Es diu que els periodistes tenim la pitjor professió del món, perquè ens toca parlar de la veritat. I la veritat, com se sap, és interpretable o incòmoda. Recupero una frase d’André Gide: “Creu en els que busquen la veritat i desconfia dels que l’han trobat”.

Així doncs, per trobar la nostra veritat (la del gremi) i amb el canvi de segle i mil·lenni, vaig pensar en un projecte (aleshores) singular que permetés contribuir precisament a parlar de nosaltres, o sigui, del sector que ens agrupa i cohesiona, i que és tan meravellosament heterogeni i eclèctic.

Comunicació 21 naixia un octubre de 1999 en paper i poc després, en digital. I com ara, ja se sentien els il·lustrats de tota mena vaticinant l’extinció del paper (amb això tampoc hi ha res de nou). Les coses a la xarxa encara eren primàries: la velocitat, paquidèrmica; no existia l’ADSL, ni la fibra òptica, ni cap tipus de gadgets que ens han transformat la vida. Quan va néixer, els mass media vivíem en un mar de conjectures (com ara) i recordo que, en aquell moment, ja s’entreveia un canvi de paradigma que el nostre sector no està tolerant gaire bé: hem perdut el monopoli d’informar. Us imagineu què passaria si el sector dels mòbils admetés que ha perdut el monopoli de la fabricació de mòbils?

23 anys després el panorama és brutal. El sector ha patit la pitjor crisi possible, una tempesta perfecta que ha esquilat editores, periòdics, ràdios i teles sense pietat, amb nocturnitat i traïdoria. Una crisi que s’ha aprofitat (o desaprofitat) per a tot, i que, amb l’inqüestionable mòbil econòmic de fons, ha posat de genolls tot un gremi (empresaris i professionals) remant a contracorrent. Estem al final del túnel? O el túnel és ja el destí final?

Comunicació 21 pretenia i pretén contribuir modestament a clarificar, posicionar i ordenar idees i fets (no només dades) per contextualitzar-les i buscar la reflexió pausada, tranquil·la, fugint de la immediatesa que ho absorbeix tot i no ens deixa marge. No es pot pretendre res més que ser útils des de la distància i amb la perspectiva que dona el temps. I ser útil avui en dia no és pas poca cosa.

Hem perdut el monopoli d’informar. Us imagineu què passaria si el sector dels mòbils admetés que ha perdut el monopoli de la fabricació de mòbils?

Fa 23 anys, l’empresa més gran del món era una petroliera, estàvem a punt d’enterrar la pesseta i Bill Clinton se sotmetia a un impeachment per les famoses taquetes orgàniques a la falda de la becària. Cohabitàvem encara amb els diskettes i les cassettes, el rotllo fotogràfic (Kodak era una marca important), els beepers (busques), els transistors de ràdio de piles (encara queda algun noctàmbul que els utilitza), el discman i les càmeres fotogràfiques que disposaven d’un servei trencador: permetien fer fotos de nit gràcies a l’anomenat flaix… Fa mal als ulls seguir amb la llista, perquè un excés de nostàlgia mai no és bo, però fa 23 anys la majoria dels periodistes de l’actual redacció del Grup Comunicació 21 estaven fent primària (o directament no havien nascut) i tot just començava una sèrie que va marcar un abans i un després en gairebé tot: Els Soprano, a HBO.

Pocs mesos abans que acabés el segle i comencessin els bojos anys 2000 (de bojos hem passat a turmentosos), naixia modestament Comunicació 21, un dels primers mitjans que van aparèixer a la xarxa catalana, juntament amb VilaWeb i NacióDigital. Si el so és el material amb què es construeix la música, la persistència ha estat la matèria primera que ha servit a Comunicació 21 per consolidar-se en l’espai mediàtic català com un referent.

No cal recordar que quan va néixer Comunicació 21 no existia Twitter ni Instagram, Facebook, el 5G, els iPhone ni TikTok. Tot això eren conceptes inexistents o, com a molt, només somnis i idees aïllades que estaven més a prop de La dimensió desconeguda que va emetre TV3 que de la realitat d’uns usuaris feliços amb els nostres moderns artefactes del segle XX. Com serà tot d’aquí a 20 anys?

En aquestes dues dècades llargues, Comunicació 21 i el grup editorial han viscut terratrèmols, huracans, guerres civilistes, crisis i angoixes on el romanticisme amb el qual vam néixer (necessari per néixer) va donar pas al pragmatisme més auster (necessari per subsistir), i d’aquest al realisme cínic (necessari per persistir i existir avui en dia). Fent una analogia: passar de tenir a la paret el pòster de Madonna al de Winston Churchill i no generar una neurosi no és fàcil. Resistència és una paraula poc abstracta per a mi. I seguim.

Podria dir que estic orgullós del que tenim (ho estic), però en aquest sector rebre felicitacions i algun premi que ens ha caigut acostuma a ser el preludi de més sacsejades. I el clima social i polític no ajuda a celebrar res. Escric aquestes línies envoltat de la nova terminologia nuclear, familiar en les nostres alertes informatives. Potser haurem de deixar el pòster del meu amic Winston una temporada més a la paret.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

El soldat Onoda
WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram