Sospito que, dels 26 milions de persones que una part de l’exèrcit espanyol diu voler afusellar, vostè i jo en formem part, estimats lectors i lectores. Som catalans i per se és molt sospitós.

Rojos y fachas convivíamos en paz, pero los demócratas siempre hemos estado en minoría”, explica al Preguntes freqüents de TV3 el tinent coronel de l’aire retirat, José Ignacio Domínguez, membre del Foro Milicia y Democracia; “Hasta que llegó VOX y engendró el odio”.

Entenem que ell és dels rojos; machadista, com l’anomenarà la periodista Karmele Marchante. Parla reposadament en una connexió per vídeo des de casa. Té un tarannà castrense i molt senyor. Però immediatament després crida desaforadament el periodista madrileny Israel García-Juez, i de moment no entenem ni per què. “Es una infamia que un señor que ha vestido el uniforme militar critique a sus compañeros”. I als espectadors ens sembla que la infàmia és el petit detall que els companys del tinent coronel ens vulguin afusellar, perquè som uns fills tots plegats de la nostra mare, segons diuen en el seu propi xat de WhatsApp.

Soplapolleces”, assegura el periodista sobre el que ha dit en Domínguez. “Hace 45 años que Franco ha muerto. ¿Cómo van a ser franquistas?”, es pregunta retòricament. “A tu no t’afusellaran; a mi, sí” aixeca la veu una indignada Pilar Rahola. I mentrestant, Karmele genialment parla de “el fill del lladre” a qui els militars envien les seves cartes, Felip VI. La presentadora Cristina Puig s’alça i va cap al columnista demanant inútilment que no es cridi. Rahola i Marchante fan com que se’n van, però es queden. García-Juez es farà l’ofès, però ni un mil·límetre s’aixeca de la cadira. El tema de fons és molt greu i es tracta en un format de debat-espectacle televisiu. El show ha de continuar?

Moltes veus a través de les xarxes s’han alçat contrariades. A la “nostra” no li cal convidar aquesta mena de persones, diuen, referint-se a García-Juez. D’altres afegiran: que potser no hi havia ningú més que fos capaç de tenir una posició més ben entenimentada? No troben altres persones que puguin estar en desacord, però que no cridin ni ofenguin quan volen defensar els militars afuselladors del poble? Que només els preocupa l’audiència a TV3? On queda la seva ètica professional o el seu bon fer?

Trobar les millors persones convidades als debats no és fàcil. No tothom està disposat a anar-hi. Es reben moltes negatives disfressades. I quins criteris defineixen quines persones són les millors? Hi ha línies vermelles?

Doncs els he de dir que qui ha tingut molta feina a moderar el debat ha estat la presentadora; però, per la resta, a mi em sembla molt, molt bé sentir veus que aquí ens resulten estrafolàries. Però, que si parlem de majories a l’exèrcit, és d’una evidència còsmica que existeixen i molt. I, que si ens referim als periodistes, resulta que els personatges escollits tenen un equilibri molt enginyós. Que no hi ha totes les posicions representades és ben cert. Que no hi poden ser mai, ni cal que hi siguin, també. Perquè ja n’hi ha moltes i algunes de polaritzades. És veritat que un debat amb un contingut greu és converteix en un show. Però és que la tele per definició també necessita un component visual important que, en aquest format, s’acosta o directament és un espectacle. Un debat-show no és una conferència, ni una classe magistral. És televisió i no estem veient un reportatge de foques a La 2.

Aprofito per dir-los que la biografia de Karmele Marchante és deliciosa, i aquí ho deixo. La vaig fitxar de col·laboradora a Catalunya Ràdio. Ens van insultar a ella i a mi per totes bandes. Però és molt més llesta del que alguns li preveuen. Referir-se a l’emèrit com al lladre –que ara intenta fer-se perdonar el “presumpte” robatori continuat presentant una mena de complementària a Hisenda– té el seu què. A mi, que vaig tenir prohibit en plena “democràcia” parlar de la família reial a Catalunya Ràdio, em permet respirar.

Que a sobre al campechano fugit, que no exiliat –com puntualitza la Karmele– li portin senyoretes exòtiques i la Rahola pregunti per què, si la Corinna ja deia fa anys que l’home “no funciona”, fa que el final d’aquest acte televisiu resulti un vodevil. Militars fatxes que volen afusellar 26 milions de persones; el fill del lladre que és rei i ens va discursejar militarment aquell 3 d’octubre, i l’emèrit-lladre que intenta fer veure que no ha robat tant, mentre li cau la baba i no se li aixeca admirant unes senyoretes libaneses.

Sílvia Cóppulo, periodista.