El 15 de setembre, el Grup de Periodistes Ramon Barnils celebrà el seu 20è aniversari. L’article podria convidar a fer un repàs de les diverses i reeixides iniciatives que aquesta associació professional està impulsant, sempre amb la mirada posada en el periodisme d’investigació, aquell que, segons l’enyorat Ramon Barnils, era l’autèntic periodisme: des del Mapa de la Censura, l’Anuari Mèdia.cat, i els mateixos premis que han guardonat alguns dels millors reportatges periodístics dels darrers anys, publicats o emesos en diversos mitjans, cosa que és en si mateix tot un missatge. Un bon missatge.
Faré una mica d’història. Els que tenim una edat recordem molt bé l’escenari periodístic de les primeres dècades de la recuperació democràtica a Barcelona. Hi havia un model “bo” de fer periodisme a Catalunya, expressat cada dia des de les pàgines d’una capçalera amb seu a Madrid, molt “independent”. Anys on a bona part de les redaccions dels mitjans de comunicació, i també als organismes influents del sector, plantejaments periodístics autocentrats en el país o que qüestionessin l’statu quo de la Transició espanyola, pel que fa a Catalunya i el conjunt dels Països Catalans, eren malvistos, quan no directament combatuts.
El que és una manera normal de fer periodisme en qualsevol país normal, aquí era titllat de “nacionalista” i se li discutia la seva professionalitat. La “normalitat” era una altra, amb un perfil tèbiament progressista i expressada en clau nacional espanyola, ja fos o no en català. Aquesta “normalitat” s’autoatribuïa els valors de la modernitat davant d’una catalanitat que es presentava tota ella, de forma estereotipada i pejorativa, com a rància… i dretana, si no s’ajustava als cànons de l’espanyolitat catalana “ben entesa”.
Eren pocs els periodistes experimentats els qui no només no compartien aquest model –ideològic–, sinó que l’impugnaven públicament. Un d’ells era en Ramon Barnils. Al seu entorn, de forma espontània a l’inici, es van anar aplegant joves periodistes que volien fer i defensar un model de periodisme crític, compromès amb el país i la seva gent, i volgudament allunyat dels lobbys de poder de l’època.
Moltes coses han passat des de llavors. El país ha anat evolucionant i amb ell el sector periodístic. Però part de l’evolució d’aquest sector ha estat fruit de picar molta pedra per part de desenes i desenes de periodistes, de diferents generacions, que han demostrat, prestigiat i difós, ja sigui als grans mitjans nacionals o als petits i no tant petits de proximitat, que fer periodisme en clau nacional, nacional catalana, és fer periodisme normal. Com a tot arreu.
De fet, és apel·lar als fonaments del periodisme i portar-los a la pràctica cada dia. Parlo d’aquesta invisible i íntima vinculació de confiança i complicitat entre els periodistes i la ciutadania a la qual s’adrecen i informen. Un gran amic de Ramon Barnils, Joan de Sagarra, el va definir com a “periodista de combat, impertinent i políticament incorrecte”; o sigui, alguns dels trets bàsics d’un bon periodista. Dels que ens calen a tot arreu. Dins d’aquest grup en trobareu moltes i molts.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
