Foto: Ainhoa Gomà

Thaïs Gutiérrez (Barcelona, 1978) és filla del barri de Gràcia i treballa com a periodista al diari Ara des dels seus inicis. Mare de dos fills, acaba de publicar el llibre Ni forts, ni valents (Bridge) on reivindica que els nens han de créixer sense estereotips, sense el pes de la masculinitat tòxica, que els castiga i els condiciona. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, Gutiérrez parla a Comunicació 21 de feminisme i, sobretot, de periodisme entre dues ciutats que l’han marcat per sempre: Barcelona i Roma.

Vostè sempre ha reivindicat la igualtat entre dones i homes. En el seu llibre on posa l’accent?
En la masculinitat que respira la nostra societat i que ja apareix quan els nens són ben petits. Tenint en compte que jo he viscut sempre en un món molt femení, els meus dos fills, nens, m’han fet descobrir que els infants continuen sotmesos a estereotips tan caducs com els de ser forts i valents. En el llibre reivindico la possibilitat que tenen els infants de créixer sense estereotips, d’alliberar-los d’aquesta llosa que els condiciona de cara al futur.

Quan té la necessitat d’escriure’l?
En un dels reportatges que vam fer per a l’Ara Feminismes, vaig entrevistar l’antropòleg basc Ritxar Bacete, que estudia les masculinitats. Ell va ser qui em va obrir els ulls després d’una conversa il·luminadora. Arran d’aquell reportatge vaig tenir la necessitat de seguir estirant el fil.

Com a mare, també és una oportunitat de trobar les eines adequades en l’educació dels seus fills?
Sí, evidentment. S’uneixen les inquietuds com a periodista, com a dona i com a mare. Hem de ser conscients que, per molt que incidim a casa a educar-los d’una manera, no significa que els teus fills no convisquin enmig d’aquests estereotips. N’hi ha prou en entrar en una botiga de joguines o de roba infantil, en les sèries de dibuixos animats o en les conductes que poden tenir a l’escola. A partir d’aquí, intentar ajudar-los. Dir-los que hi ha moltes més masculinitats, que no n’hi ha una que, desgraciadament, ens han fet interioritzar com la tradicional.

S’ha detectat algun pas endavant que convidi a l’optimisme?
Sobretot les nenes. Les trobo més empoderades i han integrat ràpid el missatge. Ara bé, als nens els queda un camí més llarg. Als nens els hem de dir que, si en lloc de futbolistes volen ser ballarins, serà una bona opció si desitgen ballar. I hem d’aconseguir que no se sentin jutjats per la societat, que ho puguin triar lliurement sense que hi hagi un retorn negatiu.

En quin punt es troba la igualtat entre dones i homes en la nostra societat?
S’està fent molta feina, però en queda molta per fer. En ple confinament i amb les famílies tancades a casa, fa pocs dies es va publicar una enquesta en relació a les tasques de la llar i era per posar els pèls de punta. Hi ha xacres que continuen sense poder acabar-se, com la violència domèstica envers les dones o les violacions. Cal més fermesa política i social per donar el tomb definitiu.

Un dels distintius del diari Ara, on treballa, és la reivindicació de la dona. Aquesta és part de la seva aportació al diari amb l’aposta per l’Ara Feminismes?
He de dir que l’Ara sempre ha tingut una sensibilització especial per visualitzar la dona. Prova d’això és com es tracta, per exemple, la dona a les pàgines d’esports. Ara bé, l’Ara Feminismes va ser una aposta compartida amb dues companyes més –Lara Bonilla i Marta Rodríguez– arran del fenomen mundial Me too. Era el moment de pujar al carro i oferir nous continguts d’una reivindicació social palpable als carrers.

Reben feedback per part dels lectors?
Moltíssim! Hem tingut molt bona resposta per part dels lectors gràcies a la comunitat que s’ha creat a través de les xarxes socials. És una comunitat molt viva i participativa, amb una gran dosi de crítica constructiva, alhora necessària. Promovem xerrades –una tasca que fa Lara Bonilla– i que projecten l’Ara més enllà d’un diari.

Foto: Ainhoa Gomà

Amb la crisi sanitària s’han hagut de reinventar. Com s’ho han fet?
L’Ara va reaccionar molt ràpid i amb encert. Les seccions del diari van desaparèixer i es va dividir en dues parts: Covid-19 i actualitat, per una banda, i Jo em quedo a casa, per una altra, que és la que jo coordinava. Ha estat una feinada, però ha quedat demostrat que el teletreball és una bona eina i espero que la integrem en la nova normalitat.

Vostè forma part de l’equip de persones que va iniciar el projecte del diari Ara des de la secció de Societat. Què la va convèncer?
L’energia del seu director, en Carles Capdevila. El coneixia d’escoltar-lo a la ràdio, però un cop vaig tenir el plaer de descobrir-lo personalment he de dir que atrapava qualsevol, era molt engrescador. I en un escenari complex i enmig d’una crisi econòmica recordo els pronòstics que es feien del recorregut de l’Ara: “Durareu tres dies”. I mira, ja són deu anys! Un temps en el qual l’Ara s’ha consolidat com un diari de referència a Catalunya.

Quins són els factors que han convertit l’Ara en una de les capçaleres potents del país?
Ser innovador, fresc, fet per un equip de periodistes joves i apostant pel format digital quan pràcticament cap altre mitjà hi posava interès. Fa deu anys, l’Ara ja va néixer com a redacció integrada entre el paper i el digital. Ara bé, personalment, la fórmula que atrapa lectors nous i joves és fruit d’una de les dèries de Capdevila: explicar les històries de la gent del carrer. A partir d’aquí, amb una actitud innovadora i d’atreviment en el periodisme, l’Ara ha estat capaç de publicar portades fascinants i edicions temàtiques que han trencat motlles.

L’Ara manté la seva presència al carrer amb el paper. Fins quan?
Soc una enamorada del paper i em resisteixo a acceptar que el paper ha de morir. Fins i tot crec que s’hauria de reinventar, però en cap cas desaparèixer. És un plaer llegir el diari en paper, sobretot els caps de setmana quan t’ofereixen continguts de lectura reposada. Així i tot, accepto que per als joves no sigui el mateix i la tendència sigui el digital. És un debat obert a la professió, tenint en compte que el digital comptabilitza moltes visites de lectors però, en canvi, no genera els mateixos ingressos que el paper.

Es va incorporar a l’Ara després de ser corresponsal a Roma per l’Avui i COMRàdio.
Formar part de l’Ara va ser una proposta d’Ignasi Aragay, que actualment és el director adjunt del diari i que havia estat el meu interlocutor a l’Avui quan jo era corresponsal a Roma. Després d’una etapa breu a l’ADN d’Albert Montagut, que va aparèixer en el moment de l’esclat dels diaris gratuïts, em va arribar l’oportunitat de treballar a l’Ara. Però res seria el mateix sense la meva etapa a Itàlia.

Hi va viure en dues etapes.
Sí, la primera va ser en un Erasmus a Macerata, en una universitat molt potent mentre jo estudiava Periodisme a Barcelona. Una etapa apassionant, en què vaig fer grans amistats que perduren vint anys després. De l’Erasmus vaig aprendre moltíssim, vaig conèixer a fons Itàlia i, sobretot, un sistema educatiu orientat en l’oral. Aleshores vaig entendre per què parlen tan bé els italians! Aquella etapa, en la qual vaig aprendre italià, va ser clau per tornar-hi. Quan Genís Sinca va deixar de ser corresponsal de l’Avui a Roma se’m van obrir les portes de bat a bat.

Com va viure, uns anys més tard, la segona etapa a Roma com a periodista?
Va ser espectacular! Aquells anys a Itàlia va passar de tot: des de la presidència de Silvio Berlusconi fins a la mort del papa Joan Pau II. Tot i ser un país que no era en el focus de l’actualitat, vaig tenir la sort de poder explicar moltíssimes coses. Aquella etapa va ser la meva gran escola de periodisme, de creixement personal que, a més, vaig tenir la sort de compartir-la amb col·legues d’altres mitjans catalans. Al cap de quatre anys vaig tornar a Barcelona perquè Roma és una ciutat que esgota, difícil d’explicar si no s’hi ha viscut.

Què li queda per fer?
Tenia pendent escriure un llibre i ara ja ho he fet. Professionalment, des de l’any passat, vaig tornar a redescobrir la ràdio a Cadena SER Barcelona amb un espai de feminisme que també faré aquest estiu. Ara bé, tornar a viure a l’estranger com a corresponsal m’atrau més que qualsevol altra cosa. Amb els meus fills, ara que encara són petits, seria una experiència apassionant per a tots plegats. Seria un enrenou a casa, però em vindria molt de gust.