Arrufa el nas i balanceja la cara mirant de reüll. I amb un esbufec dona per conclosa la pregunta i la conversa. Es tracta d’un altíssim executiu barceloní que, amb 45 anys d’experiència en el sector de la premsa, es veu incapaç de respondre amb paraules una pregunta simple, però incisiva: quan creu que el sector tocarà fons?
Una bona conversa ha d’esgotar el tema, no els seus interlocutors, i avui parlar de les perspectives de la premsa s’intueix indigest. Les dades de la circulació dels diaris impresos que publiquem són descoratjadores.
Aquest 2022, la circulació dels diaris continuarà baixant. No hi ha anuncis de plans d’expansió ni llançaments de noves publicacions. La precarietat laboral no afluixarà, i comença a instal·lar-se també en el nucli dur de les redaccions dels grans diaris (fins ara força intocables) amb inevitables reconversions per empetitir les plantilles i fer-les més eficients. Guanyar-se dignament la vida com a professional del periodisme està més a prop de ser una quimera. Els comptes d’explotació continuaran sent vermells, i hi haurà més acomiadaments. La professió d’editor o empresari de la comunicació se situarà en la línia de l’extinció (amb honroses excepcions, qui vol invertir en aquest sector i donar la cara?).
La cursa per la supervivència continua i veurem (permeteu-me l’analogia) qui és un mamífer i qui un dinosaure. Després de la nostra particular pluja de meteorits en cascada des de l’any 2008, sabrem qui és què o què és qui.
Malgrat tot, és un bon moment per deixar de mirar cap enrere i contemplar el que tenim per endavant. I ho dic jo, que com a editor de premsa he patit el calvari en primera persona, en directe i amb micròfons. Si fins ara les paraules de moda en el sector eren ‘sinergia’ o ‘retallada’, ‘ERTO’ o ‘ERO’, ara cal rescatar del diccionari ‘optimista’. Més que res perquè no sembla gaire útil ser una altra cosa.
Tot el sector de la premsa està enrocat. Es lluita una ferotge batalla per mantenir posicions en la trinxera del paper i aconseguir un valor i un preu –econòmicament retornable– en el món digital, amb la paradoxa que allò que provoca dèficit (el paper) és també (encara) la principal font d’ingressos i espina dorsal dels grans diaris, amb massives audiències digitals, però encara orfes de suficients retorns comercials per mantenir-les de forma autònoma.
Les circumstàncies d’aquesta –lenta, inexorable i desorientada– migració del paper cap al digital permet observar com projectes editorials sòlids pateixen un estat contradictori, on les sorprenents audiències obtingudes a la xarxa no es tradueixen en recursos publicitaris suficients i de retruc es veuen sotmeses a una (inquietant) dependència del diner públic i, per tant, de la seva independència editorial. Per rematar la tempesta perfecta, els anunciants desconfien dels milions i milions d’usuaris únics.
El diari The New York Times té les idees clares i anuncia (i ho fa) que la versió en paper no rebrà més recursos ni cap restyling; redueix les seves pàgines, però potencia els reportatges i l’anàlisi de fons: continguts singulars i exclusius per a un format en extinció, una altra paradoxa. Continuarà transvasant importants recursos financers cap a la versió digital amb l’objectiu final de demostrar que, a la xarxa, la seva comunitat de subscriptors pot aconseguir suficients recursos i dividends que li permetin ser rendible i autònoma de les estructures analògiques. I quan això passi, apagaran el paper.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
Article publicat al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.
