No, no és casualitat. Que just després de néixer el 3Cat, RTVE presenti el seu nou canal en català amb el nom de La 2 Cat no es pot llegir ni interpretar com una coincidència innocent. És una decisió calculada, amb càrrega simbòlica i estratègica. Però en aquest país estem massa acostumats a què allò que és evident es disfressi d’anècdota i que els ciutadans –potser per inèrcia, potser per esgotament– s’ho empassin sense més.
El nom no és cap frivolitat. És la primera pedra d’un relat que busca situar el canal estatal en el mateix terreny de joc identitari que la CCMA. I arriba en un moment polític especialment oportú i facilitador. No sembla una casualitat que aquesta operació es produeixi just quan el PSOE governa a Catalunya i a Espanya. I, a més, resulta que Salvador Illa i Pedro Sánchez mantenen una sintonia excel·lent. I això, en comunicació política, mai és irrellevant.
RTVE és una empresa pública sota el paraigua del Govern central i la CCMA sota el de la Generalitat. Que el nom del canal en català de RTVE adopti una marca pràcticament idèntica al de la corporació catalana, quan hi ha una alineació política a banda i banda, té més pinta de jugada mil·limetrada que no pas de coincidència innocent.
“Com si fos natural que hi hagi un 2Cat al costat d’un 3Cat”
El nom, en aquest cas, no és només un nom, és una operació política encoberta sota una decisió aparentment tècnica de branding. Una manera de situar RTVE dins del mateix imaginari lingüístic i mediàtic que TV3, com si sempre hagués estat allà, com si fos natural que hi hagi un 2Cat al costat d’un 3Cat. Una maniobra subtil, però amb el potencial de desplaçar marcs mentals i territoris simbòlics.
Val a dir que tots els intents de crear una televisió autonòmica catalana alternativa han acabat fracassant. I el principal problema sempre ha estat pressupostari. És molt difícil –per no dir impossible– que un ens privat pugui assolir els nivells de posada en escena, salaris i inversió que té la CCMA, que aquest 2025 disposa d’un pressupost públic de 335,5 milions d’euros –la xifra més alta des de fa més d’una dècada– i mantenir-ho de forma sostinguda. Amb aquesta musculatura econòmica, TV3 pot sostenir una estructura que cap operador privat català ha pogut ni tan sols acostar-se a replicar.
La darrera experiència va ser la de 8tv. És cert que l’estratègia va ser més que qüestionable. Es van fixar objectius d’audiència desmesurats que es volien assolir en un temps rècord, i es va intentar arribar-hi a cops de volant: canvis setmanals –per no dir diaris– en la programació, formats improvisats i, sovint, surrealistes, sense temps per consolidar cap proposta. Un model erràtic que va acabar debilitant qualsevol possibilitat de generar una base d’audiència fidel. Val la pena tenir present aquesta última foto, que al final ‘va anar a negre’ (com es diu en argot televisiu), per entendre el que està passant.
“Les noves cares de La 2 Cat són professionals que, avui, no tenen espai a TV3”
Un altre element que ajuda a llegir el moviment és que una part rellevant de les noves cares de La 2 Cat són professionals que, avui, no tenen espai a TV3 i que han consolidat trajectòries fora del circuit públic, com Jordi Basté i Xavi Bundó (RAC1) o Nina i Bob Pop, als quals s’hi afegeixen figures com Gemma Nierga o Cristina Villanueva en franges clau. Aquesta combinació de talent “extern” recorda un patró conegut: quan RAC1 va créixer, ho va fer també fitxant professionals que Catalunya Ràdio no prioritzava. És el cas emblemàtic de Jordi Basté, que va deixar la ràdio pública el 2004 i des de llavors ha consolidat el seu perfil mediàtic a l’emissora privada. Per ara, irrefutable. És rellevant no afirmar sense proves fefaents que aquests professionals no hagin tingut el seu lloc a TV3, però la coincidència no es pot ignorar. Si algunes d’aquestes cares ja provenen de l’espai mediàtic català públic, no seria estrany que hi hagués una repetició tàctica del model. El que RAC1 va fer amb Catalunya Ràdio a mitjans dels 2000, captar talent conegut però rebutjat a la pública, podria estar repetint-se ara, però en el terreny televisiu.
A aquesta desigualtat s’hi afegeix un marc econòmic i regulador molt asimètric. RTVE té prohibit emetre publicitat convencional des de 2010, només pot comptar amb patrocinis culturals i col·laboracions limitades. En canvi, TV3 pot, i emet, publicitat convencional, com qualsevol altra cadena privada. És a dir, un canal públic que, a més de rebre centenars de milions d’euros públics, competeix en el mercat publicitari amb operadors privats.
Tot i aquesta doble font d’ingressos, la CCMA no és econòmicament autosuficient. Acumula dèficits estructurals i riscos fiscals importants. L’informe 2/2025 de la Sindicatura de Comptes assenyala deficiències en la comptabilització d’aportacions i transferències internes, retribucions d’alts càrrecs registrades en capítols no pertinents i manca d’informes jurídics en alguns processos de contractació. Una paradoxa: un operador privilegiat, però amb números vermells recurrents (2020, dèficit de 16 milions; 2021, pèrdues de prop de 12 milions; 2022, pèrdues d’entre 10 i 15 milions). Desequilibris que el Govern de la Generalitat ha cobert amb aportacions extraordinàries i transferències internes. Qualsevol empresa privada en aquesta situació ja estaria tancada. Però ja sabem que tocar TV3 és tocar la pera als “déus”.
“Potser La 2 Cat no aspira a competir en audiències, sinó a ocupar un espai mental i polític”
Davant d’això, qualsevol nou actor –com La 2 Cat– juga amb les mans lligades. El canal en català de RTVE disposa d’un pressupost inicial d’uns 11 milions d’euros, sense publicitat i amb l’obligació de justificar cada euro. La distància és abismal.
Per tot això, reduir el debat a una mera “nova oferta televisiva” és quedar-se com a mínim en la superfície. El nom, l’oportunitat política i l’asimetria econòmica formen part d’una mateixa jugada. RTVE entra en el terreny simbòlic de la marca Cat en el moment en què hi ha més alineació política entre governs i quan la CCMA manté un poder mediàtic sense rival.
Potser La 2 Cat no aspira a competir en audiències –vaja, segur!–, sinó a ocupar un espai mental i polític, a normalitzar una presència estatal en l’esfera audiovisual catalana amb una estratègia més fina del que sembla. I, mentrestant, aquí seguirem fent veure que tot són casualitats.
Albert Brosa, periodista.
‘El que ens agrada no sempre és veritat’ - Júlia Ventura
