Els periodistes som un gremi que tendeix a l’autodestrucció. Ens agrada, ens apassiona, posar dates de caducitat al que fem, als suports que utilitzem, al que representem. Des que vaig trepitjar per primer cop la facultat que no he parat de sentir profecies apocalíptiques. Tota una nova generació de professionals, els més preparats fins ara –o això diuen–, hi hem hagut de conviure des del primer dia. Que si el paper està mort, que si no ets capaç de redactar un article en 5 minuts no serviràs per treballar en el nou paradigma de l’absoluta –i absurda– immediatesa, que allò de l’ofici ha passat a millor vida… I ves per on, aquí estic: treballant en la primera xarxa de periòdics de proximitat del país, Línia, la qual ha sabut trobar en el format paper i en fugir de l’allau digital la seva raó de ser. I no sóc l’únic. Més d’un company ha fet el mateix camí.
Per què no ens deixem de profecies? Per què no deixem que la caducitat del que fem la posi la societat en funció de si li som útils o no en lloc d’obsessionar-nos-hi nosaltres? Per què no apliquem sentit comú a aquest monstre de la immediatesa que ens devora? Per què no tornem, més que mai, a defensar els valors tradicionals del periodisme? La feina ben feta… Potser ens endurem una sorpresa.
Alguns, de fet, ja ens l’enduem cada dia, quan veiem que, a diferència del que predica la teoria, som valorats si fem les coses amb reflexió, amb rigor, amb pluralitat. En paper, i també en digital, però sobretot en paper. I als barris. Amb els veïns i els comerciants. Parlant del que els toca de prop, sigui nou o no. Cridaner o no. Aportant-los valor. Allò de les comunitats de lectors, però de debò. El dia a dia. La trucada del veí queixant-se d’una informació que no li fa el pes. El feedback més enllà del comentari web… D’aquí a uns anys serà així? Vés a saber. Però avui ho és.
Sempre he pensat que, mentre siguem útils, tindrem futur. No sé si en paper o en digital. No sé si de la mà de Facebook o de Twitter. O dels dos, o de cap. No sé si frenant la immediatesa o acabant-hi rendits. Si suant per explicar històries de pes o publicant titulars buits de contingut orientats al clic fàcil. Això no ho sap ningú. Però mentre ens perdem en aquest debat, deixem de banda el que realment és important: té sentit el que fem?
És clar que oblidant l’essència i la raó de ser sí que no hi ha futur possible. Faríem bé de tenir-ho més present i de deixar que ens jutgin els altres. Allò que els periodistes fem cada dia, jutjar, però que sembla que no vulguem que ens facin a nosaltres. Ja ens ho diran els lectors, quan no ens trobin útils. De moment, anem per feina i posem-los-hi difícil.
Arnau Nadeu. Director editorial de la xarxa de periòdics de proximitat Línia.
Columna publicada en el núm. 4 de la revista Comunicació 21 (estiu 2016).
