Arrufa el nas i balanceja la cara mirant de reüll. I amb un esbufec dóna per conclosa la pregunta i la conversa. Es tracta d’un executiu que amb 30 anys d’experiència al sector de la premsa es veu incapaç de respondre amb paraules una pregunta simple però incisiva: creu que el sector ha tocat fons?
Una bona conversa ha d’esgotar el tema, no els seus interlocutors, i avui parlar de les perspectives per al 2014 s’intueix indigest. Però anem als fets i, per tant, a allò que té una interpretació més limitada: què ens deixa el 2013? Sis anys després de l’inici de la crisi (amb brots verds que la van accentuar), el sector de la premsa continua digerint un inacabable redimensionament de plantilles, canals, suports i estructures.
Dels grans diaris, Godó i Zeta tornen a les pèrdues i amb inquietants davallades de la circulació, en especial La Vanguardia, però seguida de prop per El Periódico. Tots dos amb unes línies editorials –diguem-ho així– mòbils o calculadament indefinides i, per tant, amb una massa ingent de lectors un pèl desorientats. El País, esclau d’un Prisa en mans d’especuladors financers internacionals, i El Mundo, donant cops de bastó cecs (no importa difamar presidents o futbolistes si la conseqüència és que no hi ha conseqüència), però amb una empresa matriu, Unidad Editorial, que esdevé el pitjor malson per als italians de Rizzoli (aviat hi haurà moviments per moure de la cadira Pedro J). Els de l’ABC de Vocento, una mica més a prop de ser absorbits per La Razón de Planeta, amb suficients diners al banc apilonats un darrere l’altre i preparats per fusionar els dos diaris de la (extrema?) dreta espanyola.
Dins la gamma dels diaris catalans (estomacalment) independentistes, ens trobem una descarnada lluita per la supervivència. Tant El Punt Avui com l’Ara perden circulació. Es pot permetre un diari de nova planta com l’Ara retrocedir quan està obligat a créixer? Les últimes vendes a quiosc el situen només en els 9.500 exemplars diaris, una xifra molt propera a les d’El Punt Avui, un pèl superiors gràcies a la decisiva aportació gironina (matís important). A banda, una desigual força amb els subscriptors (2.300 contra 12.700 respectivament). Els dos, enmig d’un procés per ajustar capacitats i dèficit a unes vendes certament limitades i decebedores.
També cau la circulació dels diaris regionals, però ningú qüestiona la fortalesa del Segre a Lleida, el mateix El Punt Avui a Girona o el Diari de Tarragona. Neguit (palpable) sobre l’evolució de Regió 7 a la Catalunya Central i sospites d’enfonsament imminent als Diaris de Terrassa, Sabadell o a La Mañana. El 9 Nou, ara a tot color, ha de regalar amb la compra de l’exemplar El Punt Avui i El 9 Esportiu per trencar l’atonia de les seves vendes. Sumar difusions al preu que sigui.
A Barcelona, els diaris gratuïts pràcticament han desaparegut. Fa pocs anys existien cinc edicions diàries: Metro, Qué!, l’edició matutina i vespertina d’ADN (pagava el Sr. Lara, of course) i 20 Minutos, que sobreviu tot i que ha perdut en cinc anys prop del 70% de la seva difusió. La llarga decadència de 20 Minutos contrasta amb la força als barris de Barcelona de la xarxa de periòdics de proximitat, que aconsegueix ser detectada amb força creixent a les enquestes municipals.
A la resta de Catalunya, la premsa comarcal i local de pagament i gratuïta manté posicions i, malgrat que la crisi ha esquilat desenes de petits mitjans, els que es mantenen resulten enfortits gràcies al fet d’estar emmurallats rere d’estructures més que dimensionades, bunqueritzades. Menjar poc i pair bé. Una bona estratègia de resistència, però algun dia caldrà tornar a sortir del raconet territorial i tornar a fer coses. Una constatació: les publicacions que van apostar per dotar-se de continguts de proximitat sobreviuen millor que les revistes tradicionals gratuïtes, amb un marcat caràcter comercial i clarament obsoletes. En el tinter, el lent procés de convergència de les tres associacions de premsa, un pèl incòmode però irreversible i que culminarà amb una federació de premsa.
De cara al 2014, la circulació dels diaris continuarà baixant, tot i que la publicitat remuntarà. No hi ha anunci de plans d’expansió ni llançament de noves publicacions. La precarietat laboral no afluixarà però comença a instal·lar-se també en el nucli dur de les redaccions dels grans diaris (fins ara força intocables). Guanyar-se la vida com a professional del periodisme està més a prop de ser una quimera, però malgrat tot és una obvietat que el paper resisteix millor que els digitals, on la situació laboral encara és pitjor o senzillament nul·la. Els comptes d’explotació continuaran sent vermells; hi haurà més acomiadaments. I la professió d’editor o empresari de la comunicació se situarà a la línia de l’extinció (qui vol invertir en aquest sector i donar la cara?).
La cursa per a la supervivència continua i a partir del pròxim 1 de gener veurem (permeteu-me l’analogia) qui és un mamífer i qui un dinosaure. Després del nostre particular meteorit (els sis anys de crisi) sabrem qui és què o què és qui.
Malgrat tot és un bon moment per deixar de mirar cap enrere i contemplar el que tenim per endavant. I ho dic jo, que com a editor de premsa he patit el calvari en primera persona, en directe i amb micròfons. Si fins ara les paraules de moda al sector eren sinergia o retallada, ara cal rescatar del diccionari optimista. Més que rés perquè no sembla gaire útil ser una altra cosa.
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
