El periodista Jaume Guillamet i Lloveras, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, ha publicat el llibre El periodisme català contemporani. Diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939, editat per l’Institut d’Estudis Catalans (disponible en obert al portal de publicacions).

D’aquesta manera, Guillamet completa una història general del periodisme català, iniciada amb Els orígens de la premsa a Catalunya. Catàleg de periòdics antics, 1641-1833 (2003) i L’arrencada del periodisme liberal. Polític, mercat i llengua a la premsa catalana, 1833-1874 (2010), a més d’altres obres sobre els períodes del franquisme i la transició democràtica.

“Amb aquest llibre acaba l’obra que m’havia plantejat i que he fet durant els darrers 30 anys”, explica Jaume Guillamet. “Aquesta ha sigut la meva investigació personal, al marge de les convocatòries oficials de recerca, on aquest tipus d’investigacions no estan contemplades, dins la meva dedicació amb les hores que he disposat al marge de la docència, la gestió i la recerca competitiva durant la meva carrera a la UPF”, afegeix.

El nou llibre estudia el sorgiment del periodisme industrial a Catalunya des del final del Sexenni Democràtic fins a la Guerra Civil. El treball constata que, malgrat la inestabilitat política espanyola i el recurs permanent a les suspensions de garanties i la censura, la força de la premsa com a fenomen social i econòmic produeix “un creixement exponencial de la publicació de periòdics, amb un pluralisme ascendent, l’expansió de l’ús de la llengua catalana i la formació d’una cultura professional”.

El llibre es divideix en dues parts: una primera en format de relat, i una segona amb una part d’anàlisi i interpretació amb una mirada més transversal. Al final del llibre, el capítol El gran impuls ofereix un resum, i l’última part està formada per un epíleg valoratiu.