La fotoperiodista Joana Biarnés Florensa va morir dimecres a la nit als 83 anys. Els darrers anys Biarnés havia rebut diversos reconeixements que reivindicaven tant la seva obra com la seva figura com a pionera en el fotoperiodisme a l’Estat.

Nascuda a Terrassa el 1935, va estudiar a l’Escola de Periodisme i des de jove va cobrir gràficament diversos esdeveniments seguint els passos del seu pare, el fotoperiodista esportiu Joan Biarnés. En un món marcadament masculí, va aconseguir vèncer els prejudicis de l’època i triomfar en el món del reporterisme gràfic abordant diferents àmbits: crònica social, esports, moda o retrat.

El 1962 Joana Biarnés va aconseguir feina al diari Pueblo a Barcelona, i al cap de poc va marxar a Madrid a treballar com a fotògrafa per al rotatiu. Amb l’arribada de la democràcia, Pueblo va tancar i ella va passar a treballar per diverses agències fotogràfiques.

El 1985, però, desencantada de la professió i decebuda amb la direcció que prenia amb l’arribada dels paparazzi, va marxar a Eivissa, on va muntar un restaurant amb el seu marit. Després de més de 20 anys a l’illa, Biarnés es va jubilar, va tancar el restaurant i es va traslladar a Viladecavalls. I quan menys s’ho esperava, la seva tasca com a fotoperiodista va començar a ser reconeguda i reivindicada.

El seu redescobriment es va iniciar quan el fotògraf seu Cristobal Castro va rebre l’encàrrec de preparar una exposició a Terrassa pel 50è aniversari de les riuades del Vallès de 1962, de les quals Biarnés en conservava nombroses imatges. A partir d’aleshores, es va començar a reivindicar la seva figura i a difondre la seva obra.

El 2014, la Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi pel seu “paper pioner” com a dona en el camp del fotoperiodisme. Un any més tard s’estrenava el documental Joana Biarnés. Una entre tots, dirigit per Jordi Rovira i Òscar Moreno, el qual va acabar de projectar la seva figura. El febrer de 2017 l’Ajuntament de Terrassa li va atorgar la Medalla de la Ciutat.

“Lluitadora i bondadosa, tots aquells que vàrem tenir la sort de conèixer la Joana no vam fer més que rebre lliçons de vida d’una persona que, malgrat el seu talent innegable, sempre va destacar per la seva humilitat”, assenyalen família i amics en un comunicat.

Quan era jove, la Joana li va prometre al seu pare –el seu mentor i referent–, que no li faria baixar mai el cap, i el record d’aquella promesa va guiar-la la resta de la seva vida a través d’una ètica personal i professional. Ara que ens ha deixat, les seves fotografies resten com la crònica d’un temps però, també, ens recorden que, malgrat tots els obstacles que sorgeixen, val la pena lluitar per allò en el que creiem”, afegeixen.