Foto: Joaquín Zamora
José Alberto García Avilés (Alacant, 1965) és periodista i acaba de publicar el llibre Águilas y colibríes: periodistas innovadores en Europa. Catedràtic de Periodisme a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, és autor de més d’un centenar de publicacions acadèmiques. En aquest llibre fa un recorregut per 16 països europeus entrevistant una trentena de periodistes que lideren iniciatives transformadores. Les seves trajectòries exemplifiquen com, en temps de crisi econòmica, tecnològica i de credibilitat, el periodisme sap reinventar-se. El volum, ja en la seva tercera edició, combina rigor i divulgació a través de capítols que aborden temes com l’impuls de nous mitjans, l’ús de la intel·ligència artificial a les redaccions o la força del relat periodístic. L’autor reflexiona sobre la innovació, la relació amb les audiències, el lideratge i l’impacte de la tecnologia en el futur de la professió. A Comunicació 21, García Avilés traça el més rellevant del llibre i posa un punt d’esperança d’un sector marcat per la inestabilitat.
Quin és el propòsit principal que tenia en escriure aquest llibre?
El projecte neix a principis de 2024 després d’un seguit de converses amb diversos periodistes coneguts. Tots sumen entre deu i quinze anys d’experiència en el sector i, així i tot, el missatge era el mateix: “Ho estem passant malament”.
El periodisme sempre ha estat un sector marcat per la inestabilitat. Quin és el rerefons d’aquest missatge compartit?
Una companya em deia que se sentia com un hàmster dins d’una roda, produint notícies sense sentit; un altre lamentava l’estancament del model de subscripció i la precarietat a les redaccions; i una tercera persona em confessava que des de la pandèmia no havia vist mai tantes baixes per ansietat i depressió vinculades al periodisme. La incertesa sobre la intel·ligència artificial ho impregna tot i, en una conversa que recordaré sempre, algú em va dir: “He perdut la il·lusió pel periodisme”.
Què va fer a partir d’aleshores?
Davant aquest panorama vaig decidir fer un treball divulgatiu, sortir de la meva rutina acadèmica i entrevistar líders de mitjans europeus de 16 països diferents per saber què s’estava fent fora de l’Estat espanyol. Volia copsar de primera mà l’opinió d’una trentena de professionals que estan transformant el periodisme a Europa. Així, després d’una tria molt difícil, vaig prioritzar la trajectòria, la visió i allò que havien aconseguit fins ara. La sorpresa me la vaig endur quan el 80% dels periodistes consultats va acceptar el repte.
“Molts ciutadans es mostren farts del periodisme de trinxera, de la polarització, el negativisme i la desqualificació generalitzada”
Com ha estat el procés de cocció del llibre?
Durant sis mesos he conversat mitjançant videoconferències amb periodistes de mitjans de comunicació nous i tradicionals, públics i privats, i petites redaccions arreu d’Europa per acabar construint el llibre. He tingut el plaer de parlar amb gent curiosa, intel·ligent i profundament enamorada del periodisme, treballadors incansables que busquen solucions als problemes que planteja avui la professió. He conegut moltes persones de bon cor que m’han inspirat.
Quins són alguns dels 32 periodistes que participen en el llibre?
Daryna Shevchenko (Kyiv Independent, Ucraïna), David Schraven (Correctiv, Alemanya), Carine Fouteau (Mediapart, França) o Lea Korsgaard (Zetland, Dinamarca). Aquests només són alguns, però tots els 32 ofereixen una mirada imprescindible.
Per què es focalitza només en la mirada europea i prescindeix de posar el testimoni de periodistes espanyols?
Vaig decidir deixar de banda els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol perquè anhelava aire fresc. Per aquest motiu, vaig obviar els periodistes espanyols i vaig posar el focus en altres països. Tampoc abordo els mitjans nord-americans, que són apassionants per la innovació, ni tampoc el periodisme fascinant que es duu a terme a bona part de l’Amèrica Llatina. Aquests escenaris podrien ser per a una futura exploració.
Foto: Joaquín Zamora
En el llibre assegura que “en el periodisme actual hi ha una fauna alada molt diversa”. Utilitza la metàfora de les àligues i els colibrís. Per què?
La idea de les àguiles i els colibrís va sorgir després d’un viatge a Costa Rica amb la meva dona. Un guia jove, l’Alan, ens va ensenyar a observar la selva: allà vam veure una àliga crestada i més de 50 colibrís pol·linitzant flors. Així és com vaig començar a pensar de quina manera podria descriure les qualitats dels grans líders del periodisme que m’han servit per escriure aquest llibre.
Què representa l’àliga?
L’àliga simbolitza la capacitat d’elevar-se, de veure els problemes des de 7.000 metres d’altura, amb visió i perspectiva. Les àligues no són ingènues ni porten el lliri a la mà: coneixen perfectament la crisi del sector i, tanmateix, inspiren i prenen decisions valentes.
I el colibrí?
El colibrí representa la versatilitat, la innovació, l’energia, la capacitat de treball i, sobretot, l’optimisme, una qualitat imprescindible en aquest sector. A Costa Rica ens deien que veure un colibrí significa que algú t’envia amor. Em va semblar una metàfora preciosa. No qui són àligues i qui són colibrís: els líders que vaig entrevistar combinen les qualitats de tots dos animals. És un homenatge a ells.
“En un món inundat de desinformació generada per IA, la societat buscarà mitjans fiables i periodistes acreditats. Ara és quan som més necessaris”
Quins elements caracteritzen un periodista-àliga i un periodista-colibrí?
Jo no els separo: tots combinen aquestes qualitats. El primer que em va sorprendre va ser la seva generositat: dedicar-me una hora i mitja o dues per compartir èxits, fracassos i aprenentatges. Després hi ha la seva energia contagiosa, la capacitat de crear mitjans nous, de trobar formes innovadores d’explicar històries i de buscar models de negoci sostenibles. I un element essencial: estan enamorats de la seva audiència. Escoltar el lector –o l’espectador– és clau per recuperar la confiança perduda. Tots hi van insistir.
Com descriu al llibre la crisi actual del periodisme?
Com una tempesta perfecta. En primer lloc, una adopció tecnològica sense estratègia: realitat virtual, metavers, TikTok, IA… moltes modes que ens enlluernaven, però que no s’integraven de manera coherent. En segon lloc, una pèrdua de credibilitat alimentada per la polarització política, especialment significativa a l’Estat espanyol. I, en tercer lloc, un model econòmic insostenible: la publicitat se l’han quedat les plataformes tecnològiques, les subvencions comprometen la independència dels mitjans i les subscripcions encara pesen poc. Tecnologia, credibilitat i negoci; és a dir, parlem d’una crisi múltiple.
Foto: Joaquín Zamora
A l’hora d’elaborar aquest llibre ha estudiat casos pràctics de projectes d’àmbit europeu. Podria citar dos casos que l’hagin sorprès positivament?
La tria que em proposes és difícil, però en mencionaré dos. El primer, Mediapart (França). Va néixer el 2008 apostant per una independència radical: sense publicitat, sense subvencions i, anys després, sense accionistes externs. La redacció és propietària del mitjà i viu només dels seus lectors. Avui té 150 periodistes, 250.000 subscriptors i més de 2,5 milions d’euros anuals d’ingressos. És un model sòlid.
I el segon?
Mensagem do Lisboa (Portugal). Fundat per Catarina Carvalho després de deixar un gran diari nacional, és un mitjà local de Lisboa que narra la vida que ningú explica. Amb un equip petit, treballen en barris desfavorits, creen redaccions de proximitat i recuperen l’essència del periodisme: escoltar i narrar les històries de la gent.
La credibilitat dels mitjans de comunicació està tocada.
Sí, hi ha massa interessos i ideologies en joc. Molts ciutadans es mostren farts del periodisme de trinxera, de la polarització, el negativisme i la desqualificació generalitzada. Prova d’això és que, segons un informe de l’Institut Reuters, el 40% dels espanyols no confia en la informació periodística i el 44% no segueix les notícies perquè els mitjans tradicionals no els representen i no se senten escoltats.
“Quan l’audiència percep que el mitjà s’interessa pels seus problemes reals, sorgeix la confiança, que acaba sent l’element que avui té més valor”
Com poden recuperar la credibilitat els mitjans de comunicació?
Escoltant l’audiència. Hi ha mitjans que ho incorporen en el seu ADN. Tortoise Media (Regne Unit) convida els lectors a la redacció en trobades periòdiques. A Copenhaguen, l’equip d’un canal de televisió ha creat Ask to the newsroom, on els ciutadans envien preguntes que després es transformen en reportatges mitjançant votació pública. Aquests exemples mostren que, quan l’audiència percep que el mitjà s’interessa pels seus problemes reals, sorgeix la confiança, que acaba sent l’element que avui té més valor.
Quin paper juga la relació amb l’audiència en els nous models de mitjans?
És total. Zetland, a Dinamarca, organitza trobades en teatres i cafès; De Correspondent, als Països Baixos, va néixer del micromecenatge i es manté sobre aquesta confiança inicial; l’NPO holandesa dissenya temes directament a partir de propostes del públic. Fins i tot en llocs tan difícils com Ucraïna, el Kyiv Independ manté la seva feina gràcies a la força moral dels seus subscriptors.
En el llibre assegura que “el periodisme costa molt i val molt poc”. Aquest missatge no ha calat entre la societat.
Durant molts anys, es va promoure la idea que les notícies a internet són gratuïtes. Avui, la gran majoria de ciutadans no volen pagar ni un euro per la informació i, en canvi, prefereix subscriure’s a Netflix o Spotify abans que a un mitjà de comunicació. És com si el dret a la informació el tinguéssim garantit a cost zero, i no és així. L’activitat d’informar comporta unes despeses elevades. Sostenir redaccions nodrides de periodistes independents és cara. El treball dels corresponsals, les exclusives, les cobertures… El periodisme de qualitat costa molt temps i diners.
Foto: Joaquín Zamora
La intel·ligència artificial ja ho impregna tot. Quins riscos i oportunitats genera per a l’ofici del periodisme?
La IA és un tsunami més gran que internet o les xarxes socials. Pot agilitzar processos o enriquir el treball, però també generar continguts barats, desinformació i soroll. David Schraven insisteix que la IA s’ha de posar al servei de l’essència periodística, i acompanyar-la de formació, transparència i estratègies ètiques. Als països nòrdics fa set anys que treballen plegats en l’Aliança de Periodisme i Intel·ligència Artificial, on mitjans grans i petits comparteixen avenços i errors. Tant de bo aquí poguéssim imitar aquest esperit de cooperació.
Després de conversar amb experts i periodistes de referència d’àmbit europeu, el periodisme té futur?
I tant. Encara que cada país és diferent, a l’Estat espanyol tenim tendència a l’autoflagel·lació. Parlem molt de precarietat i poc de les històries d’èxit. El periodisme compleix una funció pública essencial, tan important com l’educació o la sanitat. En un món inundat de desinformació generada per IA, la societat buscarà mitjans fiables i periodistes acreditats. Ara és quan som més necessaris.
Aquest hauria de ser el llibre de butxaca de directors i editors de totes les capçaleres periodístiques d’arreu?
[Somriu] Tant de bo! No és un manual màgic ni una recepta per sortir de la crisi, però sí un compendi d’idees valuoses d’aquestes ‘àligues i colibrís’. I exigeix una cosa que els periodistes gairebé no tenen: temps per pensar. El llibre ja va per la tercera edició sense ajuts ni campanyes, autoeditat amb la col·laboració del periodista Javier Padilla. La difusió ha estat boca-orella. Si serveix perquè algú aixequi el cap del dia a dia i miri què s’està fent en altres països per fer un periodisme millor, ja haurà complert la seva funció.
Cris Dalmau: “Es menysté el locutor de ràdio musical. M’han arribat a preguntar ‘què fas entre cançó i cançó?’”
