Per manipular aliments en qualsevol restaurant, cafeteria o bar es requereix un carnet i fer un petit examen previ. Per publicar, només cal un cert grau de galta resistent, suposadament tenir alguna cosa interessant a dir i trobar un director o editor que t’ho permeti, sigui el missatge legítim, útil, espuri o malintencionat.
Josep Pla deia que “és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina”. Davant l’abundància d’opinadors, la majoria de les tones d’articles van directament “a la paperera de la història” (aux oubliettes de l’histoire, en francès del cantó suís de Ginebra). Com es combat, doncs, la desinformació, la proliferació de boles i les fake news d’alguns articulistes?
El gènere periodístic de l’opinió està sotmès al Codi Deontològic en el supòsit que l’articulista sigui periodista. Però molts articulistes no ho són i, per tant, estan alliberats de cap compromís: és la seva cosmovisió la que s’exposa descarnada. La barra lliure té inconvenients: l’excés, la redundància, la buidor dels missatges o simplement la propagació de la falsedat impune.
Truman Capote –un gran periodista que ha passat a la història com un gran literat– no sabia escriure sense deixar palesa la seva petjada interpretativa, i el nou periodisme que va impulsar va obrir les portes i el marc mental de la professió, una cosa així com l’univers expandit que ha fet Disney amb Marvel. Enmig dels seus dimonis, Capote batallava la dicotomia entre realitat i ficció i va pagar car en l’àmbit personal la seva falta d’autocontrol. Avui en dia, si fos contemporani nostre, la seva lluita seria entre realitat i falsedat, sovint grollera falsedat. Sempre li recordo a un dels millors columnistes del país –quan el seu grau d’automoderació tendeix a descontrolar-se– el símil de les remotes fronteres germàniques de l’imperi romà, quan les tribus salvatges observen els límits de la civilització: “Em sembla que amb aquest article has travessat el Rin”.
Alguns opinadors ganduls es passen a altres formats més còmodes, com ho són els audiovisuals. La saturació és densa a les tertúlies televisives, ràdios, youtubers o pseudomitjans i altres espècies del regne. El valor i la credibilitat d’un nombre ingent d’opinadors tendeix a ser nul per reiteratiu. La irrellevància, l’escàs impacte del que es diu, l’oblit instantani o, en definitiva, el soroll que combat la veritat. Però amb poques excepcions, també es cola la influència encertada que dona pas als tòtems i als popes.
El venerable gènere periodístic de l’opinió, sovint, entra de ple en el joc dels hooligans, i si no es pot guanyar es busca empatar, trepitjant l’argumentari (millor dit, estrangulant-lo) fins que s’aconsegueix igualar el marcador. Esgotament per cansament. En el terreny dels egos, també passa que la majoria dels articles publicats tenen pocs lectors, però només una desena curta d’admiradors afalagant l’articulista pot tenir (per ell) més impacte que 30.000 lectors anònims i muts. I l’ego és el motor dels articulistes.
Per tot això, i per detectar millor els que es refugien en la mentida vestida d’opinió dels que no ho fan, passem a continuació a catalogar per a la posteritat els diferents tipus d’articles que ens podem trobar en aquesta particular geografia humana:
–Article fet sense cap ni peus: inconsistent, sense res a dir transcendent i en algunes ocasions, il·legible. Abunden.
–Article fet amb el cul: impublicable, és el que s’escriu amb nul·la traça, habilitat o gràcia.
–Article fet amb la punta del penis: aquell amb poc respecte formal, barroer i amb enormes dosis de testosterona masculina.
–Article fet amb la panxa: ple d’emocions primàries, però que destil·la veritat.
–Article fet amb les cames curtes: fals i detectable fàcilment.
–Article fet amb el cervell: pensat, intel·ligent, elaborat amb traça i pulcritud gramatical.
–Article fet per la cara: aquell que no es cobra.
–Article fet amb els ulls tancats: escrit molt ràpid, sense massa esforç gràcies a l’habilitat de l’articulista i del domini del temari.
–Article fet amb la punta del meu dit: és aquell a qui se li pressuposa poc esforç i amb falta de modèstia intel·lectual.
–Article fet amb el cor: escasseja, naïf, però més necessari que mai
–Article fet amb els budells: indignació latent que no es pot amagar, alerta d’una injustícia, emoció extrema o circumstància denunciable.
–Article fet a quatre mans: escrit per dues persones en col·lectivitat democràtica, implica serenor i compromís en el missatge.
–Article fet a ple pulmó: s’explicita una necessitat inherent per enviar un missatge que l’articulista creu molt importat i transcendent.
-Article fet per mirar-se les ungles: avorrit i soporífer, sense misericòrdia per mantenir-se despert.
-Article fet amb la llengua curta: un missatge poc convincent.
–Article fet sense ànima: buit de compassió, empatia o elaborat per un psicòpata sense contemplacions i amb crueltat. O, també, simplement sense força i insubstancial.
–Article que ha costat un ronyó: car sense pal·liatius, amb un copyright prohibitiu i amb un alt valor econòmic que es pressuposa, com el de les tulipes d’Holanda del segle XVII. O, simplement, algú que per respecte al seus lectors li ha dedicat esforç i un cert temps.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘A judici no està el periodisme’ – David Centol
