Foto: Quim Miró

Kevin Salwen és periodista i escriptor i viu a Califòrnia (Estats Units). Després de gairebé 20 anys treballant com a columnista i editor al Wall Street Journal, ara es dedica a l’escriptura. Fa uns mesos juntament amb Kent Alexander van publicar The Suspect, una obra que reconstrueix una història real als Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i que sacseja la consciència dels nord-americans. Des de Saint Louis (Missouri, Estats Units), Salwen atén Comunicació 21 per traçar l’estat de salut dels mitjans de comunicació a l’Amèrica del Nord.

Vostè té una llarga trajectòria en el periodisme dels Estats Units. Com es treballa en una de les capçaleres de referència del món?
[Riu] La lliçó més important que vaig aprendre va ser el valor que té explicar una informació o una història sota els estàndards del rigor, l’ètica, la qualitat i la veritat. Només des d’aquesta actitud podem entendre el paper rellevant que juga el periodisme dins la nostra societat. El periodisme és un ofici noble i genera moltes dificultats per viure de la professió. Fer-ho en un dels diaris de referència dels Estats Units i durant 20 anys fa que sigui tot un honor. El Wall Street Journal, per la seva vocació de servei públic, va ser el lloc idoni per exercir com a periodista i em vaig sentir un privilegiat. Mai cap editor va dir-me que no podia publicar cap informació que pogués molestar la direcció o els polítics de torn. I no va passar mai perquè tenia molt interioritzat que la veritat sempre anava per davant. Aquesta és la primera lliçó.

Des d’una certa distància, ara que ja no hi treballa, què observa?
El periodisme està vivint un moment duríssim fruit dels canvis que ha patit el model de negoci en els darrers anys. Es fa molt difícil trobar una empresa disposada a pagar els periodistes com pertoca. Cada cop hi ha més professionals que perden la feina, els sous són més baixos i hi tenen cabuda d’altres que no actuen amb el rigor i l’ètica que mereix la professió. Hi ha una conseqüència directa, el periodisme està perdent valor. I això és un mal senyal per a la societat i per a la mateixa democràcia. Perquè la democràcia depèn de la informació i, sobretot, aquella que és honesta. És declivi el que viu el periodisme a escala mundial i arreu del món i qui ho pateixen més són els mitjans locals.

Som en un món global i vostè posa l’accent en els mitjans d’àmbit local?
La premsa local juga el rol més important perquè és qui té la capacitat d’explicar el que passa als ciutadans en les seves comunitats, el més proper a les persones. Són els mitjans locals qui estan patint la pressió econòmica més forta que està provocant que la gent no sàpiga què passa a la cantonada de casa seva. La pèrdua de capçaleres i de recursos de la premsa local posa la democràcia en risc i en declivi el periodisme. I estic molt preocupat per això.

Aquest declivi el vincula a la revolució digital?
Sí, i està sent molt perillosa per al model de negoci. I ho demostra el fet que grans companyies com Twitter, Facebook o Google no mostren gens d’interès a comprovar si les informacions que apareixen en les seves plataformes són verídiques o falses. Això posa la veritat en risc, i aquí és on veig el problema més gros. Fa molt mal al sector que les empreses de social media no es reconeguin com a empreses de comunicació.

Com conviu la premsa tradicional en un escenari tan canviant?
Als Estats Units, la lluita per a la supervivència de la premsa escrita va començar amb l’aparició de la televisió. Fins als anys 90, els diaris van mantenir-se ferms fins que va sorgir internet. Des d’aleshores, la caiguda és inevitable. El model de negoci de la premsa escrita va col·lapsar amb l’aparició de les xarxes socials.

Què va fer-lo decidir a deixar el periodisme de primera línia i dedicar-se exclusivament a escriure llibres?
El motiu principal va ser que volia treballar per a mi i gestionar el meu temps. Em va seduir la possibilitat d’escriure llibres i vaig trobar el camí idoni per combinar les meves inquietuds personals i professionals al mateix temps. Ara escric peces més curtes, però el que m’apassiona és escriure llibres, sobretot d’aquella temàtica que més m’interessa.

 

The Suspect, el seu darrer llibre, és un autèntic exercici d’investigació periodística. Recupera una història fascinant que va marcar la societat nord-americana fa més de 20 anys.
Volíem escriure sobre un heroi, algú que no va ser reconegut en el seu moment. Richard Jewell, un antic policia convertit en guàrdia de seguretat va ser el protagonista en un atemptat terrorista als Jocs Olímpics d’Atlanta, l’estiu de 1996. Jewell va passar en només 72 hores de ser l’heroi per haver evitat una massacre a ser el principal sospitós d’un atemptat terrorista per a l’FBI. Durant cinc anys vam investigar uns fets que ara apareixen en aquest llibre.

Com es van documentar per capgirar el guió dels fets d’Atlanta?
Vam fer 187 entrevistes, vam escriure 90.000 pàgines de documentació i vam haver de sol·licitar informació al Govern dels Estats Units. El més bèstia va ser veure plorar agents retirats de l’FBI recordant els fets.

Quin factor hi juga en el relat un escenari com uns Jocs Olímpics?
És l’esdeveniment amb més repercussió internacional. L’any 1996, esportistes de prop de 200 països del món i prop de dos milions de persones van aplegar-se a Atlanta. Mil milions d’espectadors van seguir els Jocs per televisió i comptava amb més de 15.000 periodistes acreditats. Un objectiu perfecte per a qualsevol persona malaltissa.

El terrorisme és un altre dels fils conductors del relat.
Sí, és un concepte que té una mirada global. El terrorisme no només és una amenaça per als Estats Units, també ho és per a Europa i Catalunya. És la reacció malaltissa d’algú o d’una part de la societat que pensa que el món s’ha girat en contra seu. Als Estats Units, en aquest cas, van ser persones en contra del Govern. No hi havia l’objectiu d’atacar directament el Govern, sinó un intent de lluitar contra el Govern atacant la població innocent.

Quin és el missatge de fons a The Suspect?
Que quan a una persona no se la tracta d’una manera acurada i se la jutja de forma malintencionada pot acabar sent molt perillosa per a la societat. És la lluita d’un home innocent que intenta esborrar el seu nom fruit d’una informació errònia. Aquells fets de fa més de 20 anys enrere encara tenen vigència avui amb l’ús que es fa de la informació a les xarxes socials.

Quina relació hi veu?
Les xarxes socials prioritzen la immediatesa al fet de comprovar, contrastar i digerir la informació abans de ser publicada. El periodisme s’ha convertit en una cursa per veure qui és el primer que tuita una informació o penja una fotografia a Instagram. Això provoca que hi hagi constantment molta informació errònia i correm el perill que aquesta informació s’acabi imposant i creixi de forma exponencial. I no hi ha res més horrible per al periodisme. Aquest exemple explica què va passar amb el protagonista de The Suspect, qui no pot avançar en la seva vida des que és acusat de ser el responsable d’un atemptat fruit d’una informació gens acurada. Mentre l’acusat pateix, la informació pren una velocitat de creuer de forma irresponsable. En aquest sentit, actualment ho veiem massa sovint a les xarxes socials. I això és horrorós per al periodisme.

Donald Trump és molt actiu a les xarxes, principalment a Twitter. Com analitza la comunicació que usa el president?
És la seva manera de moure’s al voltant dels mitjans de comunicació. Ho fa amb un llenguatge directe adreçant-se a la seva audiència. El seu missatge és populista, però de molt èxit. Twitter és una eina molt informativa i els polítics hi tenen molta presència. Darrerament s’ha convertit en una xarxa plena de gent enfadada, tòxica i farcida de trols. Jo l’uso però hi participo poc. Més aviat en soc un lector.

Els joves dediquen moltes hores a les xarxes socials. Per què no connecten amb el format paper?
Perquè ara tothom té un dispositiu electrònic a les mans. Quan aquest dispositiu és la seva eina diària no veuen cap necessitat de consumir paper. No hi troben cap valor ni interès. Els meus fills, de 25 i 27 anys, mai llegeixen cap diari de paper i això que hi estan educats. Això sí, consumeixen premsa escrita, però no en format paper.

El paper té els dies comptats?
Espero que no perquè soc un enamorat del paper i no trobo una millor manera de llegir la premsa. La impressió i la distribució encareixen un model de negoci que necessita una nova visió empresarial. Internet compta amb la possibilitat d’oferir continguts de forma més assequible, l’audiència és més propera i la publicitat camina cap aquesta direcció. Actualment als Estats Units el format paper s’està esgotant a marxes forçades i hi ha organitzacions no governamentals sostenint els diaris de paper a cop de donacions.

En quin procés es troben els mitjans de comunicació dels Estats Units en el salt definitiu al format digital?
Encara estan buscant el seu model de negoci, que funcioni i sigui rendible. Un model que els permeti fer diners en la versió digital i també en format paper. Els diaris més grans del país –Wall Street Journal i New York Times– encara no han trobat la fórmula perfecta i es troben amb dificultats per fidelitzar els dos formats. Els lectors de paper es resisteixen a fer el pas al digital i tampoc hi ha nous adeptes en direcció contrària.

Com s’equilibra el pagament i la gratuïtat en el terreny digital?
Una estratègia que funciona és fer pagar els subscriptors per a continguts de collita pròpia i que donin un valor afegit a la informació. El New York Times ho està fent i sembla que els funciona. En mitjans més petits o d’àmbit més local, aquesta estratègia té molt menys recorregut per les dificultats que hi ha de disposar de lectors que vulguin pagar per la informació. Això converteix els mitjans en econòmicament més febles i acaben generant continguts més empobrits. És un peix que es mossega la cua.

Tornaria a treballar en una redacció d’un diari?
Trobo a faltar la professió, però des d’una altra perspectiva. Cada dia quan em llevo i llegeixo les notícies penso que m’encantaria escriure sobre aquella temàtica. Sé que no puc tornar enrere i, per això, ho canalitzo tot a través dels meus llibres. Tinc més temps per a la família i per viatjar. Recordo l’única visita que vaig fer a Barcelona, descobrint la ciutat amb bicicleta. Tan de bo hi pugui tornar en una altra ocasió.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram