La crisi pandèmica requereix respostes sense precedents a diversos nivells. A curt termini, s’ha d’actuar en mode “d’emergència” per protegir els més vulnerables, com la gent gran, per garantir que el sistema sanitari sigui suficient per a la tasca i per compensar la pèrdua d’ingressos de milers de treballadors i empreses. Segurament, aquests són els fonaments, però fa falta molt de material per pujar l’edifici.

A Twitter, el periodista francès Thierry Noël piulava que, per sobreviure, la premsa de proximitat (els hebdomadaire) busca “el seu” model econòmic. Generalitzant, però, el crit de Noël podria ser perfectament “quin model econòmic pot salvar-la?”.

No estic d’acord en el fet que estem davant un final de cicle per a la premsa escrita, més aviat penso que ens estem reinventant. Una posada a punt adequada a les noves circumstàncies i a la bateria de noves tecnologies que ho canviaran tot, fins i tot l’ordre de fer les coses a tot el món.

Durant gairebé un parell de dècades, estudiosos de la premsa local com Celestino Manzano, Enric Yarza i Josep Alcover, responent a encàrrecs de les associacions de la premsa catalana, i una munió de professors universitaris, com Masip, Pont, Micó, Corbella, Guillamet o Costa –entre d’altres–,han coincidit d’una manera o altra en què la història de la premsa de proximitat –local i comarcal– il·lustra perfectament la teoria de l’evolució econòmica, amb el seu procés de destrucció creativa ja anunciada als inicis del segle passat per Joseph Schumpeter. Professions, processos de fabricació, organitzacions del treball i empreses estan desapareixent en favor d’activitats nascudes de les innovacions tecnològiques digitals.

La carretera es va anar fent ampla i convertida ja en autopista ens porta ineludiblement cap al món digital, el futur de la premsa (també de l’escrita). L’antic model econòmic, amb un balanç inestable, es basava en l’amortització de grans inversions en producció (impressió), un sòlid cash flow gràcies als ingressos comercials i publicitaris.

Aquest equilibri s’ha trencat: les premses han vist com s’anaven fonent tiratges generosos i les vendes a quiosc queien en picat. Tot i que la “premsa de casa” ho aguanta millor que la nacional, l’erosió del lectorat també afecta la cartera de subscriptors. Diguem que els tresors s’han quedat sense sang.

Pel que fa a la publicitat, el digital està lluny de compensar la preocupant caiguda amb números esfereïdors. Amb els comptes operatius a prop de la fallida, la reducció de costos s’ha convertit en l’obsessió permanent de la gestió.

Per estalviar paper, els setmanaris i els diaris redueixen les seves paginacions. Menys espai, menys articles, menys qualitat… Els periodistes són ara versàtils (escriptura impresa, redacció web, foto, vídeo).

Amb el temps, la bretxa s’ha ampliat entre les expectatives dels lectors i l’oferta empobrida d’editors. El lector fidel s’ha tornat volàtil. El substitut de la informació gratuïta, distribuïda a la sortida del metro en l’únic cas de Barcelona, no ha respost a les seves necessitats. Afortunadament, la informació es manté a mà als nostres telèfons intel·ligents, constantment actualitzada, fent que el periòdic imprès estigui “passat de moda”, sigui al matí o al vespre. Amb tot, manté un gran grau de fidelitat i de fiabilitat.

A partir d’ara, les tecnologies fan la resta: el rich media (text, fotografia, infografia, vídeo, pòdcast, documentals web, TV web, interactivitat) i el periodisme de dades canvien radicalment el joc per permetre continguts d’alt valor afegit. El diari a la carta, dissenyat segons els nostres centres d’interès, embellit amb propostes comercials, s’ha convertit en un lloc habitual molt utilitzat per Google i Facebook, que fan de la “mineria de dades” un tema estratègic.

Tants actius que els editors catalans encara “venen” molt malament després d’haver-se disparat al peu practicant el “copiar-enganxar” en webs gratuïtes. Amb molt poques excepcions, com és el cas d’El Punt Avui, que des del primer dia va ser molt escèptic amb internet i va deixar anar sense complexos que “quan els grans diaris s’hi guanyin la vida nosaltres invertirem a la xarxa”. I s’hi ha mantingut ferm amb els anys, tot i que amb una presència real gairebé d’aparador.

Paral·lelament, els ingressos publicitaris es van esfondrar per vendes d’un sol exemplar a mig pal, enfonsant el circuit de distribució… Quioscos que tanquen, distribuïdores que no van saber baixar del burro, en cauen cap a l’abisme…

Avui dia, a les sortides de les poques reunions sectorials que hi ha, què es comenta davant un cafè? El mateix que el 2008: quin model econòmic ens salvarà la nostra premsa? Està clar, el model econòmic de la premsa escrita es troba a les acaballes. Segurament un parell de tertulians afirmarà que s’ha arribat a una crisi accelerada per una revolució digital mal entesa.

Cap novetat. Aquí i allà, en tots els sectors s’ha de reinventar… Si posem el punt de mira en la premsa estatal espanyola, veurem que –sense exagerar– per dominar, tots estan disposats a matar-se, tots estan a mercè de la borsa i de les seves relacions amb el món polític… Poques són les seves estratègies diferencials per garantir el futur mitjançant un model econòmic renovat i rendible a llarg termini, fora d’anar en detriment de la independència i la qualitat de la informació.

De moment, la “nova” tendència de la gran premsa espanyola és cap a una diversificació amb certs rèdits, en esdeveniments culturals o esportius… camins en què s’han precipitat grups multimèdia i globals.

A Catalunya, el model que abandera l’AMIC és plausible i força innovador. També l’ACPC té la porta oberta i avança en la professionalització. La base és la investigació sobre el terreny km 0. La investigació es reforça amb la cooperació (d’associacions no només de premsa, sinó també de publicitat, màrqueting, dircoms) i el treball colze a colze..

El multimèdia es desenvolupa, nous serveis per als lectors obren el camí a ingressos que diversifiquen la publicitat i les subscripcions en línia concedides a preus reduïts… mentre es manté amb bona salut la subscripció a la premsa en paper (un 50% de paritat a Catalunya!) El futur pot sembla brillant, enfortit pel parer del lector. Si la crisi de confiança en els mitjans espanyols continua sent profunda, aquí és a l’inrevés: la premsa “de casa” és de tota confiança.

La majoria de l’opinió considera que els periodistes no són independents. En el cas del periodisme de proximitat és, precisament, a l’inrevés. Quan des de la resta de l’Estat es parla que el pagament a internet hauria d’anar acompanyat d’una revaloració del contingut i, per tant, desenvolupar a les redaccions la pràctica de la “verificació de fets” per fer front a l’allau de “notícies falses”, aquí, a Catalunya, el contingut del periodisme local i comarcal mereix un elevat grau de respecte. Si ho diu el mitjà local és sinònim de credibilitat.

Amb aquesta colla de trumfos a la mà, algú dubta que els editors catalans no trobaran “el seu” model econòmic per donar la volta a les capçaleres que editen? Recupero una altra frase del periodista Thierry Noël: “Tot s’ha de reinventar perquè la premsa digital no sembli un cementiri de paper!”. Afegim que per entendre i construir el futur és fonamental l’evocació del passat. Aquí ho fem, i sovint.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.