Fa pocs dies, i després de molts mesos esperant-ho, es va presentar el Llibre blanc de l’audiovisual de Catalunya al Parlament. Un document de referència per saber on som i, sobretot, per decidir on volem situar aquesta indústria cultural i comunicativa, clau per al futur de la nostra societat. I un dels aspectes que aquest informe del CAC subratlla, és la necessitat de millorar i incrementar la internacionalització del nostre sector audiovisual.

I una de les eines bàsiques per fer-ho possible és formar part de les organitzacions internacional existents… i ser-ne membre actiu i no pas mirar-s’ho de lluny. Amb diferències de dimensió, competències o dinamisme, totes elles intervenen d’alguna manera o altra en favor dels seus associats. Un fet clau, si pensem que les aliances i coproduccions internacionals seran cada cop més imprescindibles per garantir la bona salut de la indústria audiovisual de cada país. Això sense oblidar l’important paper dels seus organismes reguladors. El panorama de la presència catalana en aquestes entitats, però, és tot menys homogeni: en algunes hi tenim representants de ple dret; en d’altres en tenim però amb un rol inferior o secundari; i en d’altres simplement no hi tenim ningú.

És cert que per a determinades organitzacions el fet que Catalunya no sigui –encara– un Estat és un obstacle insalvable per formar-ne part. En altres casos, l’oposició de la representació espanyola n’ha estat un fre constant a poder entrar-hi. Però la suma d’aquests poderosos handicaps no explica tot l’escenari.

Sense voler fer un llistat exhaustiu de totes elles, apunto una sèrie de casos que il·lustren aquest panorama fortament descompensat, entre les presències normalitzades i unes absències que no ens beneficien o directament ens perjudiquen.

Comencem per situacions ben positives. Hi ha organitzacions i institucions que, gràcies a la combinació d’una exitosa estratègia de reconeixement exterior, i la no existència de barreres a l’ingrés d’organismes que no fossin d’àmbit estatal, disposen de cadira pròpia com la resta d’entitats homòlogues d’altres països. En destacaria un parell: el CAC i l’Acadèmia de Cinema Català. En el cas de la nostra autoritat audiovisual, aquesta és present i activa en diversos organismes internacionals de referència, tant a nivell europeu (EPRA) com llatinoamericà (PRAI), tot i que no hi és al Grup d’Organismes Reguladors de Serveis Audiovisuals (ERGA) creat, fa just ara tres anys, per la Comissió Europea com una mena d’òrgan consultiu. Pel que fa a la nostra acadèmia cinematogràfica, aquesta és l’única integrant de l’European Film Academy que no es correspon a l’àmbit territorial d’un estat.

En una situació intermèdia, apuntem tres exemples ben distints. A la UER o EBU, que representa especialment el sector de les corporacions audiovisuals públiques europees, la CCMA hi té una presència de segon nivell, via Catalunya Música com a “membre participant”, i això només des de fa uns anys. Una estranya situació deguda, en bona part, a la històrica hostilitat de les cúpules de RTVE a una presència normalitzada de la nostra corporació als seus òrgans plenaris, mentre sí hi són la Cope o la SER.

El segon cas intermedi és el de la UIT, l’organisme internacional de les telecomunicacions que depèn de l’ONU, i del qual en surten les grans planificacions de l’espai radioelèctric a nivell mundial i els calendaris d’aplicació corresponents. Una qüestió cabdal, si pensem en el conflictiu procés de suma de bandes de freqüències per als nous serveis de telefonia i connectivitat en mobilitat, que van en detriment dels espais reservats a l’emissió de canals televisius. En aquest organisme, a més dels representants estatals, hi ha membres dels sectors industrials i acadèmics. Amb diferent estatus, hi trobaríem les empreses Cellnex (antiga Abertis Telecom) i Aggaros, mentre que no hi tenim cap, cap, universitat catalana.

El tercer cas intermedi seria el Centre Mediterrani de la Comunicació Audiovisual, CMCA, molt vinculat al món dels documentals. Amb presència de diverses televisions públiques europees i nord-africanes, la presència catalana podríem arribar a dir que existeix per una via indirecta, de la mà de l’Associació de Productors Audiovisuals Independents de la Mediterrània, APIMED, que té la seva seu a Barcelona. En tot cas, aquí també, hi ha molt de camp per recórrer.

Finalment, hi ha organismes on no hi ha cap membre català. I aquí també la casuística és d’allò més diversa. Deixant de banda aquelles organitzacions on l’única presència possible passa pels estats, n’hi ha d’altres on això no és cap obstacle o, si més no, no ho hauria de ser. El cas que crida més l’atenció és el de la COPEAM, la Conferència Permanent de l’Audiovisual Mediterrani, de la qual l’antiga CCRTV en va ser un dels membres fundadors, un any després de la Conferència Euromediterrània de Barcelona de 1995. Posteriorment, però, algú va decidir que la ‘Corpo’ deixés de formar-ne part. Una decisió gens encertada, més si pensem que tot i no tenir ni de bon tros el pes d’altres organismes internacionals com seria el cas de la UER, la COPEAM és una organització que promou coproduccions internacionals, tant de ràdio com de televisió, a més de dinamitzar estudis universitaris sobre comunicació audiovisual a banda i banda de la nostra mar.

Després ens trobem amb dos organismes on no hi som… però tampoc hi és cap membre que provingui de l’actual Estat espanyol. Un és la URTI, nascuda sota els auspicis de la UNESCO a mitjans del segle passat, i que està integrada per televisions i altres organismes audiovisuals d’Europa –com l’andorrana RTVA– així com de l’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica del Nord. També queda lluny de la importància de la UER, però tot suma. I l’altre organisme correspon al domini de les entitats privades: parlem de la Coordinadora de Productors Independents de Cinema i Televisió Europeus, CEPI, amb presències destacades dins d’aquest estratègic sector empresarial com són les corresponents associacions britàniques o franceses.

Un cas apart, de gens fàcil valoració, tot pensant en quina hauria de ser l’estratègia exterior dels mitjans pública audiovisuals d’un futur estat independent, és el fet que la CCMA no és membre de l’Associació Europea de Televisions Regionals, CIRCOM, en la qual sí hi són televisions d’àmbit estatal, com la SVT Sueca o la NRK noruega, i també d’altres com l’EPRTVIB de les Illes. Deixem en tot cas aquest tema amb un interrogant.

En resum, com diu la dita popular, a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. I en un sector tan competitiu com és l’audiovisual, on tothom busca socis o clients, aquí i allà, per fer girar la roda de la seva empresa, no val a badar. Tenim molta feina a fer en l’àmbit internacional i ja estem trigant.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram