Informar, educar i entretenir… i alliçonar. La darrera funció no s’inclou en els tractats clàssics sobre les funcions dels mitjans de comunicació, però el seu protagonisme és d’un temps ençà tan indiscutible com creixent. Cada dia, tots els dies, el ciutadà és amonestat per una cosa o altra i impel·lit a aprendre’s un nou manual d’instruccions sobre la qüestió més peregrina. No hi ha fet quotidià que no mereixi l’observança estricta d’aquesta manera de fer periodisme. Qualsevol cosa ha d’escrutar-se, perquè el gest més mínim i natural és, en realitat, l’extensió d’una ideologia nociva o d’una manera de fer que cal ser corregida.
Tota aquesta mandanga dirigista fins a l’embafament s’embolcalla amb l’opinió d’experts o convertint creences en veritats només perquè sí i sense admetre prova en contra. També és habitual utilitzar la cobertura de la ciència, prostituint-ne el concepte i la metodologia. De tal forma que l’amonestació al ciutadà és presentada, amablement, això sí, com a inevitable i necessària. La prova irrefutable de la bona voluntat dels mitjans de comunicació i el seu no descansar per millorar-nos la vida exhortant-nos a canviar-la de dalt a baix.
A criteri d’aquesta tipologia de mitjans som, encara que no sigui per culpa nostra, una colla de cretins necessitats d’una reprogramació gairebé total i absoluta. I l’única forma d’escapolir-nos de la nostra pròpia mesquinesa és acceptar de grat la dosi diària de consells i exhortacions per aprendre a viure i a fer d’una vegada les coses com cal.
“Quin dia vam decidir que la microgestió informativa arribaria a l’extrem de convertir en quelcom gairebé dramàtic i angoixant fets tant senzills a la vegada que il·lusionants com una carta màgica?”
De fet, per no saber, no sabem ni escriure cartes als Reis d’Orient. En el moment d’escriure aquestes línies, TV3 informa –amb l’ajut d’experts, com si no?– sobre com s’han de redactar aquestes missives reials perquè es converteixin en una eina didàctica de formació dels nens en el seu camí cap a la vida adulta. Pensàveu que era bufar i fer ampolles això de la carta als reixos? Ignorants!
No és poca cosa redactar, ensobrar i lliurar. I sort que ara descobrim que ho hem fet sempre malament i podrem corregir-nos. Les cartes, diuen, s’han de començar a fer a l’estiu per evitar les presses de darrera hora; els pares també han de fer les seves perquè les criatures tinguin un bon exemple a seguir; s’ha de tenir mà esquerra perquè la mainada acabi demanant per escrit joguines que no vol però que els adults considerem necessàries; per suposat que cal evitar el sexisme en les peticions; aconseguir al mateix temps que les joguines siguin il·lusionants i també que ajudin a assumir la frustració de no rebre’n alguna, etc. Un doctorat sobre cartes màgiques en una peça informativa. No hi ha consells sobre si les missives poden entregar-se als patges amb faltes d’ortografia.
Però la corrua d’indicacions és llarga i demostra quan malament fem les coses més senzilles si ens deixem portar pels hàbits ancestrals. Sort que algú, en aquest cas TV3, sap que allò que ens convé és la formació continua per garantir-li al país sencer que la carta als reis acabarà esdevenint el dia de demà, quan tots ja haguem après la lliçó, una eina més de construcció de futurs ciutadans exemplars. Quin dia vam decidir que la microgestió informativa arribaria a l’extrem de convertir en quelcom gairebé dramàtic i angoixant fets tant senzills a la vegada que il·lusionants com una carta màgica?
L’exemple és, si voleu, minúscul per a conclusions tan agosarades. Però demostra el grau d’intromissió que, de bon grat, hem anat consentint. Si feu una ullada intencionada al menú informatiu d’un dia qualsevol, d’exemples en trobareu per triar i remenar.
“No és feina dels mitjans grapejar-nos com si fóssim argila per convertir-nos en figuretes a imatge i semblança del tipus de persona que voldrien que fóssim”
L’esquema sempre és el mateix: s’identifica alguna cosa que suposadament fem malament i de la qual en desconeixem les conseqüències gairebé dramàtiques que poden derivar-se’n perquè la cosa agafi volada i sentit. D’afegit se’n prescriu la necessitat i la manera de fer-ho d’una altra manera. I en acabat, apareixen els experts, que des de l’argument d’autoritat que els atribueix el propi mitjà certifiquen i validen el mode encertat de fer i pel qual cal apostar d’immediat per evitar més generacions desgraciades.
L’alliçonament esdevé permanent. Sobre la parella, sobre la criança, sobre els hàbits alimentaris, de son, d’oci, de salut, etc. Engloba totes les activitats de la vida diària del ciutadà comú. Com dormir, com i què menjar, com i què beure, com i què consumir, com estimar, com educar i, en general, com viure. Lluny d’explicar què fa la gent, cada vegada és més habitual que se’ns expliqui què hauria de fer la gent.
El problema no rau en la bona voluntat de difondre consells, els que siguin; sinó en la presentació dels mateixos com els únics salvavides per assolir la categoria de ciutadà exemplar i responsable. Aquell que mereix tots els títols i reconeixements imaginables: des del diploma de mare o pare excel·lent al de ciutadà responsable i compromès, sempre i quan s’hagi desconstruït amb èxit provat.
Aquesta manera de fer va generant anticossos. Tant d’alliçonament acaba per força, i ja se’n veuen els resultats, provocant l’efecte contrari que pretenia. Alguns mitjans, a força d’obsedir-se en la microgestió de les nostres vides, comencen a ser percebuts com un instructor insuportable del que cal fugir com la pesta. Com més invasiu i moralista, més reticències a validar-lo com a prescriptor i més temptació de fugir-ne a la recerca d’altres fonts que resultin més confortables per a l’estil de vida i valors que cadascú abandera.
Educar és una cosa. Modelar és una altra. I no és feina dels mitjans grapejar-nos com si fóssim argila per convertir-nos en figuretes a imatge i semblança del tipus de persona que voldrien que fóssim. Per això ja hi ha, i ho fan molt bé, els artesans de les figures de pessebre.
Josep Martí Blanch, periodista.
