El proper 25 de febrer farà cinc anys que Catalunya va detectar el primer cas de covid-19. Era la punta de l’iceberg del que havia de venir. La crisi sanitària (i social) més brutal i bèstia que hem viscut en els darrers cent anys. No es vivia una situació així des de la grip espanyola (1918). Les imatges de Wuhan, a la Xina, ja ens feien presagiar el pitjor, però ningú s’imaginava que els nostres hospitals arribarien al límit de la capacitat, que ens tancarien a casa durant setmanes o que les escoles deixarien de funcionar. Semblava un somni o més aviat un malson, una pel·lícula apocalíptica. Carrers buits, ciutats desertes, silenci sepulcral, morts, por, pànic, incertesa, patiment… Enmig d’aquest caos, la comunicació va jugar un paper fonamental. Ens trobàvem davant d’un cigne negre en tota regla, és a dir, una crisi completament inesperada a la qual mai ens havíem enfrontat.
A les universitats sempre s’ensenya que tota empresa o institució ha de tenir un manual de crisi per estar preparada per a qualsevol emergència. Unes pautes clares a seguir per minimitzar els estralls que puguin esdevenir. En aquest sentit, les crisis generalment duren dies o setmanes, i quan s’allarguen hi ha moments de més o menys pressió, moments en què la crisi està adormida i rebrota al cap d’un temps. Moments per pensar, descansar, millorar l’estratègia comunicativa i preparar el següent embat. Però amb la covid tot va ser diferent. Cada dia hi havia una crisi, durant setmanes i setmanes i setmanes. Una crisi diària completament nova i diferent. No hi havia ni un minut de tranquil·litat, s’havia d’actuar i amb rapidesa. Taponar la ferida i continuar. Actuar, actuar i actuar. Ningú tenia un manual de comunicació per a aquesta tessitura tan extrema, de la mateixa manera que els professionals sanitaris tampoc tenien una medicació o una pauta concreta per curar aquella maleïda malaltia. Tothom s’hi deixava la pell per intentar fer-ho el millor possible.
En aquest context, parlo amb coneixement perquè em va tocar viure la pandèmia a primera línia de foc com a cap de comunicació del Departament de Salut de la Generalitat. Algú pot considerar que es podria haver fet millor o pitjor, o que s’hauria d’haver plantejat una línia comunicativa completament diferent, però hi ha dos aspectes que vam prioritzar des del primer dia: no amagar-nos mai i dir la veritat. El Govern de Catalunya sempre va donar la cara, a les verdes i a les madures. La consellera de Salut, Alba Vergés, va oferir centenars de rodes de premsa durant la pandèmia. Et podia agradar més o menys el seu estil, podia estar més o menys encertada en les decisions (com tota la resta de polítics), però sempre hi era. Aquesta és una virtut que se li ha de reconèixer. I després tenim la veritat. Ningú ens pot acusar de mentir o manipular. Fins i tot, es va decidir canviar el recompte de defuncions per covid incorporant les xifres que provenien de les funeràries (fins llavors només es donaven les dels hospitals) perquè d’aquesta manera els números eren més reals. També eren molt més alts, i això va crear un gran rebombori mediàtic i picabaralles amb el Govern espanyol, que només publicava el nombre de morts reportats pels centres sanitaris. Però vam arriscar-nos per posar la transparència al capdavant.
“Tots, absolutament tots, vam menystenir la covid i no ens vam creure que arribaria amb tanta virulència. Hauríem d’haver estat més contundents amb la prevenció i la comunicació en els inicis de tot”
Algú pensarà que no faig autocrítica i que tot van ser flors i violes. Cinc anys després, evidentment, es podrien haver canviat certs aspectes amb l’experiència que ara tenim. Segurament, el Govern català hauria d’haver fet unes rodes de premsa menys polítiques (recordeu que diàriament sortien fins a tres consellers) i apostar, des d’un bon inici, per un portaveu no polític. Per un professional sanitari, per una “bata blanca”, com en dèiem en el nostre argot. Però llavors hi havia un govern de coalició entre Junts i ERC i es van haver de fer massa equilibris. Per sort no vam caure en la temptació de la Moncloa, que al començament de tot feia aparèixer militars per evidenciar que ens trobàvem en un estat d’alarma.
Més canvis. Tots, absolutament tots, vam menystenir la covid i no ens vam creure que arribaria amb tanta virulència. Hauríem d’haver estat més contundents amb la prevenció i la comunicació en els inicis de tot. Vam ser massa tous. Un altre aspecte. Durant el desconfinament es van donar missatges massa confusos, massa enrevessats per a la majoria de la població. Per tant, lliçó apresa per a la propera pandèmia, que esperem que trigui molt i molt a arribar.
Vull acabar l’article amb uns agraïments, perquè la feina en comunicació és d’equip. I a Salut hi havia un gran equip que ho va donar tot durant aquells mesos infernals. No puc enumerar tothom perquè segur que em deixaria algú, però si em permeten l’atreviment, vull destacar dos noms: Gemma Domínguez, que va ser la cap de premsa, i Rosa Romà, directora de l’àrea de màrqueting, innovació i ciutadania. Perquè comunicar no només eren les rodes de premsa, eren les desenes i desenes de preguntes que ens feien arribar els mitjans de comunicació; les campanyes de publicitat; la cartelleria; les visites a centres mèdics; els missatges a la ciutadania durant la vacunació, i un llarguíssim etcètera. I sense un gran equip res d’això no s’hagués aconseguit.
Marc Bataller, periodista i consultor en comunicació.
