Soc al cotxe, aturat a l’AP-7. Aquella carretera que abans tenia peatges i que era una autopista, és a dir, una via ràpida. Ara ni es paga per circular-hi ni –sovint– és una autopista, entesa en aquests termes. Bé, tant se val. Això és un altre tema. El fet és que és dia d’operació sortida de Setmana Santa i, ja se sap, tocarà fer penitència a les carreteres principals del país. Un servidor, a l’AP-7, que acumula quilòmetres de cua. Al meu voltant tot són cares de resignació. De cansament. A pas de tortuga, vaig avançant mentre penso en el trimestre que deixem enrere i en els compromisos immediats. Tornant de festes he d’entregar l’article per al número de primavera de la revista Comunicació 21 –nota mental. I torno a mirar al meu voltant. Hi veig un símil que m’agrada. Potser em servirà per a l’article.
Tothom condensat en unes poques carreteres saturades. Canvi de pla: tants mitjans de comunicació condensats en unes mateixes vies generalistes, també saturades. Si la gent no pot ni escoltar els missatges de veu de WhatsApp a velocitat real, d’on pretenem que tregui el temps per a aquest bombardeig constant d’informacions impossible de processar? Vivim a 1.5x, si no a 2x –maleïda aplicació. Sobreestimulats. Al regne de la immediatesa on tot és fugaç. On poques coses quallen. Ni Zygmunt Bauman es devia imaginar que la seva societat líquida seria tan poc espessa. I, mentrestant, el nostre gremi batallant per trobar algun futur sòlid on aferrar-se. Condensats en unes mateixes vies generalistes saturades, sí. Però no sempre. I no tots. Perquè més enllà de les autopistes hi ha les carreteres secundàries. Aquelles que, al cap i a la fi, són les que t’acaben de portar al teu destí. Allà on vols arribar.
“Les carreteres secundàries del nostre periodisme ajuden a vertebrar aquest intangible anomenat societat precisament on és més tangible, arran de barri, i cada vegada desperten més interès”
Alguns ja fa anys que transitem per les carreteres secundàries del periodisme. I si bé al principi potser ens les vam trobar amb les senyalitzacions oxidades, amb l’asfalt desgastat i amb més d’un sot que hi dificultava la circulació, amb el pas del temps les hem anat arranjant, n’hem ampliat els vorals i les hem deixat a punt perquè cada cop puguin absorbir més trànsit. Defensant que un territori no pot articular-se només amb un cúmul d’autopistes. Comprovant que la saturació d’aquestes vies n’expulsa molta gent que n’acaba cansada. I constatant que les carreteres secundàries del nostre periodisme ajuden a vertebrar aquest intangible anomenat societat precisament on és més tangible, arran de barri, i que cada vegada desperten més interès.
Il·lusionats –res del que he dit ho fa incompatible, tot al contrari– per l’acord de col·laboració que hem signat amb una de les principals autopistes de l’ecosistema mediàtic del país –gràcies per la confiança, companys del diari Ara–, continuarem fent el que sabem fer, convençuts del potencial d’unes carreteres secundàries que cada cop ho són menys.
Arnau Nadeu, director editorial dels diaris Línia.
Article publicat al número de primavera 2024 de la revista Comunicació 21.
