En l’entorn analògic del 2005 (any en què el Govern espanyol va aprovar el pla tècnic), l’oferta televisiva a Catalunya era de sis canals de cobertura estatal en castellà (La 1, La 2, Antena 3, Telecinco, Canal+/Cuatro i, encara sense emissió, laSexta) i dos canals de cobertura nacional en català (TV3 i K3-33), a banda de les televisions locals (principalment BTV i Citytv). A finals del 2015, hi havia 32 canals de cobertura estatal en castellà i vuit de cobertura nacional en català, a més de les desconnexions de TVE Catalunya i les televisions locals.

El desequilibri entre l’oferta televisiva en ambdues llengües queda palesat en un informe sobre la situació de l’audiovisual presentat pel Consell Audiovisual de Catalunya. El treball mostra com en deu anys (des de que el Govern espanyol va aprovar el pla tècnic de la TDT) l’oferta disponible a Catalunya ha “basculat clarament” a favor dels canals en castellà.

L’increment de l’oferta televisiva en castellà, que s’ha multiplicat per cinc en la darrera dècada, ha repercutit en el consum en català. Així, el 2005, el conjunt de canals en català tenien una audiència mitjana del 29,7% de quota de pantalla, la qual s’ha reduït fins al 19,8% de l’any passat. És a dir, una davallada del 33,3% en deu anys. En el cas de TV3, que ha estat líder ininterrompudament en els últims sis exercicis, ha passat d’un share del 19,6% el 2005 al 12,3% el 2015, el que representa una caiguda del 37,2%.

El CAC també assenyala com a contribuïdors necessaris d’aquest retrocés del consum en català al creixement de la televisió de pagament (íntegrament en castellà) i a la irrupció de les noves formes de distribució de continguts per internet amb nous actors de caràcter global.

L’ens regulador afirma que els resultats de la implantació de la TDT a Catalunya s’han vist afectats pel fet de no disposar de les eines apropiades per dissenyar les polítiques de comunicació integrals, ja que la Generalitat no compta amb competències plenes en la planificació de l’espai radioelèctric.

La ràdio, cas a part

La situació en el sector radiofònic, en canvi, és ben diferent, ja que la Generalitat és competent en l’adjudicació de llicències i, per tant, en les condicions en què s’ofereix el servei. Així, independentment de la matriu, totes les ràdios generalistes han d’utilitzar el català com a mínim el 50% del temps d’emissió, mentre que les emissores musicals han d’emetre un mínim del 25% de cançons en llengua catalana.

L’informe detalla que a Catalunya operen 321 emissores en FM, de les quals 280 són públiques (272 locals, 3 nacionals i 5 estatals) i 41 privades (19 locals, 7 nacionals i 5 estatals).

Els reptes

L’informe del CAC conclou que el principal repte que té el sector és garantir la presència de la llengua catalana “tot i la manca d’igualtat competitiva” dels prestadors del país respecte dels prestadors estatals i globals, a més de “reforçar i enfortir” els mitjans propis davant el nou panorama multiplataforma i multipantalla.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya també subratlla la necessitat d’una actualització legislativa i reguladora per adequar-se per fer front als canvis que han experimentat els darrers anys la tecnologia i el mercat.

El CAC també assenyala que “convindria” tenir competències plenes en espectre radioelèctric i la regulació de xarxes i continguts d’internet, ja que a Catalunya “es veu redoblada” la necessitat d’actualitzar el model regulador per “les urgències d’elaborar i desplegar polítiques de comunicació ajustades a les necessitats del país”.

En aquest sentit, actualment el CAC està elaborant per encàrrec del Parlament el Llibre blanc del sector, on donarà una diagnosi acurada i oferirà un conjunt de propostes per consolidar i enfortir l’audiovisual català i en català.