Aquesta tardor arrencava el “canal en català” de TVE, La 2Cat, que, de fet, no deixa de ser una nova etapa de la ja llarga història del “circuit català” de RTVE Catalunya, amb algunes propostes de nous programes que han aconseguit unes audiències estimables. I el seu nom ha estat envoltat d’una certa polèmica, però de poca substància argumental. Si es va escollir un 3 per a la marca general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (tema que comentaré al proper número de la revista Comunicació 21) s’havia d’assumir que RTVE denominés 2Cat a aquest embrió de nou canal. De fet, el nom era tan lògic com obligat pel canal d’emissió, La 2, que, a més, TVE Catalunya ha gestionat durant molts anys. Confusió? Un poquet. Perjudica aquesta a RTVE Catalunya? Gens ni mica, al contrari!
El recorregut perquè RTVE Catalunya compti amb un canal propi ve de lluny. Amb la fi de la dictadura espanyola, va prenent forma la voluntat dels professionals i directius de TVE Catalunya de donar solidesa al que es coneixia com a “circuit català”. Una denominació que agrupava els programes que es produïen aquí en llengua pròpia. Amb les potencialitats que ofereix comptar amb el nou centre de producció a Sant Cugat el 1983, es va plantejant, amb propostes diverses, fer el pas de les “desconnexions” a tenir un canal específic, el “canalet”, com es denominava internament. Cap d’aquestes iniciatives, però, va acabar de quallar.
I la proposta no era cap quimera, recordant que entre finals dels 80 i inicis dels 90 l’emissió de programació pròpia en català va superar les més de 2.000 hores anuals, arribant fins i tot a les 2.600. Els canvis governamentals a l’Estat espanyol i el seu impacte en RTVE van suposar, però, que les “desconnexions” passessin a ser una modesta, tot i que molt digna, diferenciació de la programació estatal de La 1 i La 2; amb una reducció dràstica d’hores de programació pròpia que, després de diverses fluctuacions, des de l’octubre passat ha donat un tomb ben positiu.
L’estadi actual que suposa que la nova oferta televisiva en català s’emeti substituint part de la graella de La 2, demana que La 2Cat passi a esdevenir un nou canal amb tots els ets i uts si es vol consolidar el projecte. Un pas que li donaria estabilitat i solidesa davant dels previsibles canvis polítics que puguin haver-hi a Madrid, en un futur més o menys proper. Cal entendre la comoditat d’emetre des d’un canal molt consolidat a les llars i dels costos que caldrien per anar derivant l’audiència al nou, amb un període d’emissions simultànies i amb una intensa campanya d’autopromoció. Però sense un canal propi hi ha el risc que, en uns pocs anys, tornéssim a la situació del 2024.
TV3 en UHD: ja triguem
L’espai radioelèctric per a les seves emissions està més que reservat i es correspon a part de l’antic canal multiplexat de 8tv, de fa més de dos anys sense cap emissió. Un MUX que servirà perquè TV3 –si més no aquest canal– pugui emetre també en ultra alta definició (UHD) i no deixar per més temps que sigui RTVE qui tingui en solitari una oferta en 4K. Mentre la TDT continuï sent el principal accés de continguts audiovisuals a moltes llars, aquest MUX –que s’ha anat salvant de les retallades patides a l’espai radioelèctric de gestió catalana– és un actiu de gran valor per a l’oferta en la nostra llengua; més encara quan pots emetre uns continguts amb la màxima qualitat d’imatge que et poden oferir bona part de les pantalles de TV que hi ha a les llars. Com he comentat en altres articles, aquest canal multiplexat ha pogut sobreviure a les diferents planificacions radioelèctriques del Govern espanyol que van suposar molt mals de cap a força televisions locals i la supressió del segon MUX que gestionava directament la CCMA.
Les emissions de TV3 en UHD es va anunciar fa molts mesos, però finalitzem el 2025 encara sense cap anunci de data d’inici. I aquesta no hauria de dependre del que vulgui fer RTVE, ja que no sembla pas que el seu president tingui cap intenció a curt termini d’engegar La 2Cat definitiva en aquest MUX. Aquest és un altre deure pendent i molt important per al 2026.
Clan en català: alguna cosa més que posar-ho en marxa
També tenim pendent l’inici de les emissions en català del canal Clan de RTVE. Un anunci que tampoc s’ha materialitzat enguany. No seria pas el primer cop que TVE emet continguts infantils en català, des del magnífic programa Terra d’escudella, amb Comediants o després Els Joglars, o anys més tard la doble emissió en català i castellà d’una versió pròpia de Barri Sèsam que es produïa als estudis de Sant Cugat.
Més enllà dels doblatges de continguts –i tant de bo que anessin acompanyats de noves produccions en versió original catalana!– hi ha un tema tècnic que cal que RTVE resolgui abans, que és un canvi de canal d’emissió. Actualment, Clan emet pel MUX de TVE que no permet emissions territorialitzables, com sí permet el que utilitza per a La 2 / La 2Cat. Això suposaria que la primera llengua d’emissió a Catalunya de Clan, l’àudio per defecte, fos el castellà i el català s’hagués de seleccionar en les opcions d’àudio (dual), cosa que el penalitzaria moltíssim. Ras i curt, per fer que el català fos la primera llengua de Clan a Catalunya –i caldria que ho fos també a les Illes Balears i el País Valencià–, faria falta que RTVE decidís intercanviar el seu MUX d’emissió amb el del canal Teledeporte. Tècnicament no és gens complicat, però cal que es faci.
Un Clan en català que tindria segur un impacte en la migrada audiència del canal SX3, que ha tornat a percentatges molt precaris a la TDT. És cert que el consum de televisió lineal infantil a Catalunya és minoritari, però no pot ser que la immensa majoria d’aquest vagi a ofertes en castellà com Boing. Però les virtuts, encerts, mancances i deficiències de la nova etapa de l’oferta audiovisual –i més enllà– per a infants, adolescents i joves de la CCMA mereix un article específic.
Llei audiovisual estatal: molta feina per fer
És ben positiu que el grup de treball per a la promoció de les llengües oficials que preveu la Llei general de comunicació audiovisual (LGCA) s’hagi posat a treballar, coordinat des de la presidència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Com he analitzat en altres ocasions, la legislació estatal dota de molt insuficients eines la necessitat d’impulsar la presència del català a les televisions estatals i plataformes audiovisuals (OTT). Però les escasses existents s’han d’utilitzar al màxim i aquesta pot ser una via molt útil.
Com s’ha conegut, un dels objectius d’aquest grup és que la genèrica previsió de la LGCA pel que fa a la prominència de l’oferta en català d’aquestes plataformes –o sigui, ben destacada i fàcilment consumible– tingui resultats concrets. Pot semblar un tema menor, però de ben poc serveix anar incrementant l’escassa oferta de continguts en català si aquesta no és prou visible per als usuaris de les plataformes. Per exemple, i tornant un moment a la corporació audiovisual estatal, caldria que la seva OTT, RTVE Play, tingués la seva interfície en català. Ja triguen.
Llei de l’audiovisual catalana: una oportunitat per al català
Després de molts endarreriments i tramitacions parlamentàries interrompudes, sembla que sí, que l’any vinent seria el que veuria néixer al Parlament la nova llei de l’audiovisual que ha de substituir una més que obsoleta norma del 2005.
No m’hi estendré, ja que n’he parlat en altres articles de com considero absolutament necessari que Catalunya es doti d’una llei integral, que intervingui positivament en tot el conjunt de la indústria audiovisual més enllà dels mitjans de comunicació. I que signifiqui un pas endavant legislatiu pel que fa a la producció i oferta per a totes, totes les pantalles dels continguts en català. Dels videojocs als llargmetratges, de les sèries als documentals.
Una llei que no hauria de ser considerada en cap cas com una peça solitària, una llei més que “calia fer per posar-nos al dia”, sinó com un element integrant d’una estratègia nacional del nostre audiovisual. Un sector que compta amb unes indústries molt dinàmiques, però també amb grans interrogants: des de com revertir el ja llarg procés de concentració de la producció estatal a Madrid –amb ‘satèl·lits’ com les Illes Canàries per les seves deduccions fiscals–, fins a quin serà el nou rumb d’una gran empresa com Mediapro, sense ja cap accionista català de referència i amb una nova cúpula encapçalada per dos directius provinents d’Espanya.
És ben curiós que mentre bona part d’Europa –i fora d’ella, com seria el cas del Quebec, per exemple– fa anys que reflexiona, fa propostes i impulsa estratègies vinculades a la sobirania cultural, aquesta qüestió transcendental per al nostre futur com a país no forma part de l’agenda pública. O potser no ho és tant…
I ara que tothom parla de la intel·ligència artificial generativa i del seu impacte –enorme!– en tot el que està relacionat amb la propietat intel·lectual (els drets d’autor) i la industrial, que són actius fonamentals de la indústria audiovisual, caldria esperar que la futura llei ens dotés de noves eines a partir de competències estatutàries que no s’han desplegat. No està ‘gens malament’ que tinguem competències estratègiques encara per posar en marxa, si comptem els quasi 20 anys des de l’aprovació de l’Estatut, retallat intensament dues vegades.
Ràdio 4: 50 anys de servei públic en català
A l’inici de l’article recordava les emissions en català de TVE que, de fet, van iniciar-se tímidament, però molt meritòriament, en ple franquisme, en un llunyà 1964. I l’any vinent tenim l’oportunitat de de commemorar la llarga història de la primera emissora pública que va emetre íntegrament en català després de la repressió franquista. Una commemoració que hauria de servir per homenatjar els grans professionals que hi han treballat, tant davant com darrere dels seus micròfons. Un aniversari que celebri l’excel·lent ràdio catalana a partir d’una de les seves emissores deganes, i que no hauria de ser en cap cas un sumatori de modestes activitats commemoratives; més encara, sortim d’un centenari de la ràdio a Catalunya que va quedar lluny, des d’una perspectiva nacional, del que hauria d’haver estat.
Una llarga història que continua sumant capítols amb les actuals emissions de Ràdio 4 –dotades d’uns pressupostos clarament superiors als dels darrers anys– i de la qual en voldria destacar dos fets que no han estat prou ben valorats encara. El primer és l’encertada experiència de programes emesos conjuntament per Ràdio 4 a Catalunya, el País Valencià i les Illes que, lamentablement, van quedar interromputs amb els tancaments de les emissores balear i valenciana el 1991, i dels quals la catalana es va poder salvar després d’una intensa pressió política, professional i ciutadana. El segon va ser, tot i que de curta durada, la producció d’un programa musical en col·laboració amb l’antiga emissora pública a la Catalunya del Nord, l’actual ICI Roussillon. Una de les escasses experiències transfrontereres en català que tant ens cal que existeixin.
2030: cal un gran un acord per l’audiovisual, i cal començar-lo per la producció independent i la CCMA
