El diari El Punt ha arribat aquest mes de febrer als seus primers 45 anys. De fet, en l’actual composició de la seva capçalera (El Punt Avui) s’hi podrien sumar altres aniversaris, perquè representa la suma dels dos grans diaris en llengua catalana amb què ha comptat el país després de la dictadura franquista. El Punt va néixer el mes de febrer del 1979 sota la denominació Punt-Diari, amb una clara vocació de comarcalitat i catalanitat, i també d’una nova manera d’entendre el periodisme després de la llarga nit del franquisme.
Llibertat, independència, democràcia i proximitat al ciutadà eren les seves divises enfront d’una premsa encara controlada per l’Estat, com era el diari Los Sitios de Gerona, que pocs anys després seria privatitzada, i que normalment servia per a la glorificació del règim, de les autoritats o d’un concepte determinat d’ordre. En canvi, el Punt Diari naixia d’una cooperativa i d’un compromís dels seus impulsos amb un periodisme inèdit des de la fi de la guerra civil. S’adreçava en català a una població generalment analfabeta en la seva pròpia llengua, però disposada a atrapar el temps i aprendre tot el que el franquisme els havia impedit. En els primers anys, l’ús desacomplexat d’una llengua que pocs tenien el costum de veure impresa als quioscos del país va sorprendre de manera positiva, i va contribuir a la idea de normalització lingüística compartida unànimement per tots els partits que havien obtingut representació parlamentària. Però el que més va donar el caràcter que ha acompanyat el diari El Punt al llarg d’aquests 45 anys d’existència, és l’obertura de la informació a l’escala més local possible, i donant veu a col·lectius i entitats que mai no havien estat de l’interès de la premsa del règim.
“El Punt va néixer el mes de febrer del 1979 sota la denominació Punt-Diari, amb una clara vocació de comarcalitat i catalanitat, i també d’una nova manera d’entendre el periodisme després de la llarga nit del franquisme”
Amb una xarxa de corresponsals admirable, el Punt-Diari va posar el focus als plens dels ajuntament, a les celebracions i activitats locals, a les opinions crítiques, als moviments ecologistes, a la cultura… i va “enganxar” la població a una manera d’entendre la informació a la qual es van anar adaptant la resta de mitjans. Aviat va decidir canviar de capçalera i apostar per la denominació popular amb què es coneixia el diari; la gent no anava al quiosc a demanar “el Punt Diari” sinó “El Punt”, i aquest va ser el primer canvi d’envergadura que demostrava la capacitat del projecte d’anar-se adaptant als temps, sense por, al mateix temps de guanyar popularitat al carrer. Des d’aleshores, ningú no podrà dir que el projecte editorial d’El Punt hagi estat conservador, rutinari o anodí. Ben al contrari, el seu dinamisme i la vocació de fer aportacions genuïnes, i moltes vegades insòlites, en el panorama comunicacional català, l’han portat a experiències extraordinàries.
En primer lloc, El Punt és el responsable d’haver salvat una capçalera històrica del periodisme català, on han escrit algunes de les millors plomes de l’ofici: la revista Presència, on he tingut l’honor de col·laborar. Una de les icones del periodisme que va fer oposició al franquisme ha format part de la vida d’El Punt molt més enllà que un simple suplement. Una altra mostra del seu compromís amb la llengua i el país, i de la vocació de crear un marc de referència compartit al llarg dels Països Catalans, va ser la posada en marxa d’una edició a la Catalunya Nord, amb informació de proximitat i des d’una perspectiva nord-catalana. O les edicions que es van fer en territoris del país amb una gran identitat i on ja existia tradició de premsa local.
Tanmateix, limitar la història d’El Punt a un projecte periodístic seria incomplet i no explicaria bé el que el diari ha representat al llarg d’aquest quasi mig segle de vida per a la societat a la qual ha volgut servir des del primer dia. En paral·lel a la informació de proximitat, El Punt ha explicitat un compromís en moments en què calia sortir del discurs oficial, políticament correcte o majoritari. Quan va caldre liderar la revolta ciutadana per impedir l’espanyolització del nom de la província de Girona (que el PSOE volia que es digués “Gerona”), va mobilitzar desenes de milers de persones en pocs dies que van reemplaçar les plaques de matrícula dels seus cotxes i van canviar la ‘GE’ per la cèlebre ‘GI’. Va ser tan gran el “tsunami”, que les autoritats van llençar la tovallola i van deixar de multar els milers d’insubmisos que circulaven per les carreteres. Al final, la mobilització va tenir èxit i el Govern espanyol va fer marxa enrere, de tal manera que avui Girona és, oficialment, Girona i no pas Gerona.
Mentre el país oficial s’alineava amb el discurs únic sobre els Jocs Olímpics del 92, El Punt va ser l’únic que va trencar el silenci i va organitzar un concert de música catalana per protestar per les detencions contra independentistes catalans que havia ordenat el jutge Baltasar Garzón. El concert va ser un èxit rotund, com ho van ser, anys després, els que va organitzar per donar suport a les mobilitzacions del procés d’independència. I, és clar, El Punt va ser l’excepció en la premsa diària catalana, en publicar l’anunci oficial del referèndum de l’1 d’octubre que el Govern de la Generalitat havia programat per publicar a tots els mitjans.
“La substitució del paper en els propers anys l’hem de viure, la vivim i la viurem com una oportunitat. Una oportunitat per al periodisme independent i una oportunitat per a la llengua catalana”
Tot aquest compromís no li ha resultat gratuït, és clar. Les represàlies per aquest esperit independent i lliure han estat múltiples i diverses, i han afectat les subvencions públiques i les insercions publicitàries al mitjà, que és una manera subtil (o no tant) de reprimir. Però malgrat les dificultats, hi ha un grup de professionals valents que cada dia lluiten per fer sortir al carrer un diari diferent, que parla de nosaltres i que ho fa amb la nostra veu.
I que mira al futur i que vol guanyar el futur. El paper imprès s’està acabant, sense dubte, però tal com diu el president-editor d’El Punt Avui, Joan Vall Clara, la substitució del paper en els propers anys l’hem de viure, la vivim i la viurem com una oportunitat. Una oportunitat per al periodisme independent i una oportunitat per a la llengua catalana.
I, evidentment, res de tot això no hauria estat possible sense un gran equip de persones concretes, que hi han posat molt esforç i han sacrificat molt per aquest projecte, el record de les quals anirà lligat a la història d’El Punt per sempre més.
Que sigui per molts anys, El Punt Avui, i em sento molt orgullosa formar-ne part, d’aquest gran equip.
Marcela Topor, periodista i directora de Catalonia Today.
Article publicat al número de primavera 2024 de la revista Comunicació 21.
