Opinió

Censures, mentides i cintes de vídeo

|2019-03-06T12:46:02+02:006 Març 2019|Comunicació21

No és l’anunci de cap remake del clàssic Sex, Lies, and Videotape, film que va trencar motlles a finals dels 80 en la seva visió de les relacions sexuals entre dones i homes, sinó de la lamentable situació en què s’ha situat gran part del periodisme espanyol davant –millor dit enfront– del procés polític català. Una perllongada situació que fa pocs dies ha tingut un nou episodi. Un de nou que ensorra encara més avall els principis deontològics que tot periodista hauria de defensar. Sempre.

Molt s’ha escrit i parlat de la nova etapa que s’obria a RTVE amb la destitució de la cúpula posada a dit pel PP. El nomenament de Rosa María Mateo com a administradora única va ser presentat com l’expressió màxima del retorn dels criteris professionals amb majúscules; que a partir de llavors la casa agafaria la bandera del pluralisme i la defensa de la veracitat, per incòmoda que fos. S’havia acabat la censura!

Segur? Si la cosa va sobre Catalunya, depèn. En seu parlamentària, a pregunta del diputat Joan Tardà, Mateo va haver d’explicar el perquè TVE no havia emès dos documentals claus per entendre què va passar (i que no va passar) la tardor del 2017 a Catalunya: 20-S i 1-O. I en l’explicació se li va entendre tot: “Vaig pensar que potser no era convenient donar-lo perquè el judici del procés era molt a prop”. Pim, pam. Censurats, i avall que fa baixada. Tens uns documentals que expliquen amb rigor un dels grans episodis de la història recent catalana i espanyola, i davant d’un procés judicial majúscul que n’ha estat una de les seva màximes conseqüències, decideixes que millor no parlar-ne. No fos cas que algú acabés pensant que la violència de veritat, i no la inventada, tenia uns protagonistes que no són pas els que estan jutjant el Tribunal Suprem, sinó alguns dels qui compareixen com a testimonis de les acusacions.

La proximitat temporal o no amb els judicis no pot ser cap argument acceptable per no emetre’ls. Ben al contrari, esdevenia especialment oportuna la seva programació en prime time. I, en tot cas, el documental 20-S es va editar fa molt de temps, molt. Aquest tampoc es va emetre? En sabem que tampoc. I com incorporem la no emissió d’aquest primer documental en aquesta excusa de mal pagador ara? Ah! Bona aquesta. Aquí va la segona paraula del títol de l’article: calia mantenir el relat del que havia afirmat fa mig any, també en una compareixença al Congrés; que quatre mesos després de la seva emissió per TV3 encara no l’havien rebut de la productora! Qui s’ho pot creure? Doncs ho va dir i es va quedar tan ample… fins la setmana passada.

Així, una censura ha estat la trista, i malauradament lògica, continuació d’una (presumpta) mentida. I no passa(rà) res.

Dit això, encara haurem d’agrair a la màxima responsable de RTVE que ens hagi explicat el motiu del que van fer totes, totes, les televisions estatals amb aquests dos documentals, malgrat el seu innegable interès mediàtic i periodístic: la censura en estat pur. Sobre Catalunya s’ha censurat el periodisme incòmode, el d’investigació, que és l’autèntic periodisme, com bé ens recordava el mestre Ramon Barnils.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.