Això és el que valen les accions a Borsa del major grup empresarial comunicatiu espanyol. Líder indiscutible en la premsa de pagament, a la ràdio o a la televisió per subscripció. Però les seves accions només valen 20 cèntims. Xavalla. La pregunta és molt simple: si així està el líder, com estarem els demès?

Baixem el periscopi uns quants metres cúbics més avall: és sorprenent, però avança la desertització de mitjans de comunicació locals en determinats territoris. El tancament de capçaleres pioneres o històriques (com El Adelanto de Salamanca o el Ciudad de Alcoy) i el naufragi dels diaris gratuïts a les capitals de província redueixen l’oferta local a la mínima expressió. La saturació d’ahir es converteix amb l’escassetat d’avui. El demà? Per ara  no hi és ni se l’espera.

No és oficial però sí oficiós: el 2013 és (serà?) el pitjor any de la crisi. Les expectatives ja no serveixen per alimentar l’esperança així que només ens queden les dades, asèptiques, brutals i fredes. Aquí en deixo unes quantes: 20 Minutos perd 1,9 milions en tres mesos, Unidad Editorial (El Mundo) 17,6; Prisa 12; 8TV, 6 milions… El País baixa un 36% el volum de publicitat trimestral i les accions de Vocento valen 0,8 cèntims, caigudes de dos dígits en la difusió de tots els grans rotatius. Segueixo?

Com es remunta això? La resposta és molt simple: no es pot. El forat en els comptes d’explotació és tan profund i el deute tan descomunal que ja només es pot aspirar a reduir la velocitat de les pèrdues, però la massa crítica de milions d’euros acumulats, un darrere l’altre com les muntanyes del Tio Gilito, simplement no es podran liquidar. Qui pagarà la factura?

El sector viu entre les fugides cap endavant i la paràlisi. Desconec què es més perillós. EROs i retallades no són suficients ni ho seran perquè l’economia , el consum i l’atur continuaran caient. I quan ja no ho facin ens alegrarem de les poques dècimes que marquen la diferència entre recessió i creixement. Semàntica pura. O pitjor encara, xavalla econòmica.

Més preguntes: i si el paper no mor? I si encara té recorregut en el món local? Per què no hi ha fusions de mitjans? Per què tothom s’encaparra en perdre encara més diners si el mercat ens està dient una cosa tan elemental com que sobren diaris? Qui cedirà? O millor dit, on és la línia vermella que supera la resistència? I si les enormes expectatives a la xarxa es van desinflant? I si aquesta bombolla d’expectatives amb un model de negoci entre nul i escàs finalment peta i tornem a començar de nou per reinventar el negoci de la comunicació?

El sentit comú escasseja i haig d’admetre que és una sort, perquè si tots els editors i propietaris de mitjans de comunicació n’apliquéssim una mica als nostres negocis, no sé si demà hi hauria diaris al quiosc.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram