Reviso l’imprescindible pel·lícula que Sidney Lumet va filmar l’any 57 amb un Henry Fonda immens i uns secundaris-protagonistes insubstituïbles. Twelve Angry Men és millor veure-la en un context personal calmat i no tan propici a l’atac ferotge que últimament, com a editor, estic rebent a tort i dret. No entro a valorar la legitimitat dels atacs, la seva consistència o el sentit racional de tot plegat. Prefereixo acceptar els fets tal com vénen, sense acrituds, defensant-me com puc, només amb la fermesa que em dóna el sentit crític (també autocrític) la força de voluntat i el treball. Així són les coses.
No són moments fàcils per als empresaris, ni per als bons ni per als dolents, ni per als voluntaristes ni per als poca-soltes. Molt menys per als editors-empresaris, una raça clarament en extinció. Però són els moments que ens ha tocat viure, on la crisi esbiaixa, sense pietat, projectes i il·lusions sense contemplacions. Sobreviure empresarialment en aquest entorn es fa difícil; és com si estiguéssim participant en una cursa sense meta i on córrer sense parar és, en si mateix, el sentit de tot plegat. Saps que si caus, no t’aixecaràs; no pots esperar que algú et reculli. Així són les coses.
Fa uns mesos vaig rebre un premi de la Diputació, un semàfor verd a El Periódico, i unes quantes mencions elogioses a la premsa en català. Tot just ara, em trobo amb una situació inversa. Sempre des d’un prisma relatiu, ahir estaves a dalt, avui estàs a baix. Algú em va advertir dels perills dels elogis i del que implica l’exposició pública encara que sigui mínima. Rebo alguns correus d’ànims, però el silenci d’altres mails que no arriben (ni arribaran) són més sonors. Res de nou. Res que no se sàpiga. Així són les coses.
Encadenar una crisi darrere una altra et fa viure en una constant on aprens a normalitzar el que és anormal. I allò extraordinari és en si mateix l’únic que acabes coneixent. Potser al final ja no saps fer un altra cosa que lluitar i intentar respondre a expectatives, compromisos i deures. Més enllà de l’esclavitud que això implica, m’agradaria respondre’m algun dia què és el que t’impulsa a no abandonar, a no deixar-te caure per quedar-te quiet i dins la més absoluta vulnerabilitat trobar una certa quietud. Potser la tranquil·litat està en deixar de lluitar. Però deixar de lluitar és un contrasentit per a una persona com jo. I des del derrotisme (més que des de la derrota) no es pot aspirar a construir res. Així són les coses.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
