Mònica Hernàndez (Tarragona, 1975) és periodista i una de les cares visibles de la Xarxa Audiovisual Local (XAL). Llicenciada en Periodisme a la Universitat Ramon Llull, és redactora d’informatius i presentadora de diferents programes mostrant una mirada feminista. Vilafranquina d’adopció, a partir del 19 de juliol serà una de les presentadores de l’espai Estiu 2020. Hernàndez és la convidada de l’entrevista de Comunicació 21.

Més de 20 anys a la ràdio. Li ve de lluny?
Sí, des de petita tenia clar que volia fer ràdio. Prova d’això és que en els dinars familiars agafava un micròfon i em dedicava a entrevistar tota la família. Al meu pare, que era metge, li preguntava sobre el que relacionava amb la seva feina. Estudiar periodisme i exercir-ne professionalment va ser com tancar un cicle vital. La ràdio és directa, fresca, ràpida i capaç d’arribar al lloc dels fets abans que ningú. Com a professional et dona molta capacitat d’improvisació i l’oient crea el seu propi univers a partir de la veu. És màgia.

Política i actualitat. Es volia encasellar en aquests àmbits?
Jo em volia dedicar al periodisme esportiu, però fa 20 anys era un àmbit en el qual aleshores la presència femenina era residual. Així i tot, vaig iniciar-me en el programa Carrusel Catalunya, de SER Barcelona, els caps de setmana. Després d’un pas breu explicant el trànsit a Catalunya Ràdio, se’m va obrir la porta de COMRàdio en la cobertura d’unes eleccions municipals. Coincidir amb Pere Mas –actualment, sotsdirector del FAQS, de TV3– va ser una sort per a mi, perquè em va donar l’oportunitat no només de tenir continuïtat a COM Ràdio, sinó de formar part de l’equip del programa La República amb Joan Barril.

Què aprèn al costat de Barril?
Van ser cinc anys d’un aprenentatge constant, la meva gran escola de periodisme. Aquella etapa suposa créixer professionalment i aprendre un concepte de ràdio que m’hi sento plenament identificada. És a dir, un espai de conversa tranquil·la, de mimar la informació i, sobretot, sense el recurs de les tertúlies, de les quals considero que se’n fa un abús als mitjans. Després d’uns anys treballant amb Jordi Duran i Glòria Serra, m’arriba l’oportunitat de liderar altres projectes.

És el cas de l’espai radiofònic Feministes.
Sí, sorgeix de la meva reivindicació personal feminista. A casa tinc dues filles que intento educar des d’una visió de gènere. Crec que és bàsic que des dels mitjans públics es promoguin espais que transcorrin amb una mirada feminista en el món laboral, emocional, esportiu, entre d’altres. És un projecte que té recorregut i que m’agradaria ampliar-lo a la televisió, però encara és molt embrionari.

Lligat al feminisme, des de La Xarxa també ha elaborat el documental titulat Dones entre reixes.
Sí, la intenció és posar el focus en l’accent femení i demostrar que les presons estan masculinitzades. Abans de la pandèmia vam fer un primer tastet amb un enregistrament a la presó de Wad-Ras. El projecte es troba en un punt mort i estic pendent si amb una productora podem ampliar-lo recollint els testimonis arreu del món i visitar una presó de cada continent.

Des de la teva mirada com a dona, el sector de la comunicació està caminant de forma més decidida cap a la igualtat?
La dona cada cop té més presència als mitjans de comunicació, però continuem lluny del que seria desitjat. Només cal veure que els tres grans ens de comunicació del país –CCMA, ACN i la XAL– són dirigits per homes. No estic dient que una direcció femenina seria millor, però segur que seria diferent i, per això, reivindico que deixin intentar-ho a les dones. Un dels darrers informes d’OnSónLesDones va constatar que només un 29% dels espais d’opinió dels mitjans de comunicació són ocupats per dones. Tot i que és cert que en les tertúlies televisives s’ha millorat en aquest aspecte –com és el cas del Més 324, de Xavier Grasset–, en els mitjans escrits, la desigualtat és molt bèstia, encara, a favor dels homes. I quan els mitjans recorren a especialistes, la majoria són veus masculines. Sense oblidar que a gairebé tots els mitjans sempre hi transiten les mateixes cares dels tertulians. Per això crec que queda molta feina a fer.

Es mostra crítica amb el concepte de la tertúlia als mitjans.
Actualment, a la tertúlia es potencia més la polèmica que no pas el coneixement de qui hi participa. Tothom es veu capaç de saber-ne de tot, per tant, crec que per evitar-ho s’hauria d’apostar per tertúlies especialitzades. La prioritat d’una tertúlia és disposar d’un ventall de professionals que aportin un valor afegit a l’oient. Ara bé, s’aposta més per la confrontació en els punts de vista de l’actualitat que no pas en el coneixement. Amb Joan Barril vam intentar capgirar la tertúlia i no ho vam aconseguir. Potser ara és el torn dels qui hi som per tornar-ho a intentar.

Tenint en compte que vostè es dedica la informació política, com ha evolucionat el vincle entre els periodistes i els polítics?
Venim d’uns anys convulsos i de molta intensitat. Un temps en el qual els periodistes ens hem refugiat en les rodes de premsa. Recordo amb enyorança, per exemple, les converses fora de micròfon amb Pasqual Maragall… era apassionant! Actualment, la classe política ha canviat de cap a peus. Hi ha assessors de comunicació que limiten molt més el contacte i això fa que hagi canviat la relació i, conseqüentment, la tasca dels periodistes.

Com ha viscut emocionalment els canvis que ha patit el que actualment és La Xarxa?
Més que por per a un tancament, la incertesa era en el canvi de model i en el procés de transformació que ha tingut la ràdio i la televisió. El concepte inicial del projecte, quan era COMRàdio, va actuar com a contrapoder i comptàvem amb Josep Cuní, Joan Barril i Glòria Serra. Aleshores jugàvem la ‘Champions’. Ara juguem en una altra lliga, la de la premsa local i comarcal sense excloure els fets nacionals, però amb una mirada de més proximitat. Aquest canvi és el que ha estat més difícil de digerir per a la majoria de la plantilla.

I com es juga en una altra lliga, a l’ombra de RAC1 i Catalunya Ràdio?
No som a l’ombra, sinó que juguem en lligues diferents, tot i que són complementàries. Des de La Xarxa no oferim els mateixos continguts que la ‘Corpo’; ara bé, gràcies a la tasca que fan els mitjans locals associats a la XAL fa que tinguem més opcions de ser els primers a oferir qualsevol informació. Sense anar més lluny, en l’accident mortal a la petroquímica de Tarragona o durant el confinament amb la Covid-19, el paper dels mitjans locals s’ha accentuat.

Com es pot competir amb els mitjans que s’emporten la porció més gran del pastís dels EGM?
Els mitjans locals no poden competir en les franges horàries de primera hora del matí i a partir del vespre. Així, des de l’àmbit informatiu, la capacitat de resistència es focalitza al migdia, que és quan pots captar els oients més fidels. Tot i que en els darrers anys La Xarxa ha apostat per l’entreteniment, crec que la força és en els informatius.

La premsa de proximitat és la bandera que oneja actualment La Xarxa?
Sí, la proximitat física i personal. I això genera una complicitat i una referència periodística. I vivint a Vilafranca del Penedès m’he adonat que, tot i no treballar a Penedès TV, soc un referent per als telespectadors per aquells mitjans associats a la XAL. Aquest fet crea un vincle emocional que no es produeix amb RAC1 o Catalunya Ràdio.

Com visualitza la premsa local i comarcal, ara que ho viu de ben a prop, des de la perspectiva d’un mitjà generalista?
Massa sovint els periodistes que treballen en mitjans generalistes tendeixen a parlar de la premsa local amb un to despectiu. I això és un greu error, perquè els periodistes que treballem en mitjans més grans ens hem acabat creient que és molt millor que la resta. La nova fornada de periodistes vol treballar a RAC1, a TV3 o a Catalunya Ràdio, no vol fer-ho en els mitjans locals quan són una gran escola. És cert que en els mitjans locals a vegades hi ha més dificultats per tenir visibilitat i costa treure el cap. Per tant, el repte que té la premsa de proximitat és captar el talent jove.

A partir del 19 de juliol serà una de les conductores de l’espai televisiu Estiu 2020 a La Xarxa, amb una sèrie d’entrevistes diàries en format coral. Faci’ns un tastet.
És un regal que feia anys que esperava! L’entrevista és el gènere amb el qual em sento més còmoda, tenint en compte que durant molts anys era qui me n’encarregava dins el programa informatiu dels matins a la ràdio. Aquest estiu diversos entrevistadors triem un personatge i ell mateix decideix el lloc des d’on s’enregistra la conversa. Una de les entrevistes serà al Dr. Tabernero, cap d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron, des del parc d’atraccions del Tibidabo. Seran personatges –com ara Bonaventura Clotet o Jordi Villacampa– els quals explicaran molt més el seu àmbit personal. Això promet.

Què li queda per fer en el periodisme?
Una corresponsalia. Tot i que em conec Londres perfectament perquè hi vaig viure un any i l’he visitat moltíssimes vegades, m’atrauen el Pròxim Orient i els països de l’Est. Des de fa un temps he començat a presentar actes i a col·laborar amb altres mitjans, com La Vanguardia, i això m’ha obert la meva perspectiva laboral. M’adono que, si ets una professional inquieta, les zones de confort s’han de superar perquè es poden acabar convertint en una gàbia. Ara em sento preparada per tot el que hagi de venir.