A Catalunya s’han tancat en quatre anys el 22% dels quioscos repartits pel territori, dels quals més d’un 14% a Barcelona. El quiosc a peu de carrer és una concessió dels ajuntaments i la seva presència depèn molt en funció de la localitat. A Barcelona n’hi ha uns 406, que representen el 63% de tots els punts de venda de premsa de la capital catalana. Per contra, a Tarragona només n’hi ha sis a la via pública.
No només les passen magres els quioscos a peu de carrer, sinó tots els punts de venda en general, incloent benzineres i supermercats. Així, segons Covepres, una de les associacions del sector, els 31.000 punts de venda de premsa que hi havia fa dos anys a tot l’Estat s’han reduït a uns 25.000 a l’actualitat.
El futur no és molt esperançador. Avui dia, tres de cada quatre persones que van al quiosc a comprar la premsa o qualsevol altre producte tenen més de cinquanta anys, segons expliquen els venedors. La primera alerta va arribar amb la irrupció dels diaris gratuïts, però ha estat sobretot amb la consolidació d’internet com a canal d’informació que el paper dels tradicionals punts de venda de premsa està quedant relegat.
Però el sector es queixa també de l’intrusisme de negocis que tenen la venda de premsa com a reclam sense obtenir cap marge perquè es guanyen la vida amb altres productes. Malgrat tot, el que més irrita al sector no és internet, ni els intrusos, sinó la posició dominant en el mercat de les distribuïdores, que estableixen les regles del joc sense que els quiosquers tinguin capacitat de negociació.
Concretament, els quiosquers es queixen de dos aspectes: els ports (les quotes que ha de pagar el punt de venda per la distribució del gènere) i els descomptes (els marges per la venda de les publicacions). Des de Covepres lamenten les condicions que els imposen les distribuïdores sense opció de poder negociar i la forma arbitrària d’establir els descomptes i altres paràmetres. Es queixen que no tenen capacitat d’intervenir en factors decisius per gestionar el negoci com ara saber el volum d’exemplars que reben.
Amb tot, la falta d’unió no ha ajudat a millorar la situació. Les agrupacions són locals o provincials, i fins fa un mes no ha existit una federació catalana. Aquesta plataforma ha nascut amb l’objectiu de què hi hagi un reglament que reguli el sector i les relacions que hi tenen lloc. També vol arrencar alguns compromisos de millora per part de la Generalitat. Amb tot, la federació encara no ha trobat el moment de reunir-se.
Font: L’econòmic
