No necessito nou mesos al ventre de la mare i la meva vida s’apaga al segon. Així som, els clics. Un impuls, un dit a les ordres de la curiositat. Estem fets de bona pasta, de ganes de saber. Ens gesten professionals que volen explicar coses i ens donen vida milions de ments a la caça d’explicacions. Però no ens estima tothom. A vegades portem decepció. T’has penedit mai de fer clic? Doncs és cosa de dalt, un error cromosòmic deliberat. Tenim intrusos al laboratori. Creen mentida i la disfressen de (bon) clic. Ens fan guanyar mala fama quan, en essència, som coneixement, informació, món, present i futur, vida. Està clar que tenim un enemic.
És el clickbait, de cognom traïdor. Perquè també n’hi ha un d’ètic. No podem posar tot l’art de fer picar l’ham al mateix sac. El clickbait de diagnòstic benigne existeix i és necessari. Pescar l’atenció a l’altra banda de la pantalla jugant amb l’atracció d’un titular és moralment acceptable si el que ve després és valuós. En un univers superficial i sobreinformat, infestat d’absurditats disfressades d’article en condicions, la nova diana és el clic feliç: uns s’enduen la visita i els altres guanyen la informació que mereixen.
Petar-ho a les xarxes sense perdre la dignitat no és fàcil. Com comuniquem amb èxit sense sucumbir a la recepta del declivi? Hi ha coses que no es poden tapar i les falses promeses no valen. Tampoc es poden vendre alls per cebes. Crear misteri no és pecat, però el que amagues ha de satisfer qui et rep. I és aquí on neix un vuitè art a mig camí entre la perspicàcia i la psicologia. L’art del bon community manager que és, per sobre de tot, el que era un bon periodista per a Kapuscinski: una bona persona; que cuida l’empatia, que es posa a la pell de qui llegirà; que coneix amb qui parla i olora què podria molestar; que és visionari i endevina el que vol però, sobretot, el que necessita l’audiència.
El clickbait de diagnòstic benigne existeix i és necessari
Recordo, de petita, com el pare fullejava el diari. Revisava titulars i es parava a llegir on l’interessava. Un clàssic llavors i un record ara. El públic ja no sap què vol saber en un món que gira (massa) de pressa. Està cansat de tanta teca, de clics buits i que l’engatussin. La pandèmia de la (des)informació ha generat desinterès, vagància, ignorància. A ningú li agrada sentir-se enganyat. Resultat? Audiència superficial, cada vegada més curada d’espants i menys disposada al clic, a rebre regals enverinats, a perdre temps i prendre mal.
Cal recuperar un lector que piqui amb gust, com feia el pare. Treballar-se un titular amb la intencionalitat de guanyar en visites no és menyspreable si va de bracet de la responsabilitat. Això va de posar-hi cap i cor i de fair play. “Un ha de jugar net quan té les cartes guanyadores”, deia Oscar Wilde. Això va de sacrificar tantes mil visites avui, si cal, per guanyar-se la confiança demà. Va de treballar-se el com sense carregar-se el què, d’atrevir-se sense creuar la línia.
El potencial brutal de les xarxes socials és llaminer i genera ambicions perilloses. Val més beure’l a glopets per no acabar de tort. L’èxit d’avui pot ser el fracàs de demà i serem el que hàgim compartit. Són temps de guerra a la xarxa i la porta de l’oportunitat és oberta. L’oportunitat de guanyar-se el respecte sent bona persona al teclat. És moment de ser una mica Benjamin Button i retrocedir a l’origen de la comunicació sensata i innocent, però amb l’as sota la màniga de la viralitat.
El 1971 s’enviava el primer mail, uns trenta anys després un estudiant inventava des de la seva habitació una revolució que agenollaria la comunicació a peus de l’imperi Zuckerberg. Ara, si la fas grossa, recorres el món en qüestió de minuts. No sabem què vindrà, però en plena febre del clic, davant del dubte, la resposta sempre serà la bona consciència.
Anna Corbatera, subdirectora de digital dels diaris Línia.
Article publicat al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.
