L’etiquetatge del periodisme com a professió continua sent objecte d’escrutini a mesura que la immediatesa de les notícies s’expandeix en l’era de la digitalització, els canals en directe les 24 hores del dia, els set dies de la setmana i el marge decreixent de distinció entre professionalitat i amateurisme, àmpliament conegut com a periodisme ciutadà.

A partir del creixement i dels trets distintius de la professionalitat, el periodisme ha experimentat un gran canvi on la diferència entre profans i professionals s’ha reduït de manera considerable.

Segons l’American Press Institute, un professional treballa com un periodista i ara és el seu difusor, gestor i editor. La relació entre el periodista i el lector ha canviat fonamentalment; ho continuarà fent. La visió que tothom és periodista ho enfortirà i serà avalat per la pràctica en evolució i l’ús i aplicació continuada i generalitzada de la tecnologia. L’institut americà (alguns dels seus treballs es poden seguir regularment en El Butlletí de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació) ens diu que “el periodisme té cada cop més prefix amb altres termes”. Un de vital avui dia és l’anomenat ciberperiodisme, o periodisme digital, que, tot i que no ho sembla, porta 30 anys dins el món de l’ensenyament universitari a Espanya, i hi va arribar per quedar-s’hi.

Des que a mitjans dels anys 1990 es van incorporar les primeres matèries sobre aquesta disciplina als plans d’estudis de Periodisme, fins al començament de la dècada de 2020, quan el nombre d’assignatures poden superar el centenar, s’ha recorregut un llarg camí que ha conduït a consolidar aquesta especialitat. A partir d’una revisió documental dels programes docents de totes les assignatures vinculades al ciberperiodisme publicats online per les universitats espanyoles, així com d’una enquesta als seus docents, un estudi elaborat pels professors Pere Masip, Xosé López-García, Javier Díaz-Noci, Bella Palomo, Ramón Salaverria i Koldobika Meso-Ayerdi, que porta per títol Pasado, presente y futuro de la enseñanza universitaria del ciberperiodismo: métodos y tendencias, publicat a la revista Profesional de la Información, revela el perfil de l’ensenyament al voltant del periodisme digital a Espanya. Els resultats confirmen la rellevància i l’enfortiment acadèmic de la disciplina, encara que posen de manifest les dificultats dels docents per mantenir les seves assignatures actualitzades, en un context de ràpids i continus canvis en la professió periodística. Una qüestió aquesta que cal abordar per a millorar, no tan sols els coneixements dels educadors, sinó el resultat final en la formació de nous periodistes, que precisen anar a compàs dels avanços tecnològics per lluitar amb la mateixa tecnologia, que avança com un coet.

Aquest estudi del ciberperiodisme ens explica que, superada l’etapa inicial de descobriment de les dimensions digitals del periodisme, al començament de la dècada de 2020 “les facultats de Comunicació espanyoles i els seus docents han normalitzat la formació al voltant d’aquests fenòmens i destreses professionals. Es tracta de coneixements que s’han anat sedimentant amb el temps, fins a consolidar un perfil reconeixible de les assignatures sobre ciberperiodisme en els darrers 25 anys”. D’entrada, el volum del professorat que ensenya ciberperiodisme ja és força estimable: per a aquest estudi en concret s’han identificat 192 docents. I, per cert, aquest professorat mostra un equilibri de gènere raonable, amb un 56,8% d’homes i un 43,2% de dones.

Els professors que han publicat aquest treball van recórrer a una enquesta que, en realitat, és un estudi exploratori sobre les percepcions i opinions dels docents que coordinen assignatures directament relacionades amb el ciberperiodisme, explorant els principals desafiaments per al seu desenvolupament futur. Es destaca a l’enquesta que el perfil del professorat mostra un alt nivell de consolidació acadèmica, amb un grau molt alt de doctors i de participació en el disseny de les matèries.

L’estudi detecta tres tendències en l’estructura i els continguts d’aquestes assignatures:

  • Les que proposen una aproximació més teòrica, basada en un recorregut global per l’evolució històrica de les principals fites tècniques que han acompanyat els mitjans digitals fins a l’actualitat.
  • Les assignatures que aposten per un enfocament més pràctic, creant projectes multimèdia que simulen l’activitat professional.
  • Les matèries que es nodreixen d’enfocaments especialitzats, lligats a noves sortides professionals, com ara el periodisme de dades, la gestió d’informació a les xarxes socials o la programació web.

A partir d’aquí, ens diu al treball que comentem, el rol actiu de l’estudiant resulta clau en un procés d’aprenentatge basat en l’execució de projectes i l’aprenentatge basat en aquests, on l’aula es transforma en un laboratori obert a l’experimentació.

Pel que fa a les percepcions del professorat al voltant de la matèria de ciberperiodisme i les seves diguem-ne veïnes, hi ha coincidència majoritària a assenyalar que es tracta d’assignatures que susciten un interès mitjà-alt en l’alumnat. Ara bé, s’escriu: “Per obtenir una anàlisi més precisa, hauríem d’accedir a les enquestes de satisfacció de l’alumnat, però és pràcticament impossible disposar d’aquesta informació per motius de confidencialitat, de manera que no tenim cap altre mitjà possible d’obtenir alguna informació que preguntar als docents, aplicant obligades reserves. En tot cas, ja que es tracta de mesurar percepcions dels docents, se’ls va sondejar mitjançant una escala de Likert de l’1 al 5, on aquests van assignar valors entre el 3 i el 5, i cap no va considerar que la seva assignatura no tingués interès pels alumnes. Els valors més alts (4 i 5) sumen ni més ni menys que un 86% de les respostes, i un terç del total correspon a la percepció per part del professorat d’un nivell d’interès molt alt entre els seus estudiants”.

Curiosament, els mateixos docents, entre els quals predominen els doctors de llarga trajectòria, consideren que és una fortalesa de l’assignatura disposar de professors professionalment molt capacitats (un 17% de les respostes així ho indiquen), però no tant comptar amb professors ben formats acadèmicament (només dues respostes ho avalen). És a dir, segons els docents, es tracta d’assignatures que haurien d’estar enfocades al futur exercici professional i a formar periodistes digitals. Altres característiques han obtingut un nivell de resposta molt baix: tot just un docent situa entre les principals fortaleses de la matèria la simulació professional, si bé, examinant els programes de les assignatures, sí que és una part important del disseny d’aquestes. Hi ha universitats, per exemple la Pompeu Fabra de Barcelona, ​​que proposa que els alumnes desenvolupin un lloc web informatiu a internet, d’accés universal, sobre temes específics. El cas del Diari de Barcelona incideix encara més en aquesta tendència de la simulació professional: és un mitjà de comunicació real, d’accés lliure a través del web.

Es necessari remarcar que l’absència d’aquesta fortalesa –diu el treball– ens indica una debilitat que cal tenir en compte. Tot i això, un 28% de les respostes en primera opció, i un 19% de les tres opcions (principal fortalesa, segona i tercera fortalesa), donen com a resultat que els docents consideren que es tracta d’una “matèria útil”. Aquestes respostes, aparentment contradictòries, “ens estarien indicant que els docents consideren que l’ensenyament del ciberperiodisme encara hauria d’estar més enfocat al mercat laboral. I, com a debilitat potser significativa, una docent indica que es dona el cas de ser ‘una assignatura optativa’ quan hauria de ser obligatòria”. Tanmateix, diríem que la principal debilitat detectada en l’estudi és que “les matèries vinculades al ciberperiodisme requereixen una actualització constant per part del docent”.

En un cert paral·lelisme amb els continguts sobre ciberperiodisme del Press Institute,

l’estudi Pasado, presente y futuro de la enseñanza universitaria del ciberperiodismo ens diu clarament que “ens dirigim cap a un escenari on augmentarà la demanda de formació específica que permeti als professionals del periodisme elaborar peces que aprofitin les potencialitats de les tecnologies actuals (hipertextualitat, multimedialitat, interactivitat) i impliquin els usuaris”. I un toc d’atenció tant interessant com discutible: “L’ensenyament del periodisme digital no crec que s’hagi d’estudiar avui dia com una cosa específica. El periodisme ja és digital, és una realitat global que ha d’estar integrada a l’ensenyament del periodisme com una cosa natural”, assegura un docent en l’estudi universitari.

Entre els resultats de l’enquesta als docents, es detecta una certa resistència al canvi, lògica si es vol, a causa de la diferent procedència, edat (“els professors més grans no li donen la importància que té”) i formació del professorat. També als mitjans: una professora assenyala que “les redaccions són molt hermètiques a l’hora de compartir amb el món acadèmic les seves dinàmiques actuals de treball”; per tant, caldria una millor sinergia amb l’empresa informativa. En aquest sentit, és significatiu –diu l’estudi– l’ús de manuals de tipus pràctic sobre periodisme mòbil.

“El periodisme digital no té marxa enrere, per això tot el periodisme és/serà digital, però caldrà l’especialització per als productes que centrin la seva estratègia en l’escenari de la societat xarxa i per als suports que convisquin i competeixin en aquest escenari”, sentencia un catedràtic. D’altra banda, segons els docents de ciberperiodisme, en molts casos pioners en la investigació i la docència d’aquesta disciplina, “hauria de ser una matèria encara més orientada al perfil professional, a la pràctica i més coordinada amb el món professional”.

Una altra tendència és apostar per la creació d’iniciatives derivades (spin-offs) a partir de les assignatures generals sobre ciberperiodisme, però “aquestes emprenedories –per exemple, el periodisme de dades– es perceben com a insuficients, a causa de la diversitat d’aspectes per explicar en molt poques hores”.

En les conclusions, els autors escriuen que “aquest estudi sobre l’ensenyament universitari del periodisme digital, periodisme a internet o ciberperiodisme –la nomenclatura encara és diversa– a les universitats espanyoles, elaborat mitjançant una anàlisi documental i una enquesta als professors que impartien aquesta matèria el curs 2020-2021, ens ha permès constatar la consolidació d’aquesta especialitat mitjançant les matèries obligatòries i optatives que figuren en els plans d’estudi vigents. Les successives renovacions i actualitzacions han fet possible que els canvis introduïts a l’oferta hagin anat més enllà dels continguts transversals als descriptors de bona part de les matèries i que s’hagi incrementat notablement l’oferta de matèries –un 32,5% en comparació amb el mapa de cinc anys enrere–”.

Per acabar, ressaltar que les dades recollides en aquesta investigació dels professors Masip, López-García, Díaz-Noci, Palomo, Salaverria i Meso-Ayerdi, indiquen que el curs passat el nombre d’assignatures relacionades amb el ciberperiodisme superava el centenar (119) i que la pràctica totalitat de les facultats de comunicació espanyoles (38 de 40) havia incorporat alguna matèria d’aquesta especialitat. És evident, doncs, que es va fent camí, però la fita és encara lluny. Cal anar més de pressa per aparellar estudis i realitat cibernètica.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.