Una recerca de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de València conclou que cal desenvolupar “en major mesura” el perfil professional de l’edició de gènere en els mitjans de l’Estat, i que els col·legis professionals i els sindicats de periodistes han de jugar-hi un “paper clau” amb aquesta finalitat.

El treball realitzat per un equip d’investigació en ètica periodística de la UV i la UPF indica que la incorporació de les editores de gènere als mitjans espanyols ha contribuït a avançar en la paritat de les fonts informatives i de les persones que escriuen articles d’opinió, però que no ha suposat nous enfocaments periodístics.

Alguns dels principals motius que indiquen són la falta de suport per part de la direcció dels mitjans i la manca d’independència i de decisió editorial d’aquesta figura professional.

Els resultats de la investigació s’exposen en l’article Journalistic Self-Regulation for Equality: The Role of Gender Editing in Spain, signat per Maria Iranzo Cabrera, professora i investigadora del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la UV; i Mònica Figueras Maz i Marcel Mauri Ríos, del Departament de Comunicació de la UPF.

Editores de gènere sense estatut professional

El treball analitza els casos d’El Periódico de Catalunya (mitja pioner a l’Estat, que va incorporar l’editora de gènere el 2010), El País, elDiario.es, TVE, RNE, EFE, la Ràdio i Televisió de Canàries i El Periódico de España.

En concret, s’ha realitzat un qüestionari a deu periodistes que han desenvolupat aquesta funció en els mitjans esmentats, totes dones, a més de realitzar un grup focal i entrevistes en profunditat. La majoria de les entrevistades fa una valoració positiva de la tasca que desenvolupen, i tan sols tres es declaren insatisfetes. Tot i això, expressen diversos aspectes objecte de millora, especialment pel que fa a la seva autonomia i reconeixement a les redaccions.

“A excepció d’El País, aquestes periodistes que exerceixen l’autoregulació del mitjà pel que fa a la perspectiva de gènere no disposen d’un estatut professional que els reconega plenes garanties d’autonomia i independència. Això és il·lògic quan la teua feina és precisament criticar continguts o accions de l’empresa on treballes. Per tant, has d’estar protegida i sentir-te recolzada pel mitjà de comunicació, especialment des de la direcció”, afirma Maria Iranzo.

D’altra banda, les entrevistades demanden un major reconeixement professional, també pel que fa al salari o la carrera professional. Per a la meitat d’elles, el desenvolupament d’aquestes funcions no ha suposat una millora de la seva categoria professional, i tan sols quatre han tingut un suplement salarial. De fet, la meitat de les enquestades compaginen l’edició de gènere amb les seves funcions com a redactores. Totes elles comparteixen que cal definir de forma més acurada aquest perfil professional. “Idealment hauria d’estar integrat a l’equip directiu”, apunta Mònica Figueras.

Pel que fa als continguts, set de les professionals opinen que les informacions no incorporen suficientment la perspectiva de gènere, per exemple quant a la necessitat de desglossar les dades per sexes. Per corregir aquestes mancances, Iranzo diu que s’ha de facilitar que les editores de gènere puguin intervenir sobre els continguts “prèviament a la seva publicació o difusió”, no a posteriori com el defensor del lector.

La incorporació de l’editora de gènere no ha estat homogènia segons el tipus de mitjà. “Aquesta figura es desenvolupa amb certa normalitat en els mitjans públics estatals, i s’observa que la resta de mitjans privats que també disposen d’aquest càrrec són diaris en paper o digitals d’informació general que s’autoubiquen en l’espectre ideològic progressista”, apunta Marcel Mauri.

Finalment, l’article adverteix que, tot i els avenços assolits, des de l’esclat de la pandèmia de la covid s’ha detectat una certa involució, principalment per tres motius: la concentració dels mitjans en la cobertura de la pandèmia, que ha comportat la pèrdua d’atenció sobre altres qüestions; les diferències i tensions internes del propi moviment feminista dels darrers anys, i l’augment de la representació política a Espanya de les opcions d’extrema dreta, que qüestionen la perspectiva de gènere.