Com en un cos humà, les empreses també donen símptomes externs de quan les coses no van bé que tenen el seu origen en problemes no sempre visibles a primera vista. Només intentar apaivagar o mitigar els símptomes no és pas la millor solució. Cal anar a les causes i solucionar-les d’arrel.

Si en el cas de les empreses, un símptoma d’alerta clar és la caiguda del seu valor a la borsa, en el cas de les televisions ho és el descens d’audiència. TV3 porta uns mesos de caiguda del seu share que ja ens permet pronosticar que, malaurament, no només quedarà per sota dels migrats resultats de l’any passat, sinó que podria perdre el seu fràgil lideratge enguany. Un fet que esdevindria un greu problema afegit per a la CCMA alhora de negociar acords publicitaris amb les grans marques, que es veurien més que temptades a cobrir Catalunya només amb espots als canals del duopoli privat espanyol; uns canals que continuaran emetent al nostre país passi el que passi en un futur més o menys immediat. Els canals de la CCMA porten uns quatre anys i mig de continuada caiguda, amb canals temàtics amb unes audiències més que qüestionables, i res fa pensar que això se solucioni amb algun retoc a la graella. Els problemes són de fons. N’apunto dos: finançament i lideratge.

Com en els darrers anys, just abans de l’estiu, quan la següent temporada televisiva ja està programada, i tothom ha pogut fer els seus números de l’anterior, el sector de la producció independent catalana alça la veu sobre la greu reducció que pateix el pressupost assignat per la CCMA a coproduccions i produccions associades. Una legítima protesta que, en posar la mirada sobre l’alt percentatge destinat a salaris sobre el total d’un pressupost durament retallat, porta a un estèril escenari de lluita per les engrunes dins el nostre sector de les indústries audiovisuals: els de dins de TV3 i els de fora. Quan uns i altres, tots, són claus per a la bona marxa de la televisió. I uns i altres necessiten dels diners necessaris per a poder programar bons i competitius productes, cada dia i a totes les hores de màxima audiència.

Dèiem que sense un pressupost suficient no es poden aconseguir unes bones audiències. Però la cosa es complica definitivament si al capdavant no hi ha un lideratge que sàpiga sumar els millors valors interns amb una visió d’on es vol anar, que arrossegui cap endavant la resta del sector. No parlem de gestionar la casa sinó de dirigir-la. Posar-se al capdavant. Aquesta manca de lideratge, que no és pas sinònim de manar ni de tenir un càrrec sinó d’una altra cosa, ha tingut recentment un nou episodi amb la polèmica interna –i externa– sobre el bloqueig del consell de govern de la CCMA a les propostes de nova programació presentades per la direcció de Catalunya Ràdio. Salvant molt les distàncies respecte l’àrea afectada, aquest cas no deixa d’obeir als mateixos paràmetres de manca de visió estratègica com ho va ser la decisió d’externalitzar l’àrea comercial de TV3, aturada molt a darrera hora. Aquests i altres episodis han tensionat negativament la casa per dins, en un tipus d’empresa on la implicació del talent intern és clau per al seu bon funcionament i, per tant, un bon clima és part indispensable dels seus actius si es vol ser competitiu.

Una manca de lideratge que posa en perill l’única televisió –l’única– que a tot el món pot fer de motor, i d’aparador domèstic i internacional del nostre sector audiovisual. Una televisió que porta massa anys liderant, només, les franges d’edat més avançades.

Es farà alguna cosa o esperarem que el llum passi a vermell? L’anunci d’un pacte nacional per l’audiovisual hi té dipositades moltes esperances, però no hauria de ser l’única mesura a prendre. A prendre aviat.

Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.

 

Columna publicada en el núm. 4 de la revista Comunicació 21 (estiu 2016).