El poeta, sociolingüista, assagista i traductor Francesc Vallverdú i Canes va morir aquest dijous a Barcelona als 78 anys. Considerat el màxim artífex de la normalització lingüística als mitjans públics, Vallverdú va ser durant 21 anys el cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, entre 1985 i 2006. En aquest àmbit, va publicar el llibre El català estàndard i els mitjans audiovisuals: escrits elaborats des de la comissió de Normalització Lingüística de TVC (2000).
La seva intervenció en la política lingüística i en el procés de normalització “va ser decisiva, tant en la dimensió social com en la configuració del model de llengua estàndard, a la qual va contribuir amb obres teòriques i com a responsable dels serveis lingüístics de la radiotelevisió catalana”, segons destaca el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Isidor Marí.
El 1986, Francesc Vallverdú va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, i quatre anys després amb el Premi Nacional de Periodisme per l’article L’alarmisme, un recurs contraproduent, publicat al diari El País l’1 de març de 1990. A banda del diari de Prisa, també va col·laborar a les revistes Serra d’Or i Nou Horitzons, on va ser el primer director.
A més, Vallverdú va ser fundador i president del Grup Català de Sociolingüística (1973); va impulsar i dirigir l’anuari Treballs de Sociolingüística Catalana (1977-2002); va ser assessor lingüístic del Gran Larousse català (1987-1993); membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat (1991-1999), i director de l’Enciclopèdia de la llengua catalana (1999-2002).
Altres assajos que va publicar són L’escriptor català i el problema de la llengua (1968); Dues llengües, dues funcions? (1970); El fet lingüístic com a fet social (1973, Premi Joan Fuster d’assaig); La normalització lingüística a Catalunya (1980), o L’ús del català: un futur controvertit (1990).
