Fa quinze dies que des de la finestra de Comunicació 21 escrivia sobre l’aparador d’un quiosc obert al món i celebràvem tots plegats que els editors associats a tres entitats diferents haguessin convergit en un únic quiosc i que, a més, mantinguessin obertes les seves portes a altres capçaleres que no formen part de cap d’aquestes associacions.
Amb ben poca perspectiva, encara, dos editors m’han escrit per mitigar el meu optimisme. “Vols dir que en traurem res de bo?”. “Els meus lectors no llegeixen per internet el suficient per a rendibilitzar el quiosc”. Crec que n’acabarem traient profit, però a mig termini, i no estic d’acord que els lectors de premsa de proximitat no llegeixin per internet, en tot cas llegeixen el que els interessa i ara cal motivar-los a què visitin la premsa local i que la trobin atractiva. És una senzilla qüestió de temps, perquè és més clar que l’aigua que no es pot seguir com fins ara.
Sabem que la crisi de la premsa implica danys col·laterals. El més evident als carrers és la desaparició gradual dels quioscos: a Catalunya n’hi ha uns 7.000 menys des de 2007, segons dades del sector. Amb la desaparició d’aquests punts de venda, diaris i revistes –independentment de si es publiquen a Barcelona o a Reus– es veuen privats d’un necessari punt de distribució. És un procés de retroalimentació que aguditza la caiguda de tota la indústria en un rul·lo que sembla imparable: com que no es venen periòdics, es tanquen quioscos; però quan aquests desapareixen, les vendes es redueixen més perquè els lectors –la majoria– encara no han trobat el camí cap a les “paradetes” de premsa digital. Així de senzill. Vestim, doncs, un camí didàctic que condueixi cap a la nova eina, aquest Quiosc.cat que ja té la persiana amunt.
Fa molts anys que els editors de premsa comarcal i local es mouen per “marcar” diferències amb la premsa de Barcelona. Ha tingut èxits; sí, senyor. El primer, bastir un escenari amb dues boques, la tradicional, que donen el quiosc i la llibreria tradicionals, i la novadora, que fou l’aposta decidida pels subscriptors, que han arribat a ser la meitat dels seus lectors. Un nou èxit esclatant d’aquests petits i maltractats editors.
Ja més cap aquí, deu anys enrere, més o menys, un emprenedor de la més veterana publicació de Catalunya va presentar als seus col·legues de l’ACPC l’oportunitat d’obrir una enorme secció d’anuncis classificats per internet; la idea, però, no va quallar per manca de recursos i, perquè no dir-ho, per por al fracàs. Es va ser poruc, i cal respectar-ho. Una idea semblant també la va posar damunt la taula l’editor d’un diari de Ponent. Es va discutir, també sense èxit. Però mentrestant les publicacions es convencien que l’aparador d’internet es feia atractiu i que calia fer-hi peça. Només per aquesta conclusió bastant generalitzada ja trobem un toc positiu en la congelació dels dos projectes esmentats.
I encara n’hi ha un de tercer, que no vaig esmentar en el meu darrer article i que m’ha costat una mala cara d’un editor amic i company de fatigues que sembla donar crèdit a una suposada premeditació, i res més lluny. No ho he fet mai i no començarem pas ara…
Aquest tercer projecte va néixer també fora de Barcelona i es va presentar en la convenció de la Premsa Comarcal que es va fer l’any 2012, al Vendrell. Va ser una aposta clara de l’ACPC pel futur i una demostració que realment la premsa comarcal i local creia –i creu– en la unió i en internet. Un dels ponents convidats en aquella convenció va ser el responsable de Kiosko y Más perquè fes una presentació d’aquest innovador quiosc i plantegés una oferta que fos de l’interès dels petits editors.
Ja en aquell moment l’ACPC no pensava anar sola, i s’havia parlat abans amb la gent de l’APPEC per provar d’obrir una finestra de premsa comarcal i local en el quiosc que aquesta darrera associació havia obert amb l’empresa americana Zinio. La idea-oferta era que a la portada d’aquell primitiu quiosc s’obrís un apartat de premsa en català. El secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí Blanch, va tenir un especial interès en aquesta presentació, i va considerar que era una idea vàlida i que podia ser d’èxit.
El meu col·lega m’explica que es va anar a Madrid amb l’encàrrec de les dues entitats (ACPC i APPEC), i donada la situació accionarial dels impulsors de Kiosko i Más i Prisa, tot va quedar en l’aire. A 600 quilòmetres, per tradició no es veu clar i sempre hi ha problemes.
El meu amic m’aclareix que “després de molt remar i de veure que no avançàvem, des de l’APPEC van considerar que es podia tirar endavant sense intermediaris i va oferir a la gent de premsa comarcal que se sumessin a la iniciativa, cosa que es va fer sense recances i amb convenciment”.
Quedava clar, vista tota aquesta exposició, que els editors de les dues associacions hi estarien interessats. Des de l’ACPC, una vegada més, es va tenir la creença que valia més sumar que duplicar. I ja els tenim tots a la feina i convidant també a afegir-s’hi els editors de premsa gratuïta, una veritable novetat en el món dels quioscos digitals i un senyal de maduresa dels promotors de cara a la federació d’entitats que aquest mes pot acabar definitivament beneïda en les assemblees de socis de l’ACPG i l’ACPC, que es faran els dies 16 i 17 de maig, respectivament.
Per tant, tots plegats, associacions i editors, i qui firma aquest treball, estem contents, molt satisfets i desitjosos de veure si tot plegat segueix sumant. Acabo amb l’afegitó que em fa el meu amic i col·lega: “Ah, i ens ho creiem!”. Per molts anys.
Estanis Alcover i Martí. Periodista i consultor de comunicació.
