Valentín Popescu (Bucarest, 1931) és una de les veus més autoritzades per entendre com ha evolucionat històricament Europa després de 25 anys com a corresponsal de La Vanguardia a Alemanya. Als 89 anys, Popescu està jubilat tot i que continua col·laborant per a mitjans catalans, del País Basc i europeus. A Comunicació 21 relata les seves vivències i contrasta el periodisme de l’època del règim franquista i l’actual.
Neix a Bucarest però ràpidament es trasllada a Barcelona amb la seva família.
Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial la meva mare va intuir la tragèdia abans d’hora i vam tenir la sort d’emigrar a Catalunya. Inicialment el destí final dels meus pares era Madrid, però vam allotjar-nos a Barcelona amb la meva germana.
Quina Barcelona es van trobar?
Molta misèria i molta pobresa! Eren els primers anys de la postguerra i l’inici del franquisme. Els pares, arquitecte i advocadessa, no van poder exercir la seva feina a Catalunya. L’any 1946 el pare va morir sobtadament i la misèria per a la família es va multiplicar.
Què el fa decantar pel periodisme?
Jo estudiava Dret a la Universitat de Barcelona i un company em va convidar a assistir a un debat a l’Escola de Periodisme. En aquella època era un periodisme d’un sol llenguatge, però en aquell primer contacte vaig descobrir que aquell era el meu món.
Deixa Dret per estudiar Periodisme?
Sí, a l’Escola de Periodisme. Els dos primers anys s’estudiaven a L’Ateneu de Barcelona, però el tercer i últim a Madrid. Era la manera per la qual el govern del règim tenia controlats els aspirants a Periodisme. Mirin si em va agradar que vaig ser el millor estudiant de la meva promoció.
Un cop acaba la carrera a Madrid se li obren totes les portes de bat a bat: El Caso, Sábado Gráfico i l’agència Efe.
Va ser una etapa fantàstica! Pensi que jo estava sol i sense família a Madrid i sense cap recomanació de ningú. Això no va ser cap impediment per treballar des del primer dia. Uns anys treballant sempre sota la lupa de la censura.
Com s’aplicava la censura?
A Efe, les notícies més susceptibles havien de tenir el vistiplau de l’oficina d’Afers Exteriors abans de difondre-les per als diferents canals de l’agència. En canvi, quan vaig treballar a El Caso o Sábado Gráfico l’obsessió ibèrica era la prohibició de qualsevol imatge d’una dona nua.
Va patir-la personalment?
Sí, és clar. Tothom ja sabia el que es podia dir. La colla de funcionaris del ministeri que s’hi dedicaven tenien la missió d’impedir la publicació d’un article o d’una fotografia. El repte era que s’acabés publicant alguna opinió que passés desapercebuda per als funcionaris. Però la censura era profilàctica, no tenia cap mena de sanció.
Quines eren les capçaleres de referència aleshores?
Només hi ha una cosa que ha perdurat amb el pas del temps a Espanya: l’estupidesa [riu]. Era la mateixa que ara! I ho explico en dos exemples: els diaris més venuts aleshores eren el Marca, els dilluns, i El Caso. Els esports, els assassinats i altres ximpleries generaven molt interès. Malauradament, d’aquella Espanya dels 50 a l’actual no ha canviat gaire.
Vostè torna a Barcelona.
Sí, ho faig per solidaritat familiar. La intenció era ser a Madrid durant sis mesos i vaig quedar-m’hi gairebé tres anys. Era més senzill i assequible econòmicament tornar que fer moure la família a Madrid.
Aleshores s’incorpora a La Vanguardia.
Sí, a la redacció del carrer Pelai. Al cap de cinc anys de treballar a Barcelona va quedar una vacant a la corresponsalia de Bonn. Com que jo parlava alemany, el director d’aleshores, Horacio Sáez Guerrero, va proposar-me anar-hi dues o tres setmanes de prova. I les dues setmanes es van convertir en 25 anys!
Una etapa en la qual viu les dues Alemanyes. Vostè va residir a la capital occidental.
L’època més intensa de la meva vida va ser a Alemanya! Enmig de dos mons completament diferents per una raó econòmica. L’Alemanya occidental es va recuperar molt aviat i la comunista no ho ha fet mai.
A vostè se’l recordarà sempre per haver destapat el ‘cas Flick’, una trama de corrupció del finançament entre partits polítics orquestrada per l’empresari alemany Friedrich Karl Flick, que va esquitxar de retruc el PSOE de Felipe González.
En una conferència a Bonn, un diputat socialdemòcrata va manifestar que les donacions les havien donades als socialistes espanyols i portuguesos. Aquella exclusiva que va publicar La Vanguardia va ser una autèntica bomba!
Com va reaccionar l’opinió pública de Madrid?
La premsa més dretana de l’Estat es va fer ressò de la notícia carregant molt fort contra el PSOE. Es va generar tant enrenou que un diari va publicar: “A Espanya hi ha un dilema: PSOE o Popescu”. Tot plegat va desembocar en una investigació parlamentària a les Corts espanyoles i vaig haver d’anar a declarar davant el fiscal general de l’Estat.
Com va viure aquell tràngol?
D’entrada van impedir la presència de l’advocat del diari. Un cop a dins em van lliurar una traducció de l’article publicat a l’espanyol. La sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que aquella traducció era una merda, no tenia res a veure amb el relat original. Aleshores el fiscal va demanar-li a una administrativa que li dictés l’escrit de manera exacta. Aquella traducció literal va acabar sent l’escrit d’acusació. Un cas surrealista, a l’estil Valle-Inclán.
El moment històric més transcendent va ser la caiguda del mur de Berlín.
Allò va fer embogir tothom! Fins al punt que, quan es va obrir la circulació d’una banda i l’altra, el primer que van fer els ciutadans procedents de l’Alemanya oriental va ser omplir els prostíbuls. O 200 treballadors del Vietnam que vivien a l’Alemanya oriental van traspassar a l’altre costat per demanar exili polític.
25 anys com a corresponsal a Alemanya. Internet i les noves tecnologies accentuen el debat sobre la figura dels corresponsals?
Els mitjans digitals ja no necessiten corresponsals. Per als mitjans és més rendible econòmicament contractar els serveis d’una agència que no pas contractar un corresponsal. I això té una conseqüència: els mitjans digitals han tallat el cap a la informació periodística.
Posi un exemple?
El cas de l’impeachment al president Trump. Els mitjans digitals esmenten, fan una pinzellada, però no ho expliquen, no van més enllà. I acaben oferint una informació d’ull de mosca. Ni els professionals tenen l’oportunitat d’oferir-la ni els receptors tenen l’espai per rebre-la.
Ve d’una generació lligada estretament al paper. Creu que resistirà en l’aparador digital?
El paper es correspon en un moment tecnològic i social on els diaris tenien el monopoli de la informació i de la publicitat. Ja fa temps que ha desaparegut. És una llàstima que s’estigui perdent el paper, perquè la capacitat lectora que s’exerceix llegint un diari no té res a veure amb un format digital. Per a mi una imatge no és millor que mil paraules.
Després de tota una vida en el periodisme, com es veu davant del mirall?
Em sento molt afortunat perquè he gaudit moltíssim amb la feina. Ara bé, la meva trajectòria en el context d’avui no hi té cabuda. Ara em dedico a col·laborar puntualment en alguns mitjans i a donar conferències. Estic jubilat però mai deixaré d’escriure.
