, així que el repte és aconseguir posicionar els nostres mitjans en un entorn com aquest, el de la immediatesa i la poca paciència. Ho hem de fer amb seny i determinació sense oblidar el públic, que encara hi és, i que ens ha portat fins aquí. Ens trobem en una nova revolució industrial i tot pot canviar d’un dia per l’altre, així que els mitjans tenim els ulls oberts per veure com trobem l’encaix. Però tenim un avantatge.
Quin és?
Que el nostre espai el tenim molt controlat, i el que hem de fer és no perdre l’essència original i intentar posar-nos en la primera línia de la tecnologia sense perdre els principis que ens han portat fins aquí, com el servei públic, la proximitat i el rigor.
Fotos: cedides
