El paradigma televisiu actual ve marcat per la implantació de plataformes OTT que busquen atreure i fidelitzar nous públics, sobretot els joves, que tenen una forma molt diferent de consumir continguts audiovisuals. Per a ells, el televisor pot ser un bon continent per veure sèries o pel·lícules sense deixar-se la vista a la pantalla del mòbil, però demostren poc interès en la programació convencional de les cadenes tradicionals, més enllà d’algun flirteig ocasional amb concursos de talent com Eufòria.
Així doncs, ens trobem davant un canvi radical cap a un nou model de consum televisiu basat en l’ara i aquí, en el qual tu tens el control suprem i ja no has d’esperar a veure “què posen” sinó que tu tries el que vols veure, quan ho vols veure i com ho vols veure, sense haver d’estar pendent que emetin nous capítols d’una sèrie ni tampoc haver d’acabar-los en el moment. I, a més, sense suportar la llauna de la publicitat interminable i repetitiva que fa que les “pauses” dels anuncis durin gairebé més que el propi programa o pel·lícula que estàs mirant.
Però, en aquest procés de canvi, hi ha un públic objectiu que encara cal tenir en compte, per la seva fidelitat digna de hooligan a una cadena concreta, pel seu elevat consum televisiu en nombre d’hores –desperts o no– i per l’atractiu que representen per als anunciants, ja que acostumen a ser més fàcils de suggestionar i amb prou calés a la butxaca per gastar. Són els jubilats. Carn de llarguíssims programes matinals i de tarda, de sèries interminables de sobretaula, de sorprenents productes de Teletienda i de col·leccionables per a nostàlgics d’allò antic en miniatura.
Durant dècades, la televisió –igual que abans la ràdio, com va il·lustrar magistralment Woody Allen a Dies de ràdio– ha estat l’epicentre de la llar. Una valuosa font d’informació i d’entreteniment, però també una inestimable companyia que fa caliu a casa encara que no prestis gaire atenció al que diu o al que mostra. Perquè la TV té la màgia d’emetre unes veus i una llum que ambienten la sala d’estar fins al punt que, quan l’apagues, sents una certa sensació de solitud, encara que la casa estigui plena de persones o mascotes. Suposo que és per això que empatitzem amb l’atracció fatal que sentia la nena de Poltergeist per la llum del televisor.
La tele de fons és un clàssic que t’acompanya i crea bon ambient, com aquestes xemeneies elèctriques que emulen una llar de foc amb les quals t’autoenganyes pensant que ets Rock Hudson vivint amb Doris Day en un apartament de 200 metres quadrats a Central Park o a la cabana del llac on passes la temporada de pesca mentre fas negocis amb un telèfon a una mà i un bon whisky a l’altra. La TV és una veu amiga que et fa companyia mentre cuines, fas sudokus o mires les xarxes socials. És com una Alexa, però que no reconeix la teva veu, malgrat que sovint li parles com si et pogués escoltar.
Encara hi ha un elevat consum passiu de la tele, i això que ens havíem emocionat amb la revolució que se suposava que implicaria l’aparició de la TDT. Els profetes de la Televisió Digital Terrestre ens prometien una interacció que, finalment, no s’ha produït. Ens imaginàvem votant en els concursos de talents amb el comandament a distància, participant en programes concurs des del sofà de casa o escollint el final d’una sèrie entre diverses alternatives. Què bé ens hauria anat aquesta operativitat per evitar la frustració de la conclusió de Lost!
“Ni el vídeo va aconseguir matar les estrelles de la ràdio, ni els CD van enterrar els vinils, ni l’OTT fulminarà l’hàbit de tenir la TV fent-nos companyia mentre hi hagi una programació convencional en antena”
A les cases de la gent gran –quan no estan de viatge, fent taitxí o cuidant els nets en una discreta contribució al fals mite de la conciliació familiar– la tele sol ser omnipresent i, en moltes ocasions, és una mateixa cadena la que dona el bon dia al matí i s’acomiada a la nit.
Desconec si hi ha estudis científics sobre l’efecte que pot tenir sobre la qualitat de vida, el sentit crític i, fins i tot, la salut mental, el canal de referència amb el qual convius habitualment, però estic segur que n’hi ha alguns, com Antena 3 TV, que poden contribuir a una certa esquizofrènia. Perquè per al cervell no deu ser gaire fàcil assimilar el Dragon Khan al qual et convida una programació que inclou molta festa i diversió en els programes d’entreteniment, combinada amb la visió d’un món tremendament truculent en els espais informatius i en un Espejo público que presenta uns miralls sobre la realitat sovint més deformats que els del carreró del Gato que va descriure Valle-Inclán. Una visió esperpèntica i apocalíptica de la vida que podria causar un efecte catastròfic sobre els televidents crèduls, com el que van viure els oients de la radionovel·la La guerra dels mons versemblantment narrada per Orson Welles als anys 30.
La versió fora de línia del doomscrolling és l’addicció malaltissa a una fàbrica de notícies catastròfiques com són certs canals de TV actuals. Cal dir que no estem vivint un moment especialment plàcid i que s’entén que tota la violència que succeeix a diari no es pot amagar sota la catifa com si res, sinó que s’ha d’evidenciar d’alguna manera en els mitjans de comunicació. I els informatius l’estan reflectint en el nombre i durada de les notícies dramàtiques, però també en el tipus d’imatges que mostren, cada cop més explícites i aterridores.
A la ficció ho suportem tot i, en els videojocs, fins i tot som els virtuals causants d’horribles destrosses i homicidis sanguinaris, però la realitat servida en cru, com un plat de sushi, no satisfà els paladars de tots els televidents. Fins i tot a TV3 hem estat testimonis en horari protegit de desgràcies com el cos de la influenciadora germanoisraeliana Shani Nicole Louk exhibit a la part de darrere d’una camioneta recorrent els carrers de Gaza, imatges de nens assassinats per l’exèrcit israelià o pel rus, l’execució a sang freda del funcionari d’una presó de l’Equador per part de l’integrant d’una banda criminal o els cossos sense vida enmig de les runes de víctimes del terratrèmol del Marroc.
Aquesta snuff TV de difícil digestió –sobretot a l’hora de dinar o sopar, que és quan habitualment mirem els noticiaris de les cadenes convencionals– quin objectiu té? Persuadir-nos que estan passant fets molt greus arreu del món? Que no podem girar la vista sense sentir-nos còmplices per la indiferència o la inacció? O simplement som testimonis d’una guerra per l’audiència que ha trobat en la hipertelerealitat una arma molt poderosa per conquerir més quota de pantalla?
I si resulta que ja ens estem acostumant a veure imatges molt explícites que, en teoria, podrien ferir la nostra sensibilitat? Amb el pas dels anys, ens han anat ensinistrant mostrant-nos imatges esgarrifoses de nens desnodrits en les campanyes d’ONG, fotos horribles de malalties derivades pel consum de tabac en els paquets de cigarrets i anuncis colpidors sobre accidents de trànsit per part de la DGT. Potser ens hem tornat insensibles a les mostres televisades de dolor aliè després d’escoltar contínuament xifres de morts derivades de pandèmies, guerres, desastres naturals, violència domèstica, accidents… Podríem apagar la tele, però igual ens compensa suportar el mal tràngol per l’interès de la resta de notícies que poden alegrar-nos el dia, com els resultats de les competicions esportives –si el teu equip guanya–, les estrenes cinematogràfiques o l’arribada d’un anticicló.
Al cap i a la fi, tot, el bo i el dolent, forma part de la vida. Inclús allò que no sembla tenir gaire sentit, com el Més 324, l’únic programa diari enmig d’una programació de 24 hores ininterrompudes de notícies i que emeten precisament en prime time, que és quan jo solc arribar a casa i m’agradaria veure les notícies del dia. La part positiva és que la veu del Xavier Graset és un somnífer infal·lible per al meu fill. Mentre el periodista parla de literatura, a mi m’estalvia explicar-li contes al xiquet per adormir-lo.
En conclusió, ni el vídeo va aconseguir matar les estrelles de la ràdio, ni els CD van enterrar els vinils, ni l’OTT fulminarà l’hàbit de tenir la TV fent-nos companyia mentre hi hagi una programació convencional en antena. I, si no, acabarem posant de fons programes, sèries i pel·lícules que ja hem vist. Això o ens comprarem una xemeneia elèctrica i li demanarem a l’Alexa que ens expliqui la seva vida ara que encara és més artificial que intel·ligent.
Víctor Porres, periodista.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
