Després de més de 20 anys fent entrevistes a La Contra de La Vanguardia, Víctor Amela s’ha convertit en un dels periodistes de referència del gènere. Durant aquest temps ha conversat amb més de 2.400 persones. Si hi sumem les que han fet Ima Sanchís i Lluís Amiguet, la xifra s’eleva fins a 7.000 entrevistes. Amb Amela conversem sobre comunicació, periodisme i xarxes socials.

Va començar a treballar a La Vanguardia amb 23 anys i, si no hi ha res inesperat, s’hi jubilarà. I ho haurà fet sempre en el mateix mitjà. Se sent un privilegiat?
Sí, és evident! Mai hauria imaginat que 35 anys després seguiria fent allò que més m’agrada. En pocs diaris del món hi ha periodistes de llarg recorregut sota la mateixa capçalera. I filaré més prim. Que d’aquests 35 anys, 22 te’ls passis fent el mateix format això sí que et fa ser més privilegiat encara.

Com es va cuinar aquest concepte innovador de l’entrevista?
En aquella època l’entrevista no era un format arrelat als mitjans. A excepció de Feliciano Fidalgo a El País, la resta feia més la impressió que l’entrevista s’utilitzava l’entrevistat com a excusa perquè es lluïs el periodista. Amb aquest escenari, el Lluís, l’Ima i jo vam proposar a la direcció un format d’entrevistes amb preguntes molt breus i a persones desconegudes. Això no s’havia fet mai.

Hi ha un abans i un després del format d’entrevista en el periodisme?
Modestament, sí. D’una banda ha servit per reivindicar el gènere, perquè no hi ha periodisme sense una entrevista. I d’una altra, perquè va revolucionar el sector quan vam decidir preguntar als entrevistats sobre les seves ideologies polítiques i religioses. Per als lectors de La Vanguardia llegir un entrevistat que era ateu, dels rojos o un que es dedicava a la indústria del porno va generar molta controvèrsia.

De quina manera es va palpar aquesta controvèrsia?
Molts lectors de tota la vida de La Vanguardia es van donar de baixa! Els semblava ofensiu i desagradable donar veu a persones tan oposades al perfil de lector del diari. Aleshores, el director i l’editor de La Vanguardia van resistir les crítiques i ens van seguir fent confiança.

Després de 22 anys, al Lluís, a l’Inma i a mi ens queda l’orgull d’haver aconseguit eixamplat l’espectre mental del lector de La Vanguardia.
I a partir d’aleshores aquest concepte d’entrevista va anar arrelant entre els mitjans.
Sí, a poc a poc es va anar incorporant en la majoria de mitjans, com per exemple, El Periódico de Catalunya o El País.

Des del punt de vista econòmic, que el Grup Godó aposti per una entrevista de contingut i no per un anunci en la contraportada també és rellevant.
No vull pensar en el valor econòmic que té la contraportada de La Vanguardia, tot i que m’han assegurat que té un preu aproximat d’uns 20.000 euros. Evito pensar-hi cada dia quan hi escric… però he tingut moltes converses amb professionals del sector del màrqueting que es fregarien les mans perquè enlloc d’una entrevista hi tingués cabuda un anunci publicitari.

Quin és el secret per mantenir atrapat el lector en una entrevista?
Intentar transmetre al lector un relat com si fos un petit conte, que tingui una exposició, un nus i un desenllaç i que, al final, li deixi una bona impressió o que li generi una emoció. Descobrir una història personal desconeguda m’excita. A partir d’aquí, he de fer el mateix per al lector.

A l’hora de triar l’entrevistat, amb quin criteri ho decideix?
A mi m’agrada entrevistar artistes, poetes, científics, estranys, provocadors o gent que està al límit. Tenim la sort que al Lluís, a l’Ima i a mi ens agraden perfils ben diferents però que, entre tots tres, recollim tot el ventall de la humanitat. L’atzar ho ha volgut així i tenim la sort que aquesta fórmula ha funcionat. I, a més, sense cap imposició d’enlloc. Aquells qui hem entrevistat és perquè ens ha seduït el personatge.

A l’entrevistat el van a buscar o li proposen?
Tot ha tingut el seu procés. Als inicis havíem de trucar explicant la proposta perquè no es coneixia. Amb l’ús dels correus electrònics tot ha canviat. Cada dia rebem moltíssimes propostes i ara majoritàriament em dedico a rebutjar-les.

Sempre hi ha persones interessants a entrevistar?
Els amics, al principi, deien que un dia o altre s’acabarien… Però, al cap de dos anys, tal com havíem plantejat el projecte, vam detectar que aquest format no té final. Ara estem entrevistant persones que no havien nascut quan va aparèixer per primer cop La Contra. I això és meravellós!

Quan va començar a escriure La Contra el feedback amb els lectors era mitjançant correu ordinari. Les xarxes socials han canviat aquesta relació. Com hi conviu?
És un fenomen que democratitza el periodisme. Soc de compartir les entrevistes a les xarxes i fa que persones que mai la llegirien en paper ara hi tinguin accés. Això ha provocat un canvi rellevant, perquè ara et trobes una resposta directa immediata a través de reflexions i d’insults, també. Inicialment hauria d’enriquir el debat, però a vegades resulta incòmode i desagradable.
Vostè, a través de les xarxes socials, ha estat crític amb el procés polític a Catalunya.
El procés ha provocat un sentiment d’odi cap a aquells qui no pensen com tu i que acaba en l’insult constant. El pitjor és veure com hi ha persones que malinterpreten de forma equivocada allò que tu vols dir. Quan aquella mala interpretació s’estén com una taca d’oli per la xarxa genera molta impotència. Perquè l’insult no ve provocat per allò que has dit, sinó tot el contrari.

I com ho combat?
Ho he fet donant explicacions, un a un, però ha estat absurd. Diguis el que diguis, només serveix per posar més llenya al foc. No soc dels qui penso que les xarxes han generat més intolerància, sinó que és la societat qui utilitza les xarxes per expressar aquesta intolerància que porta dins l’ànima. Aquells qui insulten des de les xarxes ho farien en altres espais, perquè són intolerants. Per tant, aquests darrers mesos han estat un aprenentatge personal, però confesso que, d’ençà que s’ha fet pública la sentència, he passat por.

Por?
Sí, va ser el dia de la Marxa per la Llibertat. Jo era a casa treballant i vaig rebre un missatge per WhatsApp amb una fotografia en què s’observava una pancarta d’uns joves que deia: “Les novel·les de Víctor Amela també són violència”. Quan algú t’interpel·la d’aquesta manera, i ho fa des del carrer i fora de la bombolla de les xarxes socials, m’ha generat molta angoixa perquè em posa en perill davant d’aquells que no pensen igual que jo. Amb el pas dels dies m’he anat tranquil·litzant, però he de reconèixer que aquesta pancarta em va acollonir.

Arran de la sentència condemnatòria als presos polítics catalans s’ha tensat més la corda a les xarxes?
La sentència ha provocat l’escenificació d’un grup de gent descontenta. Joves que tenen ganes de trencar-ho tot i gent que està dolguda perquè els líders catalans estiguin empresonats més de 10 anys. Gent que va a totes i expressen la seva ràbia. I s’ha passat de ser educat a agressiu. I quan això passa, s’acaba la civilització.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram