La importància pràctica de qualsevol llei que vol incidir en un espai social concret, no ve donada directament pel que diu el seu text, sinó per com i de quina manera s’aplica, es materialitza. Ja sigui amb reglaments que fan operatives parts d’ella o tota sencera, com de l’acompliment dels mecanismes ja establerts internament que, sovint, van acompanyats d’un període o termini temporal per a la seva posada en marxa.

Un exemple, dolorós i ben proper, el tenim amb la Llei del cinema de Catalunya, que després de 12 anys de la seva aprovació no s’ha aplicat mai, mai, en temes tan importants com el de les quotes d’exhibició de films doblats al català. Amb l’estrena aquests dies d’Avatar i les mancances en l’oferta, especialment de sales d’exhibició 3D i de bons horaris –com ja és un mal costum–, i també de manca de publicitat comercial de la versió catalana, es constata de nou com és de trist tenir una bona llei per al català desada al calaix, malgrat els esforços institucionals i ciutadans de tota mena que s’han mobilitzat per promoure la compra d’entrades a les sessions en català d’aquesta nova superproducció de Disney.

Voldria, però, parlar d’una altra llei, molt més recent i que també ha generat molt de debat mediàtic i polític a l’entorn de la protecció i impuls del pluralisme lingüístic: la Llei general de comunicació audiovisual. I torno al principi de l’article: per a què una llei sigui útil o no per a determinat objectiu no ens serveix que digui coses positives, sinó que aquestes es compleixin. I, passat ja quasi mig any de la seva publicació al BOE, hi ha dues qüestions molt importants sobre les quals, si més no públicament, sembla que no s’ha fet cap pas endavant encara.

Dos articles de la llei estatal de l’audiovisual per estrenar

La primera és la disposició addicional segona de la llei, que crea un òrgan “de cooperació” entre les autoritats audiovisuals com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Consell Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACV) amb la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), que és, segons la normativa aprovada a l’estiu a les Corts espanyoles, l’autèntica autoritat audiovisual; la que talla el bacallà.

Per als que hem tingut l’experiència de tractar sobre garanties i quotes per al català amb representants de les institucions de l’Estat, tenim molt interioritzar que aquest tema a Madrid no només no els interessa gens, sinó que els hi fa nosa, per dir-ho suaument. Però afegeixo també que s’ha de tibar amb ganes qualsevol corda que pugui ser útil per al català, per petita i curta que sigui. No hem de renunciar a res.

Doncs bé, aquest article de la nova legislació estatal sobre el Grup d’Autoritats de Supervisió per als Serveis de Comunicació Audiovisual, assenyala que una de les seves funcions serà el d’intercanvi d’informació i bones pràctiques pel que fa al foment i promoció del català i de la resta de llengües oficials diferents del castellà. No només ho sembla, sinó que és poca cosa. Però si li sumem que l’organisme pot encarregar estudis sobre aquesta qüestió, tenim una eina de pressió a la CNMC i de seguiment del que faci (a hores d’ara hauríem de dir del que no ha fet encara) que el CAC i el CACV no poden desaprofitar de cap de les maneres. Però, de moment, la darrera reunió oficial entre el CAC i la CNMC és del 2020…

L’altre article és molt més important, ja que incorpora mesures concretes per al català. La disposició addicional cinquena d’aquesta llei, assenyala quatre línies d’actuació que val la pena analitzar individualment.

La primera és que, conjuntament amb el CAC i el CACV, la CNMC ha de promoure la presència de la llengua catalana a tots els serveis de comunicació audiovisuals, vetllant especialment pels continguts i canals adreçats al públic infantil. Pot semblar molt genèrica aquesta mesura, però si es posa en marxa el Grup d’Autoritats assenyalat hi ha camp per córrer si ens hi posem de valent.

La segona actuació és que s’ha d’aprovar un acord d’autoregulació –per tant, voluntari– de tots els prestadors de serveis de comunicació audiovisual a demanda (les plataformes OTT) per al foment dels continguts doblats al català, basc i gallec en els seus catàlegs. I dic tots, en tant que aquest article assenyala explícitament que també afecta les OTT amb seu fora de l’Estat espanyol. És a dir, aquest acord haurà d’incloure des de MiTele de Telecinco fins a HBO Max. Doncs bé, segons el text de la llei, aquest acord ha de ser impulsat per la CNMC, en col·laboració amb les comunitats autònomes, durant els sis mesos posteriors a l’entrada en vigor d’aquesta llei. I això vol dir que el termini fixat d’aquest procés finalitza el 8 de gener del 2023! Però, a hores d’ara, d’aquest acord no se’n sap encara ni gall ni gallina, malgrat la seva innegable importància.

La tercera és l’obligació que tenen les OTT per incorporar els doblatges i subtitulacions al català ja existents, i que aquest acompliment serà supervisat pel CAC i el CACV. Supervisió especialment necessària per la complexitat dels condicionaments tècnics i econòmics establerts en aquest apartat, que no estan precisament pensats per facilitar les coses. Això requerirà que el CAC es doti d’una expertesa que ara no té, en tant que és una qüestió fins fa poc aliena al seu marc tradicional d’actuació.

I la quarta pot semblar menor, però és clau per garantir que l’oferta en català d’aquestes plataformes, per minoritària que lamentablement pugui arribar a ser, tingui el màxim recorregut possible pel que fa al seu consum: oferir una bona visibilitat dels continguts audiovisuals en català a les interfícies i menús de les OTT. Concretament, el text explicita que aquestes plataformes han de fer prominents –per tant destacats– els continguts en versió original, doblats o amb subtitulació en català, als seus mecanismes de cerca, de promoció i de facilitat d’accés als seus continguts. És l’únic article en tota la llei que recull el criteri de la prominència de la diversitat lingüística que assenyala l’actual Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual. Un principi normatiu que alguns, fa més de quatre anys, ja vàrem assenyalar que era una bona eina que havia de ser aprofitada al màxim en favor del català, quan l’Estat espanyol en fes la transposició d’aquesta directiva de la UE a la seva legislació interna.

No deixa de sorprendre i molt que aquests dos articles no van ser tractats a la reunió de finals de novembre entre el CAC i el CACV, ni tampoc van ser esmentats en la recent compareixença del president de l’autoritat audiovisual catalana al Parlament, segons es desprèn de les notes de premsa i notícies publicades. No és el primer cop que assenyalo la greu deficiència que cap dels membres del CAC provingui o sigui persona experta del sector audiovisual, més encara quan se sabia que la nova legislació audiovisual ho faria necessari; però això no és excusa de res. Caldrà veure què farà a partir d’ara, juntament amb el paper que hi jugui la representació catalana al consell de la CNMC.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.