L’espai radioelèctric, aquesta vast territori invisible per on circulen les emissions radiofòniques, televisives, el wifi de la nostra llar o la connexió telefònica del nostre mòbil, està periòdicament afectat pel repartiment entre els seus operadors. D’uns anys cap aquí, els serveis de connexió de banda ampla han anat sumant i sumant territoris en aquest espai. Ara, una de les bandes de freqüències –zones concretes d’aquest espai– reservada a les emissions televisives –la TDT– i les connexions dels micròfons inalàmbrics i equipaments vinculats, corren el risc de canviar de mans i provocar un autèntic terrabastall en l’ecosistema audiovisual i cultural europeu. De fet, en la Conferència Mundial de Radiocomunicacions, que se celebrarà als Emirats Àrabs Units a finals de l’any vinent, es podrien prendre acords que esborressin les emissions televisives a partir del 2030.
Fa poques setmanes es va fer públic un manifest conjunt de televisions i empreses TIC europees, liderat per la Unió Europea de Radiodifusió, en el qual s’adverteix d’aquest risc i es reclama que això no passi de cap de les maneres. En una línia ben similar s’hi han posicionat les grans empreses vinculades a les tecnologies de comunicació inalàmbrica, indispensables per les activitats culturals en directe, des de concerts multitudinaris a conferències. Unes connexions d’àudio que treballen en les mateixes freqüències que la TDT i que, per qüestions tècniques que ara no detallaré, no poden ser substituïbles per altres que ofereixin les mateixes garanties i prestacions. Per això, uns i altres reclamen que aquesta franja de l’espai radioelèctric (la banda sub-700 MHz) sigui considerada com a “freqüències culturals”, i per tant protegida ara i en el futur.
Televisió: llarga vida a un actor fonamental per a l’audiovisual europeu
Si parlem de la televisió, certament la connexió per l’antena, individual o col·lectiva, ha de deixat de ser l’única protagonista. La televisió connectada ha obert el pas a què moltes llars vegin la tele via internet. Però moltes no vol dir pas la majoria i menys encara gairebé totes. L’escenari no és pas uniforme a Europa. Mentre a l’Estat espanyol o a Itàlia més del 50% de la recepció televisiva de les llars prové dels centres emissors de la TDT, a Portugal o Bèlgica el seu percentatge és gairebé residual. I sabem també que la televisió lineal, la TDT, tampoc monopolitza el consum audiovisual com fa uns anys, i menys en les franges més joves, directament abocades als operadors d’OTT i a les plataformes i xarxes socials, de la ja clàssica YouTube a TikTok, Twitch o Instagram.
D’acord, però la televisió lineal, la de “tota la vida”, té futur per davant si sap combinar amb encert una atractiva oferta, on els programes esdevinguin autèntics esdeveniments atractius per a les noves generacions –serveixi d’exemple Eufòria de TV3– i tècnicament no deixi d’evolucionar a nivell de les mateixes emissions radioelèctriques: aviat tots els canals en alta definició, la possibilitat de canals 4K i la futura recepció als mòbils via difusió 5G. I també que evolucioni en la seva capacitat de combinació, d’hibridació, amb la banda ampla, amb un HbbTV que encara espera que s’hi aposti en ferm, com ja han fet països com Alemanya.
Fora del continent, als Estats Units la televisió lineal també s’ha plantejat invalidar la sentència de mort que li va dictar fa uns anys Reed Hastings, el factòtum de Netflix, amb la posada en marxa del Nextgen TV –o ATSC 3.0, que és la denominació del seu nou estàndard d’emissió digital– que ja ofereix canals en 4K i que compta amb el suport dels principals fabricants mundials de pantalles de televisió.
A tot això cal subratllar que la TDT és la garantia a un accés universal i gratuït a continguts audiovisuals, siguin informatius, culturals, d’oci o del que sigui. I si es treu la TDT del terreny de joc, l’ecosistema audiovisual europeu i en especial les televisions públiques quedarien arraconades davant d’unes plataformes internacionals, les quals ja han entrat en una guerra oberta davant la certesa que els ingressos per subscripció no poden compensar, ni ara ni mai, el creixement brutal d’inversions en nous continguts.
La cancel·lació anunciada fa poc per HBO Max de gran part dels projectes de noves produccions en sòl europeu és un avís del que pot venir, i un argument més a favor de preservar les televisions públiques com a actors de pes del panorama audiovisual. Cosa que serà ben complicada amb les dolentes perspectives macroeconòmiques per a Europa i la temptació d’aprimar les vies de finançament públic d’aquestes corporacions. La molt recent supressió del cànon per al finançament dels mitjans públics francesos, la redevance audiovisuelle, és un molt mal símptoma del que pot venir.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
