L’exministra Salgado va posar de moda el terme ‘brots verds’ fa un parell d’anys i tot just desprès l’economia espanyola era ‘intervinguda’ oficiosament pel directori europeu. Els brots verds ja són història i ara són sinònim de burla i falta de previsió econòmica, però es pot dir que han marcat el principi d’un nou cicle més accelerat de destrucció econòmica i laboral.

En aquest període, el sector comunicatiu –de forma molt especial per la seva singularitat i transcendència– ha posat també l’accelerador en la particular nèmesi que viu. Però no ha estat fins ara que els grans grups espanyols, com Prisa o Unidad Editorial, han començat a plantejar reduccions massives de les seves plantilles. En el que portem d’any, les caigudes generalitzades d’ingressos publicitaris o de la circulació dels grans diaris estatals sobrepassen el 20%. Xifres estratosfèriques que delmen les possibilitats de supervivència dels grans rotatius espanyols com El País o El Mundo.

No hi ha full de ruta empresarial que pugui adaptar-se a caigudes d’ingressos tan alarmants, els quals, malgrat la profunditat de la crisi, cap analista va preveure. El valor comptable de les editores cau en picat fins a l’extrem que Unidad Editorial ha estat salvada in extremis pels patrons italians de Rizzoli fa menys de dues setmanes al vorejar la suspensió de pagaments. Els 500 milions d’euros d’ampliació de capital que han hagut de dipositar en efectiu els testaferros empresarials de Berlusconi tenen un preu: l’acomiadament de prop d’un 30% de la plantilla, mesura que incompleix tots els convenis col·lectius signats entre empresa i empleats. L’anunciada vaga de signatures dels periodistes d’El Mundo és només la primera de les accions plantejades com a protesta contra una acció tan salvatge i unilateral.

A El País les coses no van millor i també es veurà obligat, com ja s’ha anunciat, a aplicar “importants acomiadaments” en les properes setmanes. El principal problema de Prisa és el seu elevat endeutament (al voltant dels 3.500 milions) i que la cotització borsària val poc més que uns cèntims d’euro. Una xifra ridícula per a un empori mediàtic que l’exposa de forma molt vulnerable a atacs especulatius dels taurons de la Borsa. I més, quan acaba de tancar un exercici amb unes pèrdues sorprenents que arriben als 451 milions d’euros.

La tisora en la reducció de llocs de treball és inevitable, i el pitjor de tot és que només serà pal·liativa, perquè el problema d’aquestes dues editores és estructural: pateixen un fort endeutament que només poden aparcar o allargar, donat que és impossible reduir-lo de forma substancial en un context econòmic tan sever. Amb una migració imparable de lectors del paper cap a la xarxa (sense un model i un retorn econòmic clar ni suficient) el panorama només pot empitjorar. Les versions en paper d’El País i El Mundo sobreviuran, però no puc evitar comparar-los amb dos dinosaures incapaços de fer front a un canvi de paradigma que els ha agafat, precisament, amb el peu canviat i la butxaca buida.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.

[email protected]

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram