Ara que s’ha produït, per fi, el relleu en la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és d’esperar que els nous responsables comencin a emprendre les mesures necessàries per a situar-la en les condicions adequades per afrontar els reptes que té per davant. Però no forçosament les coses més transcendents que cal fer són les que es venen reiterant en articles i discursos des de tots els costats: algunes sí, segur, però d’altres no són sinó tòpics que cal confirmar o desmentir abans de modificar res.
Per això, em sembla que cal partir de la premissa òbvia que la CCMA és un cas singular en el paisatge audiovisual, i especialment respecte a la televisió, el seu servei més complex econòmicament. TVC competeix per l’audiència, per l’aprovisionament de continguts a proposar-li a l’audiència i per captar recursos publicitaris amb una vasta quantitat d’operadors que tenen un mercat molt més ampli, com a mínim l’espanyol. Aquesta asimetria de condicions de joc és determinant i condiciona tot el que pot fer la CCMA, i té molta més importància que qualsevol reforma que s’hi pugui dur a terme, per més oportuna, ben intencionada i ben gestionada que sigui.
D’aquí que considero que cal ser menys apocalíptics respecte a la mala situació de TVC i la necessitat de canviar-ho tot. Cal acceptar el marc (el paisatge) en què treballa –almenys avui– i des d’aquesta posició anar passant revista a les propostes que busquen solucionar els problemes, per veure si són adequades.
I, sobretot, és important també estudiar casos europeus que ens poden servir de referència per a confirmar o posar en dubte algunes idees. Perquè més enllà dels discursos que fem sobre el que ha de ser i fer la CCMA, podem convenir que en el terreny de les corporacions públiques de mitjans audiovisuals està ja inventat tot o quasi tot, i els seus dirigents malden també per a sobreviure en un ecosistema audiovisual cada cop més controlat –i dirigit i empès– per un nombre molt reduït d’operadors procedents dels Estats Units i de productores multinacionals europees que van caçant una rere l’altra peces per tots els països europeus.
Les grans televisions públiques europees i les més petites s’han vist obligades a defensar-se en un doble pla: un, l’econòmic, per a obtenir recursos i afrontar la competència i la col·laboració asimètrica amb aquests gegants; i dos, per a reivindicar la bondat, utilitat i legitimitat dels prestadors públics en un ecosistema ja fonamentalment mercantilitzat. Això passa per afrontar la congelació de recursos públics (cànon, taxa, pressupostos públics) i la defensa que les seves activitats i formes de treballar formen part de l’encàrrec de servei públic (per exemple, externalitzacions i cooperació públic-privada en producció o en la distribució de continguts via plataformes).
“Em sembla desenfocat parlar de la necessitat de millorar el pluralisme intern, eliminar biaixos temàtics i tots els discursos que es desprenen de la idea de la ‘televisió de tots els catalans i catalanes’”
La CCMA es troba, per tant, en una situació equiparable en els seus fonaments amb la resta de corporacions públiques. I per això una part de les idees per al futur és bo que se sotmetin al contrast amb altres casos que ens porten avantatge. Poso algun exemple: la creació de plataformes pròpies de VOD i les compartides amb altres agents està sent complicada per a les grans televisions europees, que cada cop més opten per un joc enrevessat de produir per a plataformes globals i alhora per nodrir la pròpia, en una competència altre cop asimètrica.
Un altre: les corporacions britànica i alemanya –per concretar casos– han optat per ser molt actives en el terreny de la producció i comercialització per al mercat, i no només per a l’autoabastiment de continguts, sense haver de “refundar-se”, sinó només anar adaptant les estructures a les situacions. Per això, potser cal estudiar bé les solucions que han adoptat, per veure què hi ha d’aprofitable per a establir un nou marc de relacions amb el sector privat que substitueixi la vella idea de la CCMA com a “motor” o “tractor” de la indústria catalana de l’audiovisual, de quan la situació era de monopsoni: compres, encàrrecs, coproducció, però perquè no pensar també en participació en el capital, per tal que les empreses no acabin en mans de les multinacionals.
La situació de la CCMA obeeix també a les singularitats pròpies del nostre país, i per això em sembla desenfocat parlar de la necessitat de millorar el pluralisme intern, eliminar biaixos temàtics i tots els discursos que es desprenen de la idea de la “televisió de tots els catalans i catalanes”. L’obligació de la CCMA ha des ser contribuir a que la ciutadania disposi de pluralitat de veus, de temes, de punts de vista i de propostes editorials; és a dir, ser la “televisió perquè tots els catalans i catalanes completin l’oportunitat de disposar de pluralisme en tots els sentits”. Només contribuirà a la funció de servei públic si aconsegueix singularitzar la seva proposta editorial per enriquir el ventall de propostes que hi ha disposició de la societat.
No es tracta d’omplir els buits que deixen els altres mitjans, sinó d’equilibrar el seu plantejament editorial i de programació entre el desitjable pluralisme intern i el necessari pluralisme en el conjunt del sistema. Els darrers anys, una de les raons que han fet que TV3 perdi menys audiència que bona part dels seus competidors (no en share, sinó en audiència acumulada diària) és el fet de ser quasi l’única proposta generalista en llengua catalana, sens dubte, però també haver aconseguit uns equilibris raonables en la programació.
Aquesta recerca d’una singularitat que aporti pluralisme a l’ecosistema comunicatiu, i no un simple mecanisme de repartiment equitatiu de la programació entre idees diferents, és cabdal quan se superposen al televisor de les llars els canals i serveis destinats a Catalunya i els destinats a tot l’Estat i més enllà, i quan aquests últims són majoritàriament comercials i a la recerca d’una rendibilitat econòmica cada cop més compromesa.
I això em porta a un altre element que em sembla important destacar: hi ha un cert consens majoritari a considerar que cal rebaixar les dimensions de la CCMA, heretada de l’edat d’or de les televisions públiques a la darrera part del segle passat. Segur que avui la tecnologia permet estalviar recursos humans per molts costats en una televisió i es poden reassignar de formes molt més eficients que les actuals. Però l’argument que la càrrega dels costos de personal és molt elevada i no hi ha recursos suficients per a comprar o encarregar part dels continguts al sector privat de l’audiovisual, cal revisar si és només pròpia del cas de Catalunya arran de la reducció d’ingressos publicitaris i públics en els darrers 10-12 anys, i si (i quan) més enllà d’actuar com a motor/client de la indústria privada és viable en èpoques de vaques flaques, amb independència que estiguem a favor que segueixi enfortint el teixit de productores catalanes.
“No s’ajusta a la realitat el relat apocalíptic sobre la CCMA, i especialment sobre TV3, però és evident que hi ha moltes coses a millorar”
Per escapar de la referència habitual a les grans televisions europees, he anat a buscar un cas relativament comparable amb el de Catalunya: el de la radiotelevisió de la part francòfona de Bèlgica, la RTBF. Es tracta d’una corporació que competeix amb tres canals públics (el primer amb un 20% de quota) en el seu territori i Brussel·les, amb múltiples canals comercials autòctons (el primer amb una quota també del 20%) i amb tots els canals públics i privats francesos (el primer, TF1, amb un 12,4% de quota de mercat a la part francòfona de Bèlgica). Es tracta, per tant, d’un mercat televisiu amb una competència/oferta molt semblant a la que viu la ciutadania a Catalunya, amb uns gegants francesos que els proposen una programació feta amb molts recursos econòmics, i encara que no hi ha l’element de la concurrència lingüística, la comparació pot aportar reflexions.
Quant a la seva economia i estructura, és una institució amb un pressupost de 383 milions d’euros l’any 2020 (al voltant de 300 la CCMA), amb poc més de 2.000 persones empleades (2.300 la CCMA) i unes despeses de personal de 183 milions (igual que la CCMA). A la RTBF, representen el 48% dels costos (prop del 60% a la CCMA). Anys enrere va afrontar estudiar els reptes de l’escenari actual de competència incrementada amb els monstres audiovisuals dels Estats Units, i van ajustar la seva estructura i la seva oferta de serveis, després també d’identificar els perfils de públics als quals podien arribar “amb realisme” i als quals només arribarien puntualment en l’actual paisatge audiovisual.
Per això, veient el que tenim a Catalunya amb la CCMA (TV3 és contactada cada dia pel 25% de la població, més que cap cadena espanyola, i entre tots els canals de TVC arriben al 29%, a més de liderar en quota de pantalla) i veient què passa i què han fet en llocs que ens porten avantatge en l’adequació del prestador públic al moment actual, tanco la reflexió amb dues idees. La primera, que no s’ajusta a la realitat el relat apocalíptic sobre la CCMA, i especialment sobre TV3, però és evident que hi ha moltes coses a millorar. La segona, que –per això– potser que ens allunyem dels termes grandiloqüents com “refundar la CCMA” o “replantejar-la de cap a peus” si ens proposem només fer les reformes per ajustar-la a les necessitats i possibilitats realistes d’avui. Unes reformes de plantejament organitzatiu, de relacions i posició en la cooperació amb el teixit audiovisual privat i de proposta editorial. Allà on s’ha optat per enderrocar (tancar) el que hi havia i crear una nova corporació, el que han aconseguit és fer-la més petita, amb menys capacitat de participar activament en l’ecosistema audiovisual, on els operadors privats es freguen les mans.
Joan Maria Corbella, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
