Sense gaire risc d’equivocar-me, entenc que la paraula clau per sobreviure aquests darrers mesos és resiliència. Els mitjans de comunicació no s’han desviat d’aquesta regla. L’informe de tendències i prediccions de l’Institut Reuters i de la Universitat d’Oxford per al 2021, del qual n’informa abastament El Butlletí de l’AMIC, apel·la clarament, sense anomenar-la mai, a aquesta actitud indispensable en temps de pandèmia. Recordem que el 2020 també es va observar l’acceleració de la digitalització de contingut, un acostament al públic i un ús encara més gran de les noves tecnologies.
Tot i això, el 2021 podria marcar un canvi de rumb per al periodisme. Molt més que resiliència, ara és el moment d’iniciar un canvi positiu real als mitjans de comunicació. D’alguna manera, l’informe presenta el coronavirus com un impuls saludable i necessari perquè la professió passi a la marxa alta.
Els darrers mesos, les redaccions s’han buidat. Grans, mitjanes i petites. Ara els periodistes treballen des de casa i cobreixen les notícies el millor que poden, tot i que les incorporacions al seu lloc van en augment. Tothom ha reorganitzat i replantejat la manera d’informar. La comunicació entre equips s’ha convertit en essencial i la protecció de la salut és un tema prioritari. D’igual manera, es pot assegurar, i sobretot, que el públic s’enfonsa sota una inundació d’informació –i desinformació– en aquesta situació pandèmica sense precedents pròxims.
Lisa Rodrigues, redactora d’Information Lab Media, de France Télévisions, va descriure fa poc la col·laboració del públic amb els periodistes: “Les iniciatives per recollir les seves preguntes i respondre-les han florit, sobretot a través de les xarxes socials amb #hashtags i altres robots”. Tan cert com important. Faig notar que la col·laboració no ha estat només amb el públic, sinó que les xarxes i la intel·ligència artificial també hi tenen molt a veure. I cada vegada en tindran més.
La digitalització del contingut s’ha accelerat lògicament i la qüestió del seu accés es va posar ràpidament sobre la taula poc després de comprovar els efectes de la Covid-19. Les ofertes de subscripció digital s’han multiplicat i les subscripcions en paper han seguit, sobretot en els mitjans de proximitat. Res fa preveure que aquest fet positiu desaparegui a curt termini. A mitjà termini caldrà veure si aquests subscriptors no són només producte d’un “efecte coronavirus”.
Tot i que la majoria dels grans editors de diaris ja havien iniciat aquesta transformació digital, les estructures més petites com les que proliferen a Catalunya tenien més dificultats. No obstant això, segons l’informe (que lamentablement no recull Catalunya, però entenem que no en podem estar gens lluny), el 51% dels enquestats (que treballen tots al món dels mitjans de comunicació) creuen que els ingressos per subscripcions de pagament beneficiaran una gran part dels editors, independentment de la seva mida.
No cal dir que, per mantenir la seva salut financera, les redaccions de les capçaleres catalanes també hauran de continuar diversificant el seu model econòmic, copiant en la mesura del possible el que van fent grans mitjans d’arreu, com per exemple desenvolupant una oferta de comerç electrònic i els nínxols de pagament. The Independent ens mostra una opció més, i ben sorprenent. Ben aviat, fins i tot, podríem trobar a la venda mercaderies estampades amb les capçaleres dels nostres mitjans favorits.
El report de l’Institut Reuters de la Universitat d’Oxford ens mostra el camí d’un nou model de periodisme a desenvolupar, ja. Una demostració més que aprendre lliçons és bo, però encara millor utilitzar-les per avançar. Del seu text es desprèn que els estudiosos del periodisme de tot el món reflexionen sobre un nou model a partir del 2021. I ja es mostra perfectament que hi ha un debat al voltant de la imparcialitat i la neutralitat dels periodistes. Qüestió cabdal. Les opinions al respecte són mixtes. El 88% dels enquestats diu que la imparcialitat és important, però aquestes mateixes persones també reconeixen que és gairebé moralment impossible ser neutral en temes com el racisme, el feminisme o la democràcia.
És encoratjador el que diu al respecte el treball de l’Institut Reuters: “Els editors han pres les coses a les seves mans desenvolupant el seu ‘codi de conducta’ per guiar els periodistes i imposar límits. Les xarxes socials també s’integren en les reflexions dels mitjans sobre aquest tema”.
Aquest treball també parla dels periodistes i demostra que els redactors han de continuar esforçant-se per adaptar-se a la tecnologia digital i tenir en compte el fet que la informació passa cada vegada menys pel paper i cada vegada més per internet. Això implica més capacitat de resposta i, encara més, escoltar els missatges dels usuaris d’internet.
Els investigadors de l’Institut Reuters asseveren que el desenvolupament de la tecnologia digital permet la proliferació de llocs locals, més àgils que els llocs de premsa tradicionals, i que poden satisfer les necessitats específiques dels residents. Tot i això, queda per resoldre la qüestió del finançament, un punt sobre el qual els estudis esmentats amb prou feines aporten solucions.
Per acabar, el periodisme està sent –sorprenentment– resistent durant la pandèmia, però ara cal pensar a fer un salt cap a l’acció en lloc de l’adaptació. Cal produir una autèntica transformació dels mitjans de comunicació. I, segons el treball que comentem, aquesta mutació podria tenir lloc enguany, en un món on el físic i el virtual coexistiran de noves maneres.
Estic convençut que els editors catalans de proximitat, malgrat la migradesa dels ajuts que reben, aprofitaran els ensenyaments de la pandèmia per provar nous models híbrids tot afavorint que els mitjans aconsegueixin l’equilibri adequat entre eficiència i creativitat. Però, seguint l’empenta promoguda per exemple per l’AMIC, les redaccions també hauran d’innovar en nous formats digitals si volen tenir èxit en la captació de públic. Aquest any, les redaccions d’arreu invertiran més en contingut d’àudio i vídeo en línia, periodisme de dades, i en “històries” visuals “apetitoses” adequades per diferents plataformes. I a Catalunya no ens podem quedar enrere. Clar que precisen sí com sí de l’ajut del Govern de la Generalitat. Així de diàfan.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
