Catalunya viu un d’aquells debats incòmodes que sovint es volen esquivar, però que ja no es poden ajornar més: la televisió local està sobredimensionada, fragmentada i infrafinançada. La Generalitat fa temps que admet, almenys en privat, que “el mapa actual és inviable”. I no es tracta només d’una opinió administrativa, és una diagnosi compartida per molts professionals del sector.
Avui tenim més de 90 concessions locals de TDT atorgades i 47 programes locals (36 de privats i 11 de públics) en funcionament. Ni la publicitat ni els recursos públics són capaços de sostenir-los. A moltes demarcacions el cost de mantenir la xarxa de transmissió és altíssim, especialment en zones rurals i de muntanya, mentre que la publicitat local és cada cop més esquifida (cau a raó d’un 14% de mitjana cada quatre anys a Catalunya). El mapa de la TDT implementat en el seu moment no és vàlid actualment.
Amb aquest panorama, el Govern creu que el mapa s’hauria de reduir a la meitat, o més. I malgrat les queixes previsibles, és difícil negar que caldrà fer-ho o “el sector s’autoajustarà”. La disjuntiva és clara: o planifiquem i reduïm de forma ordenada, o assistirem a un degoteig de tancaments caòtics i traumàtics. Ja hi ha canals que en el passat han abandonat la TDT o que han retornat la llicència perquè no podien pagar la transmissió ni els costos de producció. És més honest acceptar-ho i repensar el model que no pas seguir alimentant la ficció del tot és possible i sostenible amb una mica més de “voluntat”.
No és, només, un tema econòmic. La saturació de canals ha diluït l’audiència potencial i ha fragmentat els ingressos publicitaris. Les televisions locals s’han convertit en competidores ferotges, fent impossible assolir escales mínimes per professionalitzar continguts o invertir en innovació. El mapa actual no només és inviable financerament, sinó que és contraproduent i impedeix sumar esforços i construir projectes més sòlids.
“El Govern creu que el mapa s’hauria de reduir a la meitat, o més. O planifiquem o assistirem a un degoteig de tancaments caòtics i traumàtics”
Cal afegir-hi un altre tema espinós però essencial: l’exercici de reduir el nombre de televisions locals passa inevitablement per arribar a acords de viabilitat amb mitjans veïns. I aquí entren en joc els egos de cadascú. Compartir producció, equips tècnics, repartir zones de cobertura o fusionar redaccions és sovint impensable en un sector amb molta identitat local i històries de competència històrica. Però sense aquestes aliances, la reducció del mapa pot ser una guerra de supervivència sense estratègia.
El pla inicial de la TDT a Catalunya preveia 21 demarcacions i 24 múltiplexs, però en molts casos la fragmentació ha acabat generant solapaments absurds entre comarques veïnes, com el Ripollès i la Garrotxa o el Gironès i el Pla de l’Estany, en algun cas gestionat pel mateix grup de comunicació; o demarcacions amb més d’una o de dues televisions locals, com a les Terres de l’Ebre, duplicant part de la programació (la que es genera a través de La Xarxa) i fragmentant el territori.
Però encara més greu que els diners és el problema del públic jove, i no tan jove. Siguem clars, els menors de 35 anys (i soc generós) pràcticament no consumeixen televisió local a través de la TDT. De fet, molts ni tan sols saben que existeix, o la coneixen però no la miren. Però no perquè no els interessin les històries de proximitat, al contrari, és una generació que valora el relat local i la identitat cultural, però el busca a Instagram, TikTok, Twitch o YouTube. La televisió local no ha sabut –ni pogut– fer la transició a aquestes plataformes de manera efectiva. Un públic que avui no hi és, s’escapa, i recuperar-lo en un futur requerirà molt més esforç.
“Hi ha qui culpa els joves de “no voler veure res local”. És una excusa. El que no volen és consumir formats antics, en horaris rígids i continguts pensats per a un públic envellit”
Aquí topem amb el nus gordià del sector: per arribar als joves cal invertir. Cal fer formats nous, curts, àgils, pensats per al mòbil, amb llenguatge audiovisual modern, amb professionals especialitzats. Calen equips de producció que entenguin el codi dels creadors digitals i que puguin competir en qualitat. Però el sector està tan escanyat econòmicament que prou feina té a mantenir la graella mínima en TDT i pagar els costos que representa la producció lineal. És una trampa perfecta: sense inversió no hi ha públic nou, i sense públic nou no hi ha ingressos.
Hi ha qui culpa els joves de “no voler veure res local”. És una excusa. El que no volen és consumir formats antics –fàcils de produir per arribar al còmput mínim diari–, horaris rígids i amb continguts pensats per a un públic envellit. En comptes de lamentar-nos, caldria preguntar-nos i analitzar quins continguts, quines eines, quins suports i aliances necessiten les televisions locals per sortir del segle XX i entrar al XXI. No ho faran soles. Però tampoc ho podran fer si els diners públics es dilueixen en mantenir artificiosament un mapa de concessions impossible.
També és imprescindible que cada mitjà redacti un pla de viabilitat a curt, mitjà i llarg termini, com qualsevol empresa. No n’hi ha prou amb sobreviure un any més, cal preveure els ingressos amb un diagnòstic financer, dimensionar les plantilles i ajustar els projectes a la realitat econòmica d’avui, però, sobretot, del demà. Sense aquest exercici de planificació, tota estratègia quedarà en paper mullat.
Hi ha un tercer debat incòmode: la credibilitat. Les televisions locals són, per definició, un dels mitjans més propers. Coneixen els barris, els pobles, les ciutats i la seva gent com ningú més. Però massa sovint aquesta proximitat és també una font de servitud. El finançament de molts canals locals depèn –en bona part o en exclusiva– de subvencions, convenis o contractes institucionals. Els ajuntaments, els consells comarcals i les diputacions són els seus principals clients o patrocinadors. I això, evidentment, té un preu en la independència editorial, acceptat pel mitjà perquè és una qüestió de “supervivència”.
“Massa sovint la proximitat també és una font de servitud. Massa sovint depèn de subvencions, convenis o contractes institucionals”
Coneixem casos en què la subvenció cau quan el nou govern municipal no té afinitat amb la línia de la televisió local. Això condiciona el pressupost i pot obligar directament a retallar la plantilla o reduir la producció pròpia. No és només dependència econòmica, és una vulnerabilitat estructural que els fa fàcilment domesticables. No cal fer teories conspiratives, és molt més prosaic, ningú vol mossegar la mà que li dona de menjar. Això porta a una autocensura quotidiana, a esquivar temes incòmodes, inflar l’agenda institucional i convertir els informatius locals en butlletins de premsa municipals. En un context així, com podem exigir a la ciutadania que confiï en la televisió local com a espai crític i plural? I això té conseqüències en els ingressos.
I mentre els mitjans locals eviten aquestes ferides per por de perdre finançament, altres perfils a les xarxes socials ocupen el seu buit. Són els qui posen el dit a la nafra en temes punyents, però que interessen a la gent. Així és com els mitjans perden la seva centralitat i la seva autoritat, deixen de ser els que marquen l’agenda i passen a ser mers altaveus institucionals.
I pel que fa al finançament públic, cal dir-ho clar: moltes subvencions actuals –com l’estructural de la Generalitat– serveixen per pagar (algunes) nòmines i poc més. És la xocolata del lloro. No resolen la fragilitat del model, només l’allarguen un any més. Caldria plantejar mecanismes d’ajut que no només permetin mantenir plantilles, sinó també modernitzar continguts i assegurar la independència editorial.
Cal tenir coratge per dir-ho clar: el model de finançament actual no és només insuficient, és pervers. Manté els mitjans amb vida, però els sotmet a una dependència política excessiva. Si de debò creiem que la televisió local és un servei essencial –i jo crec fermament que ho és– caldria repensar el sistema d’ajuts i convenis per blindar la independència editorial. Perquè la proximitat només té sentit si és honesta i si no està segrestada per la por de perdre una subvenció.
Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.
