13, Rue del Micaco

Durant els darrers quatre anys, ha estat habitual trobar el nom de Badalona als mitjans de comunicació, i sovint en clau negativa. Tots els partits polítics i part de la societat civil van acusar el PP de García Albiol de ser el responsable de la mala premsa de la ciutat. Bé, segur que alguna culpa van tenir també els mitjans, a l’amplificar sense pietat tot el que vociferava l’aspirant a alcalde; però, què va ser primer, l’ou o la gallina? Alguns van apuntar que ara que Albiol és alcalde, el PP rebaixaria el seu discurs, i Badalona ja no seria notícia a causa d’aldarulls, cotxes cremats i pisos pastera. Doncs s’equivocaven, perquè Badalona és més notícia que mai, a Catalunya i a tot l’Estat. Però la ciutat ja no és la cuina de l’infern de fa uns mesos. Ara s’assembla molt a la Rue del Percebe d’Ibáñez: un vodevil, un seguit de situacions còmiques.

El tuit d’Albiol avançant una actuació de la Guàrdia Urbana, el “zapatófono” del líder convergent Falcó, el xai trobat dins un maleter, les fonts i els bancs que desapareixen, una Diada sense Diada i una consegüent moció de censura que mai va arribar, la vinyeta que va penjar l’exalcalde Jordi Serra al seu Facebook…

Però a la porteria del número 13 del carrer del Micaco (paraula badalonina per antonomàsia) no trobem conserge perquè hi ha retallades, als baixos obre una botiga de queviures regentada per un pakistanès, al primer primera hi ha una pensió il·legal i al costat una consulta privada fent-se d’or, al segon primera un nou emprenedor es munta una sastreria i al segon segona hi ha un geriàtric buit perquè ningú el pot pagar, al tercer primera viu una família molt nombrosa, al tercer segona un pispa d’aixetes de coure i a dalt de tot una família reclama la dació del pis en pagament de la hipoteca. I hem de reconèixer que, més enllà de ponts del petroli, museus i places a Pompeu Fabra, part de l’encant de Badalona es troba en tot això. Ja ho van saber veure Serrat i Escobar fa anys, quan la ciutat era molt diferent. O no tant?