Aquest dimarts ha mort a Granada als 92 anys l’escriptora i periodista Teresa Pàmies. Només conèixer-se la notícia, el lament per la seva pèrdua, sorgit des de la societat civil, política i cultural, s’ha barrejat amb les lloances a la seva figura, tant com a escriptora i periodista com pel seu compromís amb el país i el seu activisme a favor de les llibertats, la justícia social i l’alliberament de la dona.
Pàmies, nascuda el 1919 a Balaguer, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1984); la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2000); el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2001), i el Premi Manuel Vázquez Montalbán (2006).
Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, el 1937 va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), on va tenir un paper actiu en la seva direcció, en la creació de l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937) i en el butlletí Juliol. Companya del dirigent i fundador del PSUC, Gregorio López Raimundo, a causa de la Guerra Civil espanyola es va haver d’exiliar a França, Cuba, República Dominicana, Mèxic (on va estudiar periodisme), Iugoslàvia i Txecoslovàquia. Durant aquest temps, va col·laborar en les revistes Serra d’Or i Oriflam, i va treballar a les ràdios de Belgrad i Praga.
Finalment, el 1971 va poder tornar a Catalunya, moment en què es va dedicar de ple a la faceta literària, amb un fort rerefons autobiogràfic marcat pel seu testimoni de la guerra, la clandestinitat i l’exili. També va continuar les seves col·laboracions periodístiques en mitjans com l’Avui, El Temps o Catalunya Ràdio.
De la seva obra destaquen Testament a Praga (1970), amb escrits i reflexions del seu pare (Premi Josep Pla); Va ploure tot el dia i Quan érem capitans (1974), Dona de pres (1975), la biografia de Dolores Ibarruri (1975), Amor clandestí (1976), Memòria dels morts (1981), Jardí enfonsat (1995, premi de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa no de ficció), La filla del gudari (1997) o Cròniques de comiat (2000).
Mare del també escriptor Sergi Pàmies, el seu darrer llibre va ser Informe al difunt (2008), escrit poc després de la mort de Gregorio López Raimundo.
