Amb la màxima modèstia em permeto dirigir-me directament a l’Oriol Duran i Torres, secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, el perfil professional del qual és prou conegut i reconegut. Rellevant. Tinc entès que, entre les seves funcions en destaca una, la primera, que li atorga planificar i impulsar les activitats de foment en l’àmbit dels mitjans de comunicació. Li vull demanar que cregui en la premsa de proximitat més que cap dels seus antecessors.
Estic segur que vostè, senyor Duran, creu que la “premsa de casa” és essencial per a la vitalitat i el desenvolupament de les nostres comunitats, les nostres ciutats i pobles, i per tant del nostre país. I reconeix que cada capçalera és única i forma part de la identitat, l’ADN de la seva comunitat. Per això deu estar molt orgullós de comprovar la quantitat de publicacions que tenim en qualsevol periodicitat. Sap també que aquests mitjans de comunicació estan canviant per adaptar-se al món digital. Però el seu desenvolupament no nega la seva identitat, i encara menys el seu desig d’arribar a tota la seva gent, en tots els àmbits de la vida, en totes les edats i grups d’interès. Al contrari, ara tenen més eines que mai per complir la seva històrica missió.
La premsa de proximitat, la local i comarcal, continua sent i serà sempre el pilar de la informació a la seva ciutat i comarca. Sovint són els últims a proporcionar aquesta informació a la seva comunitat, que no pot desenvolupar-se sense ella. També sol ser l’enllaç més fort de milers d’empreses i pimes de la seva zona amb el seu públic.
Segur que creieu en el futur de la premsa acollida en dues associacions, ACPC i AMIC. Els seus editors i les seves publicacions són i continuaran sent líders a la seva comunitat i seran al centre del desenvolupament de cadascuna de les zones d’influència al mateix temps que cohesionen Catalunya.
No tinc cap dubte que compartim el ser davant d’una rica tradició sustentada en dos vells pilars: els seus lectors i els seus anunciants. De la mateixa manera, amb tot el respecte a aquest passat ric en història, els dos pilars del seu futur encara seran els seus lectors i els seus anunciants. Però també un suport més decidit del Govern de la Generalitat. Un suport equitatiu i potser generós basat en el convenciment.
Tots podem veure que la nostra premsa de proximitat no només viu amb el cap ben alt suportant les crisis successives del món econòmic des del 2008, sinó que aquestes capçaleres estan adquirint tanta importància en el món digital com ho han estat i són en les millors tradicions de la premsa en paper.
És veritat que el món dels mitjans està canviant i, per satisfer les necessitats dels seus lectors i anunciants, les dues associacions de la premsa “de casa” estan ajudant els seus associats a dur a terme un gran canvi digital, necessari per plantar cara al futur immediat. Fins ara ho fan amb solitud. Entre tots –Secretaria de Mitjans de Comunicació, associacions i editors– han de fer seu un principi bàsic d’aquest canvi: identificar que tots els lectors són importants, tant al paper com a les plataformes web. I aquests lectors cal posar-los a disposició igualment dels anunciants. Evidentment, aquesta transició digital necessita un suport molt decidit de l’Administració.
Els darrers informes editats, tant per l’ACPC com l’AMIC, demostren que els marges de beneficis s’estan erosionant i les mesures de restricció fiscal augmenten a costa de la pèrdua de llocs de treball cada cop més gran. Davant l’erosió del seu model tradicional de recaptació, els editors d’aquests mitjans de comunicació (tantes vegades marginats i menyspreats) han de desenvolupar un nou model que tingui en compte les noves realitats. Els presidents de les dues associacions han pogut explicar-vos, senyor secretari de Mitjans de Comunicació, que la premsa de proximitat catalana requereix una atenció més decisiva i immediata, perquè viu una autèntica crisi existencial en un entorn financer estructuralment deteriorat, i les conseqüències del qual amenacen la llibertat d’expressió i el dret de la ciutadania a la informació rellevant, professional i de gran qualitat.
Després d’escoltar el sector –que representa més de mil capçaleres impreses o digitals– s’han fet públiques les bases reguladores de les subvencions a projectes. Satisfà que hagueu entès que el nou escenari devia comportar una reflexió sobre l’orientació de l’actuació de foment, la conclusió de la qual, segons la convocatòria, és “superar la consideració de cadascun dels tipus de mitjans de comunicació com una indústria separada per adoptar una orientació més àmplia i flexible, adreçada al producte amb independència del mitjà de difusió”.
Així doncs, s’ha optat per unificar les subvencions a projectes de mitjans digitals i impresos en una sola línia, i les que anteriorment s’adreçaven separadament a ràdios i televisions en una altra per a mitjans audiovisuals. Aquest és, com reconeixerà, un pas endavant que honora la sensibilitat cap als petits editors, però no és suficient ni de bon tros.
Mirem el futur amb realisme, senyor Duran. Analitzem l’evolució de les nostres comarques, els nostres mercats i els nostres periòdics per adaptar-nos perfectament al món en el qual evolucionem dia a dia. Segur que vostè sap prou bé que els fonaments de les nostres capçaleres locals i comarcals sempre han estat orientats cap als seus lectors, que no són altres que el poble de Catalunya. Aquests mateixos lectors disposen ara de diverses plataformes, en paper i digital, per mantenir-se informats. Al mateix temps, els comerciants juguen un paper crucial en el desenvolupament d’aquest sector, ja que donen suport al seu enfocament periodístic i a la informació que difonen a les seves comarques, ciutats, viles i pobles.
Amb motiu del seu 20è aniversari, el Setmanari l’Ebre ha publicat un article del veterà periodista tortosí Josep Bayerri en el qual recorda que “la premsa comarcal fou i continua sent un fenomen propi de Catalunya”. Una premsa en català i al servei de Catalunya. Malgrat això, els editors clamen i reclamen, una i altre vegada, al Govern de Catalunya que es faciliti la tramitació de cessions de crèdit a entitats financeres que poden oferir liquiditat als editors, la implicació de l’ICF perquè posi a disposició crèdits ràpids, i que compri exemplars per destinar-los a col·lectius d’interès… per posar uns exemples.
A més, senyor secretari de Mitjans de Comunicació, els editors exigeixen des de temps immemorial que es planifiquin campanyes de publicitat de pagament amb criteris de discriminació positiva, tenint en compte la fragilitat de les estructures de les publicacions especialitzades, de la premsa comarcal i local i els mitjans digitals, i la seva menor capacitat per arribar als grans anunciants. Cada vegada que poden, els editors recorden el seu paper a l’hora d’informar “de forma verídica i contrastada”.
En el seu article de fa uns anys Els sistemes de comunicació i cultura a Catalunya durant el segle XX, el professor Joan Manel Tresserras recorda que “avui, al quiosc, el sistema català de comunicació continua perdent la batalla. A les ones aguanta, però s’hi mou en minoria. Als mercats de les indústries ‘clàssiques’ de la comunicació (música, cinema, videojocs) hi té un lloc marginal. Canviar les tendències amb un impuls suficient només serà possible comptant amb una decidida voluntat política i amb la mobilització de recursos públics i privats. Només amb un ampli i explícit compromís social en la defensa del patrimoni lingüístico-cultural i comunicacional català el futur comunitari tindrà garanties de poder ser preservat, de mantenir viva la seva especificitat. La història ens mostra tot just per què, en les actuals circumstàncies, esdevé prioritari i imprescindible l’establiment d’una política nacional consensuada de comunicació i cultura i el reforçament de l’entramat industrial i comercial que aquesta política exigirà”. Poc hi puc afegir.
Per acabar vull recordar unes paraules del periodista Iñaki Gabilondo, pronunciades en el decurs del setè Dia de la Premsa Comarcal: “En el periodisme comarcal està la veritat que tot l’altre periodisme hauria de copiar. Per aprendre i no per mirar, com habitualment es fa des de les alçades, amb commiseració. Aquí el veritablement important per a la ciutadania està molt clar, i no és que no hi hagi enfrontament polític o pensament contraposat, però les prioritats humanes es veuen molt bé”.
No l’haig de convèncer de res, benvolgut secretari, però intenti fer més que tots els seus antecessors. Potser la clau està a convèncer el Govern perquè el deixin anar un pas endavant més que els seus predecessors en el càrrec, dels quals em consta la seva bona voluntat, però també que no arribaven més lluny per imperatius que els sobrepassaven. Barreres que li pertany a vostè fer caure. I no li parlo de determinats grans mitjans, vostè ja m’entén. La premsa local i comarcal ha de ser un dels eixos de la nova política nacional consensuada de comunicació. Es tracta de fer justícia, no “tap-tap”.
Una forta abraçada.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.
