Als matins, escoltar la ràdio és un costum de molts anys i em permet començar la jornada amb una certa tranquil·litat que estic informada. RAC 1 a casa i Catalunya Ràdio al cotxe són les cadenes que faig servir. Els contertulians, majoritàriament masculins, fan doblet, els mateixos que la nit anterior he deixat a la pantalla petita els escolte a primera hora del matí conversant amb els presentadors. I sempre em pregunte com poden analitzar si estan sempre en un mitjà o altre o quin pensament innovador poden aportar si parlen del mateix una vegada i una altra.
Des de la perspectiva d’oient, em pregunte si és que no hi ha dones disposades a opinar i a participar en les tertúlies, si és que no les conviden o si aquesta marató diària “d’opinador” suposa un esforç impossible de mantenir per a les dones durant molt de temps, o simplement per no tenir suficient “gosadia”. No és cap desqualificació, simplement és un grau d’autoestima que les dones encara no hem adquirit, no tenim l’experiència suficient en l’àmbit social, en canvi mos en sobra en l’àmbit privat.
Justament per saber si les dones influïm o no en la creació d’opinió, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) en col·laboració amb l’Observatori Cultural de Gènere (OCG), hem quantificat els homes i les dones en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació… Una mostra xicoteta que ens ha permès saber que el mitjà ràdio és aquell en què les dones més participen, però, tot i així, el percentatge femení no arriba, ni de bon tros, al 30%. Les tertúlies continuen sent masculines. I les dones incorporades en els darrers mesos són representants dels partits més conservadors del ventall parlamentari.
El pensament femení encara no ha assolit les cotes de la quotidianitat professional. És igual que els periodistes que dirigeixen les tertúlies siguen dones o homes. Aquesta és una de les raons per la qual encara es justifica l’existència d’una associació professional com la nostra (ADPC). Tot i que la visibilització de les professionals i posar l’atenció en la falta de models igualitaris transmesos pels mitjans de comunicació serien els dos objectius principals. Conscients que els temps canvien, també editem cada any els Premis de Comunicació No Sexista per assenyalar les bones pràctiques professionals. Sense oblidar, com ja va publicar el Col·legi de Periodistes de Catalunya en un informe sobre la professió, “que a Catalunya, el perfil de la persona periodista a l’atur és el d’una dona entre 28 i 34 anys, amb experiència professional i de les rodalies de Barcelona. Sobrepassant el percentatge d’atur el 28%”.
El prejuí de ser dona continua essent la raó de fons per la qual les dones segueixen sent relegades a certs espais de producció i a un ventall limitat de fonts en la cobertura informativa. Aquesta opinió l’expressava Elisa Less Muñoz, presidenta de la Fundación Internacional de Mujeres en los Medios (IWMF), després d’haver analitzat 500 empreses de 59 països, i ho afirmava en el Fòrum Mundial sobre Mitjans de Comunicació i Gènere celebrat el passat mes d’octubre.
El més preocupant de la crisi és que està afavorint NO TENIR cura dels continguts. Però, a més a més, s’està ometent, quan no vulnerant, un dret de la ciutadania, el de disposar de serveis d’informació veraços, plurals i transparents. I precisament, tancar mitjans públics d’informació, quan no reduir les infraestructures tècniques sense possibilitat de cercar altres solucions, no és la millor manera per facilitar la transparència, i més quan s’intoxica l’opinió pública no dient-ho tot i imposant decrets lleis que modifiquen el que ja està legislat. Un molt bon exemple és la llei de l’avortament, el de la consulta catalana, que ha passat de no existir a ser el nucli del món amb banyes… parlem de la pèrdua de drets per a tots i de nou la retallada d’accés laboral per a les dones que continuen havent de defensar no només el dret a la maternitat sinó el del treball.
Crec que cal que els homes legislen menys sobre el cos de les dones i s’impliquen més en les unitats familiars i la conciliació entre la vida laboral i familiar. Cal aportar al conjunt social la part més femenina que tots i totes tenim.
Lina Barber. Periodista i presidenta de l’Associació Dones Periodistes de Catalunya.
Columna publicada en el núm. 1 de la revista Comunicació 21 (juliol 2014, segona època).
