Foto: Oriol Andrés

La periodista Txell Feixas (Mediona, 1979), corresponsal a Beirut (Líban) per Catalunya Ràdio i TV3, ha apropat les històries de Dones valentes a les llars catalanes perquè puguin conèixer què suposa ser dona i feminista a l’Orient Mitjà. En el llibre amb aquest títol, Feixas fa un recull de 15 històries personals que ha conegut durant els seus quatre anys de corresponsal a Beirut com a homenatge a dones sotmeses però valentes; homenatge que va ser el títol de no ficció més venut al portal Llibreries Obertes el darrer Sant Jordi. “El llibre intenta trencar estereotips de gènere, de religió i de regió”, explica Feixas.

Què tenen en comú les Dones valentes que donen nom al llibre?
Les dones valentes d’aquest llibre són una quinzena però podrien ser centenars, milers o milions de dones de la zona del Pròxim Orient. Totes elles tenen en comú que volen ser dones en països on no les volen dones. I volen ser valentes en països on tampoc se’ls ho permet. Són gotes malaies que, una a una i sempre de forma individual, acaben tenint una força impressionant col·lectiva que és capaç de trencar un roc tan consolidat durant dècades i dècades com és el masclisme. Juntes tenen aquesta força. El llibre no només és un conjunt de relats, de vides de dones, sinó que també acaba sent un retrat polític de les esquerdes que elles es troben i a través de les quals aconsegueixen passar.

Com ha trobat aquestes històries en el marc d’un context polític gens interessat en què es coneguin?
Són dones que estan en països on no els agrada que parlin. Començant per la seva pròpia família, tant els membres més directes com la seva comunitat o barri. I seguint pels poders, les autoritats i els governs de torn. El que m’ha facilitat molt accedir a elles, a diferència del que pensa molta gent en aquestes regions, és ser dona. Ser dona en zones de conflicte, en zones de guerra. Al Pròxim Orient, molta gent et diu: “Deu ser molt difícil treballar-hi”. I ho és, però per a mi ho és en petiteses que pots arribar a sortejar. En canvi, el major avantatge per accedir a aquest tipus de dones valentes és ser dona perquè elles empatitzen amb tu i connecten.

Com s’ho ha fet per separar la part professional de la personal? Ha establert un vincle sentimental amb les dones?
I tant! Tant a la feina de corresponsal com a l’hora d’escriure aquest llibre. Amb aquest tipus d’històries no pots plantejar-te separar què és la professió i què és la persona. Perquè el periodisme que acabes fent és un periodisme humà. Hem intentat seguir la pista de la majoria de dones. En molts casos, per la situació de país delicada en la qual es troben, no ha pogut ser. En d’altres, sí que ha sigut possible, com el cas de la nena refugiada siriana. Té 13 anys, és cap de família i, junt amb els seus germans, sobreviuen venent coses als carrers de Beirut. A aquesta família els fem un seguiment. Ara fa uns dies els vam portar menjar i bàsics en mig de la pandèmia perquè no poden vendre al carrer tant com voldrien, els carrers estan més buits. Per tant, feina tenen a pagar el lloguer. Els van fer fora d’un primer pis. No crec que sigui incompatible relacionar-te amb la gent amb la qual expliques històries. Elles s’obren per entregar la seva intimitat, l’única cosa que no els han pogut prendre. Si pots i tens l’oportunitat de preocupar-te humanament de què fan aquestes persones, ho fas.

Quina és la història que més la va remoure?
Sens dubte, la història de la Hiyam, la jove que va ser segrestada. Va ser segrestada tres vegades per diferents gihadistes, violada reiteradament i finalment va quedar embarassada d’un d’ells. Em va impactar perquè no em podia imaginar com, amb 16 anys, es pot passar aquest infern sense desmuntar-se. O desmuntant-se però resistint i sobrevivint-hi. Em va remoure perquè, un cop ella esperava que tot anés a millor, que és quan va tornar a la seva comunitat yazidita, al camp de desplaçats on els havien portat, va trobar que els seus mateixos, la gent propera, la criticaven per l’estigma que havia adquirit per estar en estat islàmic. L’acusaven d’haver portat al món un fill de qui volia aniquilar-los. La van obligar a deixar el fill fora d’aquella comunitat. Em semblava molt estrany com, amb aquella edat, ara en té 21, podia sobreviure aquell infern. El dels gihadistes i també el dels prejudicis de la seva comunitat. També impacta com era capaç d’explicar-nos-ho a nosaltres, occidentals. Ella era capaç de posar-hi veu sense alliçonar-te.

Vostè assegura que la lluita de les dones s’ha de fer en tres esferes: la política o de l’Estat, la del carrer i la privada. Quina complexitat té cadascuna al món àrab?
Al món àrab, les tres fases són molt complicades. La del govern perquè normalment està dirigit per homes. La política feminista no hi té cap tipus de cabuda ni interès. La presència de dones és bastant habitual en molts governs de la regió, per estrany que sembli. Però en molts i massa casos estan posades a nivell decoratiu o per fer una quota. Per dir: “Ens hem tornat més feministes”. Aquí al Líban, per exemple, en el nou Govern, hi havia més tècnics independents i més dones. Va ser una faceta que es va subratllar molt. Això passa en altres llocs. A l’Afganistan, al Parlament, moltes són dones. Però mira les polítiques “per a dones” que estan fent… no és garantia de res. Per tant, el govern és complicat. El carrer jo crec que és el més fàcil perquè només es tracta de cridar, que és el que va passar a les primaveres àrabs. Surts al carrer, te la jugues, però crides per uns drets que després caldrà veure si s’apliquen o no. I és molt més complex a casa perquè, en el tu a tu, amb l’altra persona, és la revolució en essència. El que passa a casa teva és el que acabaràs plasmant a la resta de les esferes.

De la seva experiència sobre dones a l’Orient Mitjà, quina relació extreu del vincle entre el feminisme i la religió?
És un debat delicat, aquest. Jo crec que totes les religions monoteistes, també el cristianisme, no deixen en molt bon lloc, o molt bona posició, a la dona, sempre està al darrere. Però tendim a fixar-nos només en algunes religions. És evident que molta gent dins d’aquestes religions en fa ús, però  no tothom. Per tant, són aspectes en els quals no m’agrada generalitzar. També el concepte de la simplificació, per mi absurda, de la dona i el vel. Ens ho hem de treure del cap. En aquest llibre ho intento evidenciar. El fet que una dona porti vel no la fa incompatible amb defensar els drets de les persones i els drets de les dones. Com la jove palestina de la franja de Gaza, un exemple de dona velada, que no pot ser més heroïna, que trenca amb els estereotips, els tòpics, el patriarcat i el masclisme que hi ha a la franja. Caiem en simplificacions que fan molt mal i que estan molt dins del cap de molta gent. El llibre intenta trencar aquests estereotips de gènere, de religió i també de regió.

En els quatre anys de feina com a corresponsal, ha viscut en primera persona experiències masclistes mentre exercia la seva feina?
D’experiències masclistes cap a la meva persona, pel fet de ser dona aquí en el món àrab i a la zona de conflicte, me n’he trobat algunes. Primer et generen ràbia i impotència, alguna llàgrima de frustració. Després, amb els quatre anys que porto aquí, ja les veus venir i somrius una mica perquè les vas trampejant. Quan vam anar a l’Iraq, a primera línia de front, vam veure que molts equips formats íntegrament per homes ens avançaven i passaven per davant nostre. Jo vaig sempre acompanyada de dos homes més, el productor i el càmera. Però jo soc dona. La gent que hi havia al checkpoint pensava: “A veure si aquesta noia es cansa, és conscient d’on està anant, s’oblida, torna enrere i s’adona que això no és per a ella”. Com que estàvem allà, resistint i persistint, al final ens van deixar entrar. Sí que notaves que allò no era normal. O a l’hora de fer entrevistes, per exemple. Jo faig les preguntes amb el micròfon, però els homes entrevistats no em miren a mi, no em volen mirar a mi. Pel càmera aquell pla és molt difícil perquè miren més amunt o miren més avall. Al final, acabem decidint que el productor agafi el micròfon i faci l’entrevista perquè es comuniquen millor, visualment és més normal. També perquè el que li expliquen a ell a mi no m’ho expliquen, perquè estan incòmodes de tenir una dona a l’altra banda.

Té pensat continuar explicant històries de Dones valentes?
De fet, continuo explicant històries de dones valentes en les cròniques de TV3 i Catalunya Ràdio. No em cal fer un nou llibre. El fet d’haver-les explicat durant aquests anys va  provocar que alguns veiéssim que hi havia un llibre, en això. Estic contenta perquè la mirada a Beirut la tenim posada en les dones d’aquest tipus i ho continuarem fent. Seria molt bonic poder seguir què se’n fa d’aquestes dones valentes de la primera edició del llibre.