Aquest dimarts ha tingut lloc l’acte de lliurament del fons del periodista Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917 – 1990) a la Generalitat, per tal que es conservi i difongui des de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

L’acte ha estat un reconeixement públic del Govern a la figura d’Ibáñez Escofet i significa l’inici del procés de formalització legal de la donació d’un fons format per 22 capses de documentació.

La consellera de Cultura, Natàlia Garriga Ibáñez, ha afirmat que l’Arxiu Nacional custodiarà “com mereix aquest llegat imprescindible per a Catalunya” d’un “referent amb majúscula del nostre periodisme”. Garriga també ha ressaltat la importància del llegat “per resseguir la història del país, principalment l’etapa del Franquisme”, i ha apuntat que és un testimoni vital per aproximar-se a la professió periodística “des d’una mirada moderna, democràtica i catalanista”.

Per la seva part, el fill de Manuel Ibáñez Escofet, Fèlix Ibáñez Fanés, ha agraït al Departament de Cultura i especialment a l’Arxiu Nacional perquè “des del començament ha estat molt interessat” en el llegat, cosa que ha estat “un estímul per a la família”. A més, ha subratllat que el fons conté “escrits que són provatures literàries”, manuscrits de joventut que tenen molt d’interès perquè, com defensava el seu pare, “el periodista ha de tenir vocació literària”, i “per ser bon periodista cal aspirar a ser Premi Nobel”.

Una vegada el fons rebi el tractament arxivístic adequat es posarà a disposició de la ciutadania a través del portal Arxius en Línia.

El contingut

El fons abasta pràcticament tota la vida professional de Manuel Ibáñez Escofet, des de començaments de la dècada dels 40 fins a la seva defunció el 15 de desembre de 1990.

El seu arxiu conserva els articles publicats als diferents mitjans, així com la documentació de projectes periodístics (revistes i diaris en català) que no van prosperar a causa de la censura. Entre d’altres, hi ha les llibretes manuscrites que contenen els seus articles a La Vanguardia, amb algunes peces també de caràcter inèdit, així com la col·lecció de retalls de la seva columna diària al diari Tele/Exprés.

L’arxiu del periodista també inclou una selecció de fotografies de la vida professional, classificades cronològicament, així com dibuixos i esbossos realitzats pel mateix Ibáñez Escofet i altres autors.

De l’activitat creativa, el fons reuneix la documentació relativa a l’elaboració manuscrita, presentació i recepció crítica de les seves memòries. També aplega els manuscrits i mecanoscrits originals dels llibres publicats.

Pel que fa a les relacions externes, el fons inclou cartes a col·laboradors professionals i personalitats d’àmbits com el literari, la política, la societat civil, l’acadèmic, l’artística i, és clar, el periodístic,.

Trajectòria

Manuel Ibáñez Escofet es va iniciar en el periodisme abans de la Guerra Civil al diari El Matí. Durant la postguerra va formar part de la Comissió Abat Oliba (1947) i va tornar al periodisme per assumir la sotsdirecció d’El Correo Catalán (1952), on va impulsar una modernització i catalanització del mitjà.

Posteriorment, Ibáñez Escofet va dirigir el diari Tele/Exprés (1968-1975), però va plegar per la creixent implicació política de molts dels redactors i per problemes de salut. El 1976 va ser nomenat director adjunt de La Vanguardia, on va ser responsable final del dia a dia de la producció del diari.

Alhora, el periodista va ser assessor en matèries informatives dels presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i director dels programes de TVE a Catalunya Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent. També va col·laborar a la Revista de Girona.

Ibáñez Escofet va publicar dos reculls d’articles, La corda fluixa (1971, reeditat el 2017) i Les arrels i les fulles (1985), així com un llibre autobiogràfic, La memòria és un gran cementiri (1990). Per aquesta obra va rebre el Premi Crítica Serra d’Or (1991).

Manuel Ibáñez Escofet també va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1983) i el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).