Soc corresponsal d’El Punt Avui a Tòquio des del desembre de 2019 i, fins avui, no m’havia pronunciat públicament sobre el cas Saül Gordillo. Reconec que aquest és un dels textos que més m’ha costat d’escriure. Ho faig, però, des de la màxima sinceritat, humilitat i honestedat, no com a jutge ni com a fiscal, sinó com a periodista, com a ciutadà i també com a pare de dues filles, essent plenament conscient del pes que tenen les paraules quan s’escriu des d’un mitjà de comunicació.
No conec personalment cap dels protagonistes ni hi he tingut cap relació professional directa. Escric, doncs, des d’una posició de distància i sense interessos personals, amb l’única voluntat d’abordar una qüestió professional que interpel·la directament la nostra professió, l’ètica periodística i la responsabilitat editorial.
Quan es va fer pública la notícia, vaig optar pel silenci: no vaig dir absolutament res ni a les xarxes, ni en privat, ni tan sols quan la redacció del diari va emetre un comunicat expressant el seu desacord amb la decisió de la direcció de mantenir Gordillo com a col·laborador després que el comitè d’empresa en demanés el trencament de la relació laboral. Com a corresponsal, per cert, no vaig rebre cap informació directa sobre aquests moviments, una absència de comunicació que ja aleshores em va semblar poc respectuosa, però que vaig preferir no qüestionar públicament.
Vaig callar, sobretot, per respecte a la presumpció d’innocència, un principi essencial tant en l’àmbit jurídic com en el periodístic. Però també perquè entenia que, en aquell moment, calia prudència i temps.
Aquest temps, però, ha passat i ha deixat les coses a lloc: el maig de l’any passat, el Tribunal Suprem va ratificar una condemna ferma contra Saül Gordillo per agressió sexual. Posteriorment, gairebé un any després, es va admetre un segon cas mitjançant un acord judicial que incorpora una nova condemna i una confessió per escrit. Ja no parlem de rumors, ni de sospites, ni de debats interpretables: parlem de condemnes fermes i de fets reconeguts.
És en aquest punt on el meu silenci deixa de ser sostenible. Callar després de dues condemnes i d’un acord de conformitat equivaldria, d’alguna manera, a acceptar que aquests fets són compatibles amb la normalitat d’un projecte periodístic professional. Seria convertir-me en còmplice per omissió. I no ho puc ni ho vull ser.
Em resulta èticament insostenible compartir capçalera amb una persona condemnada de manera ferma per agressions sexuals greus, que a més ha reconegut els fets. No parlem d’errors, ni de conductes ambigües, ni de zones grises: parlem d’agressions sexuals a dones joves, companyes de professió, en un context de relació de poder. Aquesta realitat, per si sola, hauria de ser suficient per establir una línia infranquejable.
Aquesta reflexió no és només personal, tot i que inevitablement ho és també. Escric pensant en les meves filles, però sobretot escric pensant en què significa fer periodisme avui. El periodisme no és només un ofici o una professió, si es vol; és una responsabilitat pública. I la credibilitat d’un mitjà no es construeix únicament amb el que publica, sinó també amb les persones a qui decideix donar veu i legitimitat.
“Em resulta èticament insostenible compartir capçalera amb una persona condemnada de manera ferma per agressions sexuals greus, que a més ha reconegut els fets”
Mantenir com a col·laborador algú condemnat per agressió sexual envia un missatge devastador: que es pot traspassar una línia moral i legal gravíssima i, malgrat tot, continuar disposant d’una tribuna mediàtica com si res no hagués passat. No és una decisió neutra ni innòcua; és una presa de posició editorial amb conseqüències.
Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat especial en la lluita contra la violència masclista. No n’hi ha prou amb vantar-se de ser el qui dedica un espai major a les dones, informar sobre agressions, ni amb publicar editorials contundents o reportatges compromesos. La coherència també s’expressa en les decisions internes. Quan un mitjà manté un col·laborador condemnat per agressió sexual, el missatge implícit és clar: aquests fets no són prou greus per justificar-ne l’exclusió.
I això, al meu entendre, és inadmissible. Tolerància zero ha de voler dir tolerància zero, sense matisos ni excepcions. No es tracta de limitar la llibertat d’expressió de ningú –que ningú discuteix–, sinó de decidir si un mitjà vol ser la plataforma que ofereix normalitat, prestigi i legitimitat a una persona amb condemnes fermes per aquest tipus de delictes.
Com a corresponsal, aquesta situació m’ha generat una profunda decepció. Durant anys m’havia sentit orgullós de formar part d’El Punt Avui. Avui, però, la meva relació amb el diari s’ha deteriorat fins a un punt de no retorn. Em dol constatar decisions editorials que considero incompatibles amb els valors que un mitjà hauria de defensar, tant pel que fa al manteniment d’un col·laborador condemnat per agressions sexuals com per la gestió interna dels espais, les veus i les sensibilitats dins del diari.
També em dol que els corresponsals hàgim estat pràcticament absents d’aquest debat. No se’ns va informar del comunicat de la redacció ni se’ns va tenir en compte en una decisió que afecta directament la nostra feina, la nostra imatge i la nostra reputació professional. Aquesta manca de transparència i consideració no fa sinó aprofundir la desconnexió.
“Quan un mitjà manté un col·laborador condemnat per agressió sexual, el missatge implícit és clar: aquests fets no són prou greus per justificar-ne l’exclusió”
Per tot plegat, he decidit posar fi de manera irrevocable a la meva col·laboració amb El Punt Avui. No és una decisió fàcil: hi ha anys de feina, dedicació i compromís al darrere. Però també hi ha una línia vermella que no estic disposat a traspassar. No puc continuar formant part d’un projecte que, per acció o per omissió, acaba normalitzant i assumint uns fets d’una gravetat extrema.
El periodisme no pot ser un espai d’impunitat per a qui ha reconegut haver-se comportat com un agressor sexual. El periodisme ha d’estar al costat de les víctimes, no dels delinqüents. I tampoc pot convertir-se en un espai on les relacions personals, les complicitats internes o els interessos particulars passin per davant de criteris ètics i professionals. Si un mitjà no entén això, el problema no és de qui alça la veu, sinó del projecte editorial mateix.
El director d’El Punt Avui, Joan Vall i Clara, va publicar un article titulat Linxament i mort civil on afirmava: “Fins ara havien sigut partits els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys. Però atendre’ls és condemnar en Saül a la mort civil, i no ho faré”.
Respecto que aquesta sigui la seva posició, però discrepo profundament del marc conceptual que equipara la rendició de comptes amb la “mort civil”. Apartar un col·laborador amb condemnes fermes per agressió sexual no és una venjança ni un càstig addicional: és assumir responsabilitats. I, sobretot, és posar al centre les víctimes, que han vist la seva vida marcada per uns fets greus i irreversibles.
No hi ha cap “mort civil”: hi ha límits. I hi ha desenes d’oficis igualment dignes –i alguns fins i tot més exigents, però potser menys reconeguts que el periodisme– que qualsevol persona pot exercir sense disposar d’una tribuna pública ni del prestigi que atorga un mitjà de comunicació. Ningú impedeix a ningú guanyar-se la vida; el que es qüestiona és la legitimitat de continuar ocupant una posició de visibilitat i influència després d’haver traspassat una línia tan greu.
Mantenir aquesta presència, en canvi, té conseqüències morals i periodístiques profundes. Pot ser percebut com una normalització que dificulta la confiança de les víctimes i erosiona la credibilitat del mitjà davant la societat. I, encara pitjor, pot contribuir a generar entorns on la rendició de comptes es dilueix darrere de dinàmiques internes que fan més difícil prevenir situacions semblants en el futur.
“El periodisme no pot ser un espai d’impunitat per a qui ha reconegut haver-se comportat com un agressor sexual”
Per aquests motius, he decidit que el meu nom no pot continuar vinculat a una publicació que opta per normalitzar la presència pública d’un col·laborador amb condemnes fermes per agressió sexual. És una decisió personal, meditada i irrevocable: poso fi a la meva col·laboració amb El Punt Avui: afronto nous reptes professionals que exigeixen una coherència ètica plena, i no vull que la meva trajectòria quedi associada –ni per acció ni per silenci– a decisions incompatibles amb aquests principis.
Aquesta decisió no respon a cap voluntat de càstig, de venjança ni, encara menys, a cap idea de “mort civil”. Tampoc és una crida per a què cap col·laborador o escriptor deixi d’escriure en la capçalera: cadascú amb la seva consciència. Es deu única i exclusivament a una exigència de transparència i coherència personal i professional amb uns valors que considero irrenunciables, tant en la vida personal com en el periodisme.
No amago que aquesta decisió té també un cost personal: m’hauria fet il·lusió poder formar part del 50è aniversari del diari Avui, el 23 d’abril de 2026, una fita que simbolitza mig segle de periodisme en català. Precisament per això, perquè conec el valor d’aquesta història i d’aquest llegat, crec que l’ètica no pot quedar en segon pla, encara que això tingui un cost personal i professional.
Vull acabar aquest text amb un agraïment sincer: durant aquests sis anys, El Punt Avui m’ha permès exercir com a corresponsal des del Japó amb llibertat, rigor i responsabilitat, una oportunitat professional que valoro profundament. En particular, vull expressar el meu agraïment a Pilar Esteban i Miquel Riera, que van confiar en mi des del primer moment i amb qui sempre he mantingut una relació professional honesta, respectuosa i exigent.
Aquest comiat no esborra el camí recorregut ni l’agraïment per la confiança rebuda. Simplement marca el punt en què els meus principis personals i professionals em demanen separar-me d’un mitjà amb el qual ja no comparteixo determinades decisions editorials que considero incompatibles amb els valors ètics, cívics i professionals amb els que m’identifico plenament.
Continuo compromès amb un periodisme rigorós, responsable i coherent, que situï les víctimes, la integritat editorial i l’interès públic al centre de tota decisió professional.
Josep Solano, corresponsal a l’Àsia d’El Punt Avui (2019-2026).
‘Comunicar o callar: a qui protegim quan ocultem els agressors sexuals?’ – Mireia Domènech
